Arts escèniques

Hi ha res més artístic que estimar?

Van Gogh obre el seu cor al Teatre Gaudí en clau de monòleg. 
El fort batec del cor; una pressió visceral que omple el pit, alhora que deixa notar un pessigolleig entremaliat al ventre. La boca digereix el que observen els ulls, oberts de bat a bat, com els seus, que retornen la mirada i de cop et parla. Ell, amb la seva bata blau marí amb restes incrustades de la pintura que remena nit i dia; amb els peus descalços, els llavis plens de paraules disperses i les mans cobertes de passió incandescent. Ell, tan extrem, tan intens, tan incomprès. Ell, tot sol enmig d’una petita sala del Teatre Gaudí et travessa l’ànima i te la remou sencera.

Van Gogh
Teatre Gaudí
Autor: Ever Blanchet
Direcció: Maria Clausó
Actor: Jaume Garcia Arija
Fins al 14 de novembre de 2020

Ell és Van Gogh qui, després de divuit anys d’haver trepitjat l’escena barcelonina, torna més viu que mai interpretat pel mateix actor, Jaume Garcia Arija. Sota la direcció de Maria Clausó, l’actor encarna l’artista postimpressionista neerlandès i es deixa portar pel text escrit per Ever Blanchet, basat en les cartes que Vincent envia al seu germà Theo durant deu anys, des que tenia vint-i-set anys fins al moment de la mort del pintor als trenta-set anys. “Theo protegeix a Van Gogh perquè és un home feble, depressiu, sensible que s’ha de posar en un sanatori. Li fa de germà protector a més de mecenes, ja que li mou l’obra i l’ajuda econòmicament”, explica la historiadora de l’art Anna Pou. A banda dels fragments de les cartes de Vincent, l’obra inclou mites i reflexions del dramaturg Blanchet, atorgant-li una dimensió poètica que l’actor absorbeix a la perfecció. “Em sento envaït i transmigrat per aquest text; m’he apropiat les experiències i sentiments deixant-me guiar pel que escrivia l’artista”, apunta Garcia, que va posar-se dins el cos del pintor amb trenta-dos anys i actualment ho fa amb cinquanta. Ho torna a tastar, però, com si es tractés de la primera vegada, ajudat pel seu delit per les arts plàstiques.

L’escenari és dinàmic gràcies a la direcció de Maria Clausó i el videoart de Nito Cilintano.
L’escenari és dinàmic gràcies a la direcció de Maria Clausó i el videoart de Nito Cilintano.

L’acollidora sala del teatre embolcallada per una llum tènue; l’artista al mig, a nivell zero, alliberant la sagacitat delirant que neix de les seves entranyes per arribar a les del públic. L’expressionisme es trasllada dels quadres a l’actuació. Tal com explica Anna Pou, “Van Gogh és un dels creadors de l’expressionisme com a estil pictòric, un canvi pioner en què es defuig de la mera imitació de la realitat i es pinta des del que hom sent al seu interior. Hi ha una arbitrarietat en el gest i el color que va de dins cap a fora i no a la inversa, com s’havia fet fins al moment”. Així, es crea una simbiosi deliciosa entre dues arts universals com són el teatre i la pintura, gràcies al gest de l’actor, que l’acompanya de manera encertadament brusca; a la coreografia que realitza per l’espai ideada per Clausó, en què l’actor s’arrossega per terra, s’enganxa a les parets i es desimbolt en l’espai amb dinamisme. S’hi suma la música, que s’esmuny entre les paraules de l’actor i la proposta de videoart que, entre grocs i blaus, inclou les obres de Van Gogh i les projecta sobre tres de les parets de la sala. “Més enllà de ser quelcom educatiu, el videoart facilita la sensació d’intimitat i permet entrar en una mena de capsa de música on hi ha el personatge al mig explicant les històries”, comenta Jaume Garcia.

Es crea una simbiosi deliciosa entre dues arts universals com són el teatre i la pintura a partir del text d’Ever Blanchet.
Es crea una simbiosi deliciosa entre dues arts universals com són el teatre i la pintura a partir del text d’Ever Blanchet.

El que sorprèn d’aquest monòleg per sobre de tot és la comunicació que s’hi empra, posat que l’artista es dirigeix directament al públic de forma propera. “No és un gènere interpretatiu a través del qual es parli amb el públic sinó que t’hi adreces igual que Vincent parlava al seu germà Theo, amb tota confiança i franquesa. Aleshores, Theo es converteix en totes i cadascuna de les persones que vénen a veure l’obra”, assenyala Garcia. Un tracte que en la funció actual queda limitat pel coronavirus, ja que l’actor explica que el 2002 seia al costat de la gent i els tocava perquè estava amb la intimitat de qui està amb un germà. Abasta temes molt universals com l’amor, la mort, l’art, la vida, la malaltia, el dolor portats a l’extrem. “L’obra és un viatge iniciàtic, espiritual, on no veiem el Vincent Van Gogh des de la perspectiva del comportament físic sinó des d’un punt de vista més personal i humà”, comenta l’actor.

Una obra de teatre immers on Jaume Garcia s’entrega totalment, actuant en solitari acompanyat només d’una cadira de fusta, un bastó i dues espelmes de cera foses. La feina brillant de redacció del text d’Ever Blanchet, on adjunta mites i reflexions personals i la direcció i coreografia de Maria Clausó s’evidencia, fent inevitable que l’espectador no surti commogut del Gaudí amb la certesa que no hi ha res més artístic que estimar.

Violeta Julbe

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close