Arts visuals

Intensitats cromàtiques entre murs portentosos

INTENSITATS
Nei Albertí i Alex Pallí
«( Diàlegs )» Pintura, música i patrimoni
Fins al 20 de setembre de 2020
Canònica de Santa Maria de Vilabertran
Carrer de l’Abadia, 4,
Vilabertran, Girona

Aquest estiu no falten motius per acostar-se a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran, visitar el patrimoni n’és un i de pes, es tracta d’un emblemàtic conjunt arquitectònic, símbol del moviment de reforma de finals del segle XI que lluitava contra les imposicions nobiliàries en els nomenaments eclesiàstics, és un dels exemples més ben conservats de l’arquitectura canònica medieval, i si l’arquitectura s’omple d’art contemporani i de música, doncs, ja tenim dues raons de pes més per gaudir l’atractiu d’aquest paratge únic de l’Alt Empordà. Vet aquí l’encert de la unió de dues entitats culturals, l’Agència Catalana del Patrimoni i el Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, que ja fa sis anys que programen aquests Diàlegs: Pintura, música i patrimoni que s’emmarquen en la Schubertíada de Vilabertran, festival internacional dedicat al món del lied romàntic i a la música de cambra que ara celebra la vint-i-vuitena edició.

Àlex Pallí EL NIU DELS MONSTRES, 2020

Enguany, Bòlit presenta l’exposició INTENSITATS, a cura de Carme Sais, que aplega en tres espais de l’abadia les mostres dels artistes Nei Albertí (Sant Feliu de Guíxols, 1975) i Àlex Pallí (Sant Feliu de Guíxols, 1972), factòtums del col·lectiu Nuboläris, juntament amb el músic i artista Xavi Lloses.

Nei Albertí LLUERNA, 2020

Nei Alberti presenta les enginyoses i colpidores instal·lacions aèries que caracteritzen el seu art. Amb fil de niló i tela de licra compon genuïnes i atractives abstraccions geomètriques, environaments que s’enlairen, ocupen i transformen l’espai. Són obres efímeres que l’artista tensa i desplega a l’aire, que sovint elabora a gran escala al bell mig d’un paisatge o bé en espais interiors, com ara dins aquestes portentoses naus romàniques, on talment, degut a la sacralitat del lloc, diríem que leviten sota les voltes de canò, bo i alleugerin la contundència dels murs de pedra que les contenen. Idea que l’artista ha reforçat amb la tria dels seus colors, que combreguen amb la història i amb l’arquitectura, ja que per a l’ocasió utilitza la intensitat i els contrastos que generen el groc i el porpra, els quals ens remeten a la simbologia religiosa i confereixen a la composició tridimensional efectes contraposats:llibertat i contenció, energia i introspecció. El groc aporta l’aura lluminosa que evoca el gaudi i l’espontaneïtat i també, divinitat i saviesa, imaginació, gràcia i noblesa. El porpra revesteix l’espai d’espiritualitat i misticisme, de dignitat, austeritat i elegància, li retorna el sagrat, indueix al culte i remet inexorablement a la mort, a la màgia i al misteri. Tanmateix, Nei Albertí roman fidel a les seves reflexions, diu: “Giro l’esquena a l’arquitecte anant de la mà de l’obrer. Em rebel·lo contra mi mateix, contra les meves lleis, contra l’espai i la història de la Canònica”, així fa que les formes també s’acostin a terra i convida el visitant a penetrar-les, fet que les dessacralitza, ans consagra el passejant atorgant-li la il·lusió d’alçar-se en el buit. L’artista, amb la mateixa tècnica, també elabora peces petites que tensa dins unes capses de metacrilat, les quals exhibeix sobre una peanya en els racons més insospitats de l’abadia, amb una acurada il·luminació que bany l’obra i atrau i captiva la mirada. Nei Albertí ens acosta al seu treball amb unes notes que ens obren la seva caixa d’eines i els seus pensaments:

Nei Albertí LLUERNA, 2020

«(…)Segueixo en la direcció d’una instal·lació performativa on “el moment” és la clau, però en aquest cas, no em documento, ni pregunto, simplement escolto i observo. (…) Deixo la visió amplia i majestuosa per jugar entre el detall, assaborint la matèria més que la idea. (…) En el seu moment, el dia a dia de la construcció d’aquest espai va deixar rastres que avui, a mi, em fan de guia. (…) No reviso el que faig, ni rectifico el que he fet. (…) Prenc totes les decisions que em semblen més incorrectes, m’hi recreo i les exagero, però al final, m’adono que és la millor decisió que he pres mai.»

Nei Albertí LLUERNA, 2020

Àlex Palli, tot i que també realitza obres videogràfiques i instal·lacions, sempre ha apostat per la pintura i així ho fa en aquesta ocasió. Amb la mostra EL NIU DELS MONSTRES presentaquadres de gran format que acoloreixen i traspassen joiosament la fortalesa i la solemnitat dels murs que les sostenen. En aquest cas, cal destacar l’estratègia plàstica que l’artista aplica a l’obra per tal de crear la sensació de perspectiva amb ombres i volums, doncs, Pallí pinta primer sobre làmines d’acetat, un material plàstic transparent que va sobreposant per capes sobre la tela blanca que fa de suport, en resulta un efecte visual potent i molt peculiar. Aquestes obres contenen les formes i els colors vius i alegres que l’identifiquen, són taques dinàmiques i volumètriques, un llenguatge plàstic personal que, per damunt de tot, transmet el delit i l’obsessió de l’artista per seguir-les pintant, una vegada i una altra, amb els mateixos colors -turquesa, rosa, verd, groc, taronja, blau, entre altres colors pastel-, sense que mai siguin del tot iguals. L’obra i el lloc es compenetren, diríem que per contrast, l’antigor de l’edifici les fa bategar vitalment i poèticament, i ens remeten als secrets de la tècnica i l’alquímia dels components que Cennino Cennini revela al seu tractat de pintura moderna: «Aquest és un art que se’n diu pintar, en el qual convé tenir fantasia i alhora traça amb la mà per captar coses mai vistes de manera que semblin naturals, com si fossin agafades amb les mans, tot captant així allò que no es veu», reflexions que s’evidencien tan contemporànies com les formulades pel grup francès Support–Surface als anys setanta: «l’objecte de la pintura, és el quadre en si mateix i la pintura interroga els seus components elementals, no ofereix escapatòries, ni evocacions, ja que la superfície, a causa de les formes i colors que s’operen allà, rebutgen projeccions mentals o divagacions de somni de l’espectador. La pintura és un fet en si mateix». I és així mateix com les pintures d’Àlex Palli demostren aquesta contundència, la tela, el bastidor o sigui quin sigui el suport, és l’espai de llibertat on Pallí expandeix, suma i resta, els fets gestuals i cromàtics que aplica, protagonitzats pel goig i la lluita, els dubtes i els jocs, la tècnica i la inventiva, en definitiva, el seu temps, el seu art.

Ester Xargay

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close