Arts visuals

Ithell Colquhoun, pintora surrealista no tan llunyana

Ithell Colquhoun (1906 – 1988), pintora i escriptora britànica nascuda a la Índia, formada a la famosa Slade School de Londres, va rebre de jove especialment influència de Salvador Dalí. Va ser amiga de Man Ray, Roberto Matta, va conèixer André Breton, i sobretot fou membre destacada del grup surrealista anglès, al costat de Roland Penrose. El darrer període de la seva vida estigué instal·lada molts anys a Cornwall.

Va ser una figura destacada de l’avantguarda anglesa del segle XX, alhora que una coneguda ocultista, però per nosaltres hauria de resultar molt més pròxima perquè el 1940 va fer amistat amb el pintor, cartellista, pedagog i polític republicà Francesc d’Assís Galí, antic fundador de l’Escola Superior dels Bells Oficis de la Mancomunitat, que estava exiliat a Londres des del 1939, any en què la victòria militar del franquisme el forçà a deixar de ser director general de Belles Arts de la República espanyola, càrrec que abans d’ell havia exercit el cartellista valencià Josep Renau. A Londres hi tenia ja una filla, casada amb el conegut corresponsal de premsa que signava amb el pseudònim de Jorge Marín.

Albert Mercadé, l’especialista principal en Galí, va localitzar a l’arxiu de la Tate Britain de Londres, una sèrie de cartes de l’artista català a Ithell, d’un to que revela un positiu enamorament, i que a estones –segons Mercadé- tenen també càrrega eròtica. https://issuu.com/revista_quadern/docs/quadern_192_issuu Va extreure’n conclusions a la seva tesi doctoral (el 2013). Bé que en el món dels especialistes anglesos aquesta relació no donen per segur que es tractés d’un amor consumat, ja que Galí era un quart de segle més gran que ella, i que mentre durà la relació Ithel es casà amb un altre artista, el cert és que el contacte va durar més de set anys. No es coneixen tanmateix de moment cartes d’Ithell a Galí, per a poder calibrar quin era el seu grau de complicitat. http://www.ithellcolquhoun.co.uk/i_palpitates_with_joy.htm

Francesc d’A. Galí, Sant Pere, torero i cavall (1961), col. part.
Francesc d’A. Galí, Sant Pere, torero i cavall (1961), col. part.

Sigui com sigui el cert és que Galí, que exhibia en la seva obra del primer terç del segle un classicisme molt personal, que feia d’ell un dels artistes del Noucentisme més ferms, valuosos i originals, en aquella etapa seva de Londres introduí en la seva poètica plàstica un tipus de visió onírica molt característica, que només es pot atribuir a la proximitat de l’artista català amb el grup dels surrealistes britànics. Aquell Galí tan diferent del de l’època noucentista, però també tan personal, és una de les aportacions més genuïnes de l’art nou català, si bé han estat infravalorades o simplement oblidades, desconegudes, pel fet de ser un producte de postguerra, una època en la qual “no toca” per a molts que l’art català sigui mínimament pres com a digne de consideració. Es pot descartar, però, que el tomb que va fer l’estil de Galí fos per influència directa d’Ithell, ja que el tipus de surrealisme d’ella no s’assembla gaire a l’exquisit art imaginatiu que va crear ell.

Però és possible que l’enriquiment produït per aquesta misteriosa relació Galí-Colqhoun no fos només en una direcció, sinó d’anada i tornada. Una de les obres més destacades de la pintora d’aquella etapa és l’oli sobre taula Attributes of the Moon, del 1947 (Londres, Tate). I la figura que protagonitza la pintura porta al cap una corona amb deu esferes de plata, que fa pensar molt en els remats dels campanars de les torres de la Sagrada Família, d’Antoni Gaudí, a Barcelona. I no seria tan estrany, ja que l’esmentat André Breton, el Papa del Surrealisme, en una estada a Barcelona el 1922, per fer la presentació de l’exposició individual que Francis Picabia va fer a les Galeries Dalmau, ja havia dit en públic, que a aquella ciutat hi havia un edifici en construcció que no el disgustava, si era capaç d’oblidar que es tractava d’una església: la Sagrada Família.

Ithell Colquhoun, Attributes of the Moon, del 1947 (Londres, Tate)
Ithell Colquhoun, Attributes of the Moon, del 1947 (Londres, Tate)
Antoni Gaudí, Pinacle de la Sagrada Família, Barcelona
Antoni Gaudí, Pinacle de la Sagrada Família, Barcelona.

Galí, de tota aquesta història, en va treure, entre altres coses, una cosa molt positiva: participar en la important exposició organitzada el 1942 per Dorothy Carrington, invocant Breton,  Imaginative Art Since The War, a The Leicester Galleries de Londres –precisament la mateixa galeria on dotze anys abans s’havia fet una gran mostra individual d’Anglada-Camarasa-, al costat de Henry Moore, Paul Nash, la mateixa Ithell Colquhoun, Toni del Renzio –que aviat seria el marit d’ella-, Francis Rose o Lucian Freud.

Tot plegat molt més que una anècdota: un episodi de la nostra història recent de l’art, gens tingut en compte, però que en canvi té una positiva rellevància.

Francesc Fontbona
Francesc Fontbona: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close