Clàssica

I si canto trist…

Emilio Moreno (viola) i Aarón Zapico (clavecí) han publicat recentment el disc The melancholic Bach al segell Glossa (2019) amb reelaboracions de música original del Kantor de Leipzig.

El títol no enganya. Aquesta música està tenyida pel color de la malenconia. És un Bach negre, certament. Uns sons d’humor melangiós. No sé què en pensaria Hipòcrates, però com passa amb el colesterol, em sembla que, potser, de malenconia també n’hi ha una de bona i una de dolenta. La darrera acaba sent un abisme, destrucció, desfeta, un no-res. La primera, al contrari, serveix per construir, és un motor, és una caiguda enlaire. Caure, sí, però cap amunt.

Melencolia I és un gravat del 1514 de l’artista renaixentista alemany Albrecht Dürer.

Una música arrecerada, a cau d’orella, que parla directa a l’esperit, fruit de l’alquímia sorgida entre Emilio Moreno —mite i artista de l’arc, pioner, recercador, influent pedagog— a la viola, la viola da braccio, i Aarón Zapico —part d’una tríada familiar estel·lar, els Zapico, que tants nous i bons aires, passions i formes han aportat a l’escena de la música amb criteris històrics— al clavecí.

The melancholic Bach és un nou regal sonor del segell refinadíssim, amb naixença a El Escorial, Glossa. Una petita empresa (on el mateix Emilio Moreno en formà part en els inicis), primer, que ha esdevingut, sàviament però sense aturador, un dels fars més infalibles del món ric i lliure de la dita música antiga: de Franz Brüggen a Paolo Pandolfo, de La Venexiana a Graindelavoix.

En aquest enregistrament tot és Bach, Johann Sebastian Bach, però tot és nou. En els anys en que el gran mestre visqué, les obres mai no eren un receptacle tancat, ans el contrari, aquestes s’estiraven cap aquí, s’estrenyien cap allà i es seguien cultivant durant anys per donar vida i llum a nova música, a noves formes, a nous camins.

Porta del disc el disc The melancholic Bach al segell Glossa (2019).

Aquesta mateixa idea és la que ha guiat Moreno i Zapico alhora de “crear” la nova música de Bach que ens presenten. Ho han fet tot convertint en peces de cambra corals, sonates i demés peces ja escrites però pensades en un principi per a d’altres usos i formacions. Música de cambra per a trio però amb dos instruments com s’acostumava a fer i, a més, se sap que en el candor de la llar el mateix Bach s’encarregava de la viola. Així doncs, el clavecí es dedica a fer sonar la veu més aguda i al mateix temps a omplir el baix deixant la veu central, al cor del cor de l’harmoia, per a que la viola canti.

Tot el demés és ornament. Però en el bon sentit. En el millor dels sentits, de fet. L’ornament entès com a estructura, lluny del significat quasibé pejoratiu amb que nosaltres, esclaus de la simplificació i estandardització del llenguatge, entenem per ornament. No es tracta només de recarregar perquè sí, de focs d’artifici, d’exhibicionisme i banalitat. No. L’ornament, com ha estat sempre per als més grans artistes, com a part indissociable del contingut i de l’estructura.

En el barroc, conretament, l’ornament servia per aprofundir en els afectes. Era una eina al servei del músic per tal de perfilar l’expressió i clarificar el missatge ocult entre nota i nota. I Moreno i Zapico en són mestres, d’això.

I tot ho presenten en el seu temps just, sense presses, sense necessitat d’enlluernar. La melanconia troba el seu espai en la penombra, en la boirina, en el perdre’s, en el dubte. Una determinació excesiva, precipitar-se, en destruiria l’essència. Els dos intèrprets s’abandonen en les grans distàncies fent que la música ens arribi a les oïdes com des d’un vast horitzó i alhora propera. Heus aquí la màgia, el poder d’aquest sentiment a l’ensems universal i particular.

Cantar és resar dues vegades i encara més ho era pels pietistes, una forma de fe molt i molt cara a Bach, pels quals la interpretació musical privada, recollida, cap endins d’un mateix, era un dels camins més directes per arribar a Déu, per caure amunt.

Us trobareu escoltant una pregària, una meditació, un xiuxiueig humaníssim i els ulls se us entelaran i potser se us escapi, fins i tot, una llàgrima fugissera. Els ulls no de l’àngel abatut, amarat de massa tristesa, sinó els ulls del gos que l’acompanya, nostàlgic i innocent però fidel i en pau, en el famós gravat d’Albrecht Dürer. Malenconia sonora.

Joan Magrané

Joan Magrané: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca