Exposicions

Javier Peñafiel contra l’adultcentrisme

És seguríssim que l’artista Javier Peñafiel (Saragossa, 1964) no es podia imaginar de cap de les maneres, mentre concebia la idea i preparava el projecte de Alrededores exentos de adultocentrismo, que l’actualitat posaria damunt la taula el tema en què ell estava treballant. Que l’hi posaria, a més, d’una manera tan inèdita, tan espectacular, tan dramàtica, tan terrible: mitjançant la catàstrofe d’una pandèmia global.

Alrededores exentos de adultocentrismo
Javier Peñafiel
Comissari: Jaume Reus
Casal Solleric, Palma

En efecte, l’esclat i la propagació mundial del coronavirus, i les mesures dràstiques de paralització de la societat i de confinament dels individus que molts països han dut a terme per apaivagar l’impacte del virus sobre la salut de la població i sobre els recursos del sistema sanitari, han posat en evidència que la societat occidental capitalista no és apta ni per a nens ni per a ancians. Si habitualment ja són els més desvalguts, ara han estat els més negligits i abandonats. Ho continuem veient ara, quan se suposa que ja ha començat el desconfinament: mentre que s’incentiva el turisme i s’obren els bars i les discoteques, encara no se sap com s’acararà el curs escolar vinent.

Alrededores exentos de adultocentrismo, personaje en el espacio público de Palma. Imatges cedides per Javier Peñafiel


Explica Javier Peñafiel que a ell li importa molt la qüestió de “la inexistència de justícia intergeneracional. Quin món deixem als nens i en quina mort indigna acaben els majors. L’adultcentrisme –remata– és tot un desastre cognitiu, necròpata, que no serveix per tenir cura de res ni de ningú”. Peñafiel també explica, en relació al títol de l’exposició que Jaume Reus ha comissariat per al Casal Solleric, que justament per evitar de caure en la trampa de l’adultcentrisme va optar per titular el projecte Alrededores exentos de adultocentrismo. És una manera, purament nominal i simbòlica però vistosa, de treure el protagonisme als adults, d’apartar-los del focus, encara que això s’hagi de fer focalitzant l’atenció en allò que està al marge, als voltants. A l’hora de definir el que ha fet, l’artista aragonès diu que aquest és “un projecte que creu en l’existència i la possibilitat de trobar, alegrement, des del joc i el misteri, ignorant el cultiu extensiu de la fatalitat”.
L’exposició té múltiples vessants. Combina una part analògica (amb cartells publicitaris que es podran veure pels barris de Palma, un llibre d’artista i un taller per a joves) amb una part digital, la qual consta de diverses autoentrevistes dramatitzades i d’animacions a partir de dibuixos.

Alrededores exentos de adultocentrismo, personaje TU. Imatges cedides per Javier Peñafiel


Diu Peñafiel que “en la publicació, dissenyada per ser intervinguda, en els cartells distribuïts per la ciutat i en les animacions de personatges i escenes, descobrim vint personatges acompanyats d’uns textos que els descriuen, però mai ho fan d’una manera tipològica, estigmatitzant o banalitzadora. És més aviat –continua– una cosa que té a veure amb la poesia i amb la idea que l’ambigüitat lèxica cura. En el taller, ens reconeixerem entre ells i farem coreografies de la distància (que mai és social) i de la pausa, ignorant qualsevol tipus d’oci zombi. La conversa entre nosaltres tindrà resultats parateatrals performatius”.
Peñafiel, per a qui no és concebible un art aliè als conflictes i dilemes de la societat –entesa en un sentit sociopolític, econòmic i de moral comunitària–, conta que “el dibuix que plantejo en les animacions és tecnològicament sense fils, però recorre a la tradició dels titelles. Això em serveix per treballar sobre la fragilitat, però també sobre la cura. Els farem servir com escenaris projectats per als nostres jocs i els intervindrem. Es tracta –continua– de crear espais lúdics aliens als que l’adultcentrisme genera com a inevitables. Estem presentant el projecte a centres de menors tutelats, instituts i també a alguns grups de joves que ens criden l’atenció, convidant un grup d’alta diversitat. La convocatòria –recorda l’artista– és gratuïta i oberta i, com que les places són limitades, demanem una carta de motivació”.
Havent-se d’adaptar a la nova normalitat imposada per les circumstàncies d’aquest món postpandèmic (o encara pandèmic, però de forma diferent a com ho era fa uns mesos), l’artista diu que “serem presents en diferents espais del Casal Solleric, no només en un d’ells, així explorarem possibilitats dins el protocol del COVID-19”.
Un projecte artístic tan tentacular, tan heteròclit, com el que presenta Peñafiel, requereix trobar una maniobra de cohesió global per fer d’argamassa de totes les peces. O, si no de cohesió, almenys sí una estratègia per evitar la dispersió total del sentit i l’expressió del projecte.

Alrededores exentos de adultocentrismo, dispositivo para el taller. Imatge: cedides per Javier Peñafiel.


Amb tot, no sembla que aquest sigui un assumpte que preocupi gaire a l’artista. “Cada element del projecte pot ser interpretat o no –argumenta Peñafiel–, estarà a disposició dels participants. La confedrama aporta un joc teatralitzat, una cosa similar al Zoom, que hem usat tant durant aquest confinament. És una idea per pensar en quin tipus de públic ens convertim en els suports de connectivitat”. En relació a això, Javier Peñafiel fa la següent reflexió, pertinent i perspicaç: “Molts adolescents em comenten que allò que els ofereix la pantalla és millor que la vida analògica, però ho diuen amb un grau elevat de ressentiment. Crec que és una bona idea desdramatitzar la connectivitat i fer-la més transitiva, jugar a fons aquesta artificialitat a favor nostre i, si és possible, fent-ne broma”.
Recuperant la idea anterior de l’obra o del projecte artístic com un gran trencaclosques en el qual les peces poden encaixar o no –en funció de l’actitud, el temperament i les intencions de cada artista–, Peñafiel reconeix que “gairebé tots els meus projectes, i així ha estat la meva experiència fins ara, s’optimitzen més des del desdoblament que des de la síntesi, aquesta mania adulta de perdre experiència, la qual cosa no vol dir que s’hagi de caure en un exercici inabordable, sinó tot el contrari”.

Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close