Exposicions

Isaki Lacuesta, la censura i la prohibició en la història de la democràcia espanyola

El projecte guanyador de la cinquena edició del Premi de Videocreació, Jo soc allò prohibit, es presenta a l’Arts Santa Mònica en el marc del Festival LOOP.

Isaki Lacuesta. Jo soc allò prohibit
Arts Santa Mònica. La Rambla, 7. Barcelona
Fins al 12 de gener de 2020

El 2014 la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya, LOOP Barcelona i Arts Santa Mònica, Departament de Cultura varen unir esforços per impulsar un projecte de col·laboració entre agents culturals públics i privats. L’objectiu és formular accions estratègiques que puguin desenvolupar-se en xarxa, incrementar la visibilitat en el territori i la presència internacional. Així va néixer el Premi de Videocreació que té com a propòsit promoure el treball d’artistes catalans que destaquen pels seus plantejaments innovadors en el procés de creació. Amb aquest premi es vol impulsar la coproducció d’un projecte en l’àmbit de les arts contemporànies que incorpori el vídeo com a element únic o parcial en el conjunt de la proposta. L’any 2018, la cinquena edició del Premi de Videocreació va recaure en el projecte Jo soc allò prohibit de l’artista Isaki Lacuesta (Girona, 1975). El premi consisteix en la coproducció d’una obra videogràfica que es presenta anualment a l’Arts Santa Mònica en el marc del Festival LOOP per després seguir una presència pels vuit centres de la Xarxa.

Imatge de sala de l’exposició d’Isaki Lacuesta “Jo soc allò prohibit” a Arts Santa Mònica. Foto: Jordi Play.

Isaki Lacuesta (Girona, 1975) és director de cinema, guionista, artista visual i creador transversal. Al llarg de la seva trajectòria ha treballat el documental, el cinema de ficció, les videoinstal·lacions i els espectacles pluridisciplinaris. Pren el cinema i les arts com un mitjà d’experimentació i treballa de manera habitual amb artistes d’altres camps creatius. Les seves pel·lícules i videoprojeccions s’han projectat al MoMA, a l’Anthology Film Archives de Nova York, i li han dedicat retrospectives a la National Gallery of Art de Washington (2013), la Cinemateca Suïssa (2017), el Centre Pompidou (2018), la Filmoteca Española (2018) i la Filmoteca de Catalunya (2019), així com a festivals d’Itàlia, França, Alemanya o Colòmbia. El 2016 va ser un dels tres comissaris del pavelló català a la Biennal de Venècia d’arquitectura, on va presentar una gran videoinstal·lació. Entre els seus llargmetratges destaquen Entre dos aguas i Los pasos dobles, totes dues premiades amb la Concha d’Or al Festival de Sant Sebastià. Ha estat guardonat amb els premis Gaudí a la millor pel·lícula en tres ocasions, el Premi RNE Sant Jordi de Cinematografia en dues, i amb el Premi Nacional de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya (2012). Aquest 2019, va exposar Les Imatges Eco al Bòlit de Girona i a l’Arts Santa Mònica.

Inaugració de l’exposició d’Isaki Lacuesta “Jo soc allò prohibit” a Arts Santa Mònica. Foto: Jordi Play.

Jo soc allò prohibit és una videoinstal·lació que reflexiona sobre la censura i la prohibició d’imatges i d’idees en la història d’Espanya des de 1977 –any de les primeres eleccions democràtiques- fins a l’actualitat. El títol és un homenatge a la cançó dels mexicans Roberto Cantoral i Dino Ramos, popularitzada a Espanya per Bambino. Lacuesta parteix d’una premissa: “Tota societat s’autodefineix a partir de l’autoimposició de límits. Som allò que delimiten les nostres prohibicions, en la mesura que les lleis haurien de ser una emanació dels cos social.”

El centre de la instal·lació és una cambra fosca les parets exteriors de la qual són de mirall. L’accés només està permès de forma individual, i és regulat per un dispensador de torns. A l’interior, l’espectador té accés a una extensa recopilació de materials que han estat prohibits a Espanya al llarg dels darrers quaranta anys: cançons, pel·lícules, fotografies, articles, poemes, obres d’art, obres de teatre, llibres, vinyetes humorístiques, sketchos, declaracions, propagandes, pàgines web, tuïts, etc. No tots, però la majoria van ser prohibits per delictes descrits al Codi Penal en els articles referents a l’enaltiment del terrorisme, revelació de secrets, delictes contra l’honor, injúries a la corona, ultratge, ofensa dels sentiments religiosos, negacionisme, pornografia infantil, exhibició de símbols en esdeveniments esportius i l’incitament a l’odi envers les minories. El dispositiu de la instal·lació forma part del propi discurs de l’obra: les imatges projectades fugen de l’espectador quan aquest les mira. Ha dissenyat un software que reconeix la posició dels ulls de l’usuari, i que a partir d’aquest reconeixement, fa que les projeccions d’imatges esquivin les mirades i saltin a l’esquena de l’espectador. Isaki marca tres moments àlgids de prohibicions: el primer entre 1977 i 1998, moment de la desaparició del règim i el camí cap a la democràcia; entre 1998 i 2003 a causa dels atemptats d’ETA i de les Torres Bessones i finalment durant els darrers cinc anys pel procés a Catalunya.

Isaki Lacuesta. Document en en el marc de l’exposició ”Jo soc allò prohibit ”.

En el món contemporani, les imatges prohibides són com la Medusa, la mirada de la qual petrificava qui s’hi volia confrontar. Per tant, només podem encarar les imatges prohibides i reflexionar sobre elles si prenem la mateixa actitud de l’heroi mitològic, Perseu. Això significa que l’usuari de la instal·lació només pot visionar les imatges si aconsegueix enganyar la màquina i descobrir amb enginy les regles del seu funcionament normal. Segons Isaki Lacuesta aquesta actitud per part de l’espectador, també comporta l’assumpció d’una corresponsabilitat: haver accedit a allò que li havia estat expressament restringit.

A l’exterior del cub, l’espectador escolta el resultat de les respostes de diverses personalitats del món de la música davant la pregunta: “Podries cantar-me alguna cosa que no es pugui cantar a Espanya?”. Les respostes són de músics com: Pau Riba, Maria Arnal, David Carabén, Albert Pla, Maria Rodés o Refree entre molts altres. Com a epíleg, la instal·lació ofereix un espai informatiu en el que els visitants poden accedir a entrevistes a l’advocat Benet Salellas, el periodista David Jiménez, l’artista i comissari Pedro G. Romero i el músic Albert Pla que aborden el tema de la censura en els seus camps professionals.

Isaki Lacuesta. Document en el marc de l’exposició ”Jo soc allò prohibit”.

A partir de la investigació dels materials –amb la col·laboració de l’estudiosa de la comunicació Núria Gómez Gabriel i el ciberartista Mario Santamaría- l’obra també planteja una consideració jurídica. En paraules de l’artista: “D’alguna forma les lleis són censures i prohibicions acceptades”. D’aquí que Lacuesta, en realitzar aquesta recerca, hagi arribat a la conclusió que tenim un gran desconeixement del nostre sistema legal, provocat per la interpretació subjectiva de termes com ara “abús sexual” i “agressió” o com “rebel·lió” o “sedició” que comporten diferents penes segons el jutge. Igualment, afirma que hi ha una manca de treballs i de bibliografia sobre la censura i les prohibicions posteriors a 1977 i que, paradoxalment, l’origen de tots els materials exhibits a la instal·lació els ha trobat tots disponibles a la xarxa; o sia materials controlats que són visibles i accessibles en un clic gràcies a internet.   

Imatge de sala de l’exposició ”Jo soc allò prohibit”. Foto: Jordi Play.

Els anteriors guanyadors del Premi de Videocreació han estat: Jordi Colomer (XVille, 2015); Carles Congost (Wonders, 2016); Joan Morey (Cos social [Lliçó d’anatomia] 2017) i María Ruido (Estado de malestar, 2018). El projecte Lladres de l’artista Mabel Palacín és el premiat de la sisena edició i es tracta d’un audiovisual que pren com a objecte la veu i aborda allò narratiu com a tema d’investigació.

Conxita Oliver

Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona (UB). Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA).Ha desenvolupat la crítica d’art al diari Avui (1982-2007 i 2010-2011), a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999-2002) i Ona Catalana (2000-2004). Segueix exercint aquesta tasca en revistes i mitjans especialitzats. Ha estat Directora de l’Arts Santa Mònica (Barcelona. 2013-2014). Ha coordinat i comissariat més d’un centenar d’exposicions i és autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani.
Conxita Oliver

Conxita Oliver: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca