Teatre

Herois i heroïnes del món de l’espectacle

Cada dia, desenes d’intèrprets d’aquest país es juguen la vida, a les sales d’assaig i als escenaris. Si els teatres poden seguir oberts és gràcies a ells. Actuen per poder treballar, per alimentar les seves famílies, perquè estan bojos…

Que som pobres, ja ho sabíem. Gairebé cada setmana ens ho recorda algun membre del govern quan, en roda de premsa, afirma que no poden tancar-ho tot perquè no disposen de prou diners per ajudar la gent que es quedaria sense feina. El que no diuen mai és que els teatres són espais segurs, on, a dia d’avui, no s’ha produït cap brot víric. A més de ser, potser, l’únic indret on els soferts ciutadans d’aquest país poden evadir-se després de tants de mesos de pandèmia i astorament.

Si fóssim rics, segurament passaria com a Anglaterra, on els teatres no han estat ni quinze dies oberts (a l’octubre) des del març passat. O a Alemanya, on no han arribat a aixecar la persiana. O a França o els Països Baixos, on fa un mes llarg que van decidir tornar a l’abril de 2020. Allà, on les xifres són més o menys com les nostres, han enviat la gent a casa i els han dit que no passin pena, que l’estat del benestar farà la seva feina.

'L'Hèroe' s'ha pogut fer a la Sala Gran del TNC, tot i comptar amb dotze intèrprets. Foto: May Zircus/TNC
‘L’Hèroe’ s’ha pogut fer a la Sala Gran del TNC, tot i comptar amb dotze intèrprets. Foto: May Zircus/TNC

Aquí, amb un aforament màxim del 50%, els teatres fan mans i mànigues per seguir bategant, per fer pujar els actors i les actrius a l’escenari, sense mascareta, com si res no hagués passat. I tots aguanten la respiració cada cop que la consellera de Salut surt al faristol per anunciar noves mesures per lluitar contra el coronavirus. L’altre dia, a RAC1, Alba Vergés justificava l’últim tancament dient que s’havia de limitar el contacte social. No va parlar dels teatres. I ningú no li va preguntar. Millor així: fem com si no existissin.

Mentrestant, a la cinquantena de teatres que hi ha a Barcelona, i als de la resta del territori, es continuen fent funcions i assajant obres. I és curiós que s’hagin hagut de suspendre tan poques representacions. Mitja dotzena, a tot estirar, des que va començar la temporada, al setembre. Tots els artistes saben que estan jugant a la ruleta russa i es cuiden molt. Els hi va la vida. I la feina.

La temporada passada, La Calòrica va estrenar una versió d''Els ocells' d'Aristòfanes a la Beckett. Foto: Anna Fàbrega
La Calòrica fent ‘Els ocells’ d’Aristòfanes a la Beckett. Foto: Anna Fàbrega

Al juliol, quan estàvem provant com podria anar l’any, la companyia de Pere Faura, que volia estrenar ‘Rèquiem nocturn’ al Grec, va prendre una decisió brillant. Davant la incertesa, es van tancar al Mercat de les Flors per assajar. Molts dies. I els va sortir bé.

Durant la tardor i el que portem d’hivern, els teatres públics, que és on es concentra bona part de la producció d’aquest país, han aplicat una política molt dura per aïllar-se i poder seguir actius. Al Teatre Lliure, fan PCRs abans de començar a assajar, un serològic abans d’estrenar i un altre PCR quan estan a mitja explotació. Al TNC, fan proves cada setmana.

És això o córrer el risc d’emmalaltir i posar en dubte seriosament que els teatres puguin continuar oberts. Tots estan disposats a fer-ho perquè no els queda altre remei. És això o l’atur… La cosa és més delicada quan es tracta d’obres amb repartiments llargs. Per això, la majoria de peces que veurem aquesta temporada són d’un màxim de tres o quatre intèrprets.

Clara Segura a 'La guerra no té rostre de dona'. Foto: Bito Cels
Clara Segura a ‘La guerra no té rostre de dona’. Foto: Bito Cels

En el cas de les companyies independents, són elles mateixes les que corren amb els riscos laborals, amb l’increment pressupostari que suposa anar-se fent tests cada dos per tres. No estaria malament, doncs, que els que es dediquen a l’espectacle, després de sanitaris i tercera edat, fossin els següents a la llista a l’hora de rebre la vacuna.

Passa que actors i actrius no tenen veu en la nostra societat. O, almenys, sona molt fluixa. Són un col·lectiu de risc en tots els sentits, d’exclusió laboral i de perill sanitari. Treballen en grup, comparteixen suor i llàgrimes. A fi d’arrencar un somriure quan no està el pati per a comèdies. Per fer-nos pensar més enllà del tancament perimetral. En aquests mesos tan durs, són alguns dels herois de la classe obrera. Fan possible que tirem endavant. Quan això s’acabi, molts pensarem en Clara Segura fent de Svetlana Aleksiévitx. En Maria Rodríguez fent de Maixa. En ‘Els ocells’ de La Calòrica. En Maria Ribera fent de Mila. En José y sus Hermanas. I tants altres, que no van deixar de ser-hi. Gràcies.

Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close