Secció: Crítica

Homenatge i reivindicació de Jaume Xifra

Als Espais VolART de la Fundació Vila Casas, a Barcelona, es pot veure actualment una gran exposició retrospectiva de l’obra de Jaume Xifra (Salt, 1934 – París, 2014) que és alhora un homenatge i una reivindicació. Xifra ha estat un dels menys (re)coneguts dels artistes del grup dels conceptuals catalans; aquell grup –compost també per Antoni Miralda, Joan Rabascall, Benet Rossell i Dorothée Selz– que va ser punta de llança en les dècades dels anys seixanta i setanta i que el crític francès Pierre Restany batejà com “Els catalans de París”.

Pilar Parcerisas, comissària de l’exposició, comença el text del catàleg tot remarcant que Xifra “és un dels artistes més singulars que ha donat Catalunya en maridatge amb la cultura francesa en la cruïlla dels anys 60 i 70 del segle XX”. En efecte, Xifra marxa a França el 1959 fugint de la (in)cultura del franquisme i, després de passar per Perpinyà, Marsella i enrolar-se a la marina mercant, s’instal·la a París el 1962 on desenvoluparà la seva activitat artística.

Jaume Xifra — Home Natura Realitat
Espais VolART, Ausiàs Marc, 20-22, Barcelona
Fins el 28 de juliol

La mostra ens permet fer un repàs de totes les etapes de la trajectòria creativa de Xifra. Hi podem trobar, per exemple, l’etapa dels Pochoir (1965-1967), pintures a l’esprai fetes per mitjà de plantilles, que eren una crítica a la societat de consum i a la proliferació indiscriminada d’objectes.

Vista general de tres 'Objectes crítics'
Vista general de tres ‘Objectes crítics’. Foto:Abel Figueras

En el període de 1967-1968 el sentit crític de Xifra es torna “objecte crític” sobre tela. Són treballs relacionats amb la situació política i social que es viu al món. Les tres Couronnes pour la Grèce que presenta a la Biennal de París (i que són refusades) fan referència al cop militar i són corones mortuòries de flors amb una cinta on hi posa “Regrets eternels” (Retrets eterns). A Le vide de Klein l’objecte és una maleta oberta i buida que fa al·lusió al salt al buit del pintor Yves Klein. I Morceau d’art pas encore reconnu (1967) és un tros de totxana penjat d’un filferro que sobta per la seva simplicitat i pobresa i pel seu caràcter inquisitiu, sarcàstic i burleta.

Després de l’experiència d’una estada a Xile, torna a París i duu a terme una colla d’accions, festes, cerimònies i performances que posen en relació l’art, el ritual i el cerimonial. En aquestes festes els colors, les caretes, les túniques i la participació dels assistents, són els principals elements simbòlics i expressius. D’aquesta relació entre art i ritual sorgiran també les sèries d’Objectes numinosos, de Reliquiaris i d’Objectes rituals.

Els Impossibles dels anys setanta duen a l’absurd la funcionalitat i la finalitat d’eines i d’objectes quotidians com ara tisores, alicates, tenalles, claus angleses, martells i altres eines de taller. En aquest grup d’objectes “impossibles” crida l’atenció la utilització sovintejada del filferro de punxes (barbelè, en francès). En moltes ocasions aquest filferro subjecta i empresona eines sobre la tela tot impossibilitant que puguin ser utilitzades i negant la seva funció. A vegades, amb aquests mateixos filferros construeix objectes “altres”, com una cadira, una tanca de separació o una mena de petit arc de triomf que d’aquesta manera es carreguen de connotacions iròniques i sarcàstiques.

Xifra, 'Synopsis ´num. 2' (1988). Foto: Abel Figueras
Xifra, ‘Synopsis ´num. 2’ (1988). Foto: Abel Figueras

I els Irreversibles criden l’atenció sobre les conseqüències de les nostres accions, sobre els actes que no es poden esmenar. Es tracta d’obres metafòriques que ens fan pensar en totes aquelles coses, accions i decisions que són irreversibles, que no es poden rectificar.

Al voltant dels anys 80, Xifra torna a la pintura i a la seva obsessió pel retrat. A partir d’una sèrie d’autoretrats realistes que penja al seu estudi comença a elaborar una mena de “retrats” sui generis on els ulls, els llavis, el nas i les orelles es disloquen tot formant unes curioses imatges en les que la simbologia dels sentits pren tot el protagonisme.

Posteriorment, amb el nom d’Scanning inicia un llarg projecte que planteja la problemàtica de la representació pictòrica. Del 1985 i fins el 2005 realitza “retrats psicomòrfics”. L’artista construeix una mena de cavallet de pintar, que anomena Cavallet “Pochoir/Portrait”, amb diferents plantilles de cartró intercanviables, tot incitant a que l’espectador sigui part de l’obra. Per aconseguir-ho, en una taula/graella, mitjançant quadres sinòptics, proposa un conjunt de formes amb diverses opcions pel que fa a dimensió, orientació, colors i situació possibles.

A partir del 2006 qualifica aquests retrats psicomòrfics de “stochastiques” (conjecturals), tot incorporant l’atzar com una variable. En aquesta època la pintura amb esprai deixa pas a l’ordinador i a les impressions digitals.

A la mostra es pot veure una esplèndida selecció de tots aquests treballs més pictòrics, fins i tot amb peces de gran format que ocupen diverses sales.

Xifra, 'Le vide de Klein' (1967)
Xifra, ‘Le vide de Klein’ (1967). Foto: Abel Figueras

També hi tenim exemples dels treballs cinematogràfics; cal recordar que Xifra havia fet estudis de cinema a París. Cali doscopi o (1970) és un film experimental realitzat a partir de microdibuixos de Benet Rossell i sons de Carles Santos, que es mouen com els calidoscopis. I Boum! Boum! En avant la musique! (1974), una paròdia militar on Xifra fa el paper del mariscal Foch.

Després de la seva mort, els germans i els hereus van fer donació del Fons Jaume Xifra a l’Ajuntament de Salt. I fa un any es va fer una exposició, també amb el comissariat de Pilar Parcerisas, a la Casa de Cultura Les Bernardes de Salt, que comptava amb un esplèndid llibre-catàleg de més de 350 pàgines. En certa manera aquesta exposició que ara es pot veure a Barcelona ve a ser la continuació de la de Salt. Sobta però que una exposició d’aquestes característiques i dimensions no s’hagi dut a terme en un dels grans museus públics del nostre país.

Veient l’exposició ens adonem de les idees i actituds que caracteritzen l’obra heterogènia de Xifra: el seu inconformisme, les seves habilitats tècniques, el coneixement dels oficis artístics, el seu profund antimilitarisme, la seva predilecció per la festa i el ritual com instruments de relació entre les persones, el seu sentit crític vers la societat de consum i les estructures de poder en general. I no volem oblidar la seva tasca com a professor, tasca que molt sovint no es té en compte a l’hora de parlar i valorar la feina dels artistes que, alhora, també han destacat en el seu paper de bons pedagogs.

Tot plegat, un homenatge i una reivindicació de l’obra de Jaume Xifra que es troba ara a l’abast de tots aquells que la vulguin conèixer o que hi vulguin aprofundir. Un homenatge i una reivindicació del tot imprescindibles i necessaris. I un acte de justícia.

Abel Figueres

Llicenciat en Belles Arts (especialitats en escultura i gravat). Ha estat catedràtic d’Ensenyament Secundari i professor del Batxillerat d’Arts Plàstiques, Imatge i Disseny des de 1977 fins al 2016. S'ha dedicat a l'ensenyament de l’art, del dibuix i/o del disseny en diversos llocs i a diferents nivells. Interessat per les relacions entre la teoria, la pràctica, l'educació i la crítica de l'art i del disseny, ha publicat nombrosos articles i textosa diaris, revistes i catàlegs.
Abel Figueres