Jazz

Jazz en temps de ràdio: el swing a la Segona Guerra Mundial

Aquests dies de confinament, les noves tecnologies estan sent tant la nostra finestra per informar-nos com una via indispensable per esbargir-nos i trobar cert confort. Durant la dècada dels anys quaranta, va ser la ràdio, el cinema i la música del moment, el jazz, els elements que van contribuir a mantenir la moral alta de les tropes i la població dels països aliats durant una època tan convulsa com la Segona Guerra Mundial.

Moltes vegades es tracta el jazz com una música que ha navegat lliure i apartada dels esdeveniments politicosocials però el cert que és que al llarg de la seva història ha esdevingut la banda sonora d’algunes revolucions —com la lluita pels drets de la comunitat afroamericana als anys seixanta— i també ha estat clau en moments transcendentals. Durant la Segona Guerra Mundial, el jazz vivia un moment de gran popularitat a nivell global, fruit de l’eclosió de les big bands durant els anys trenta. Era l’època daurada del swing i el seu esperit alegre, dinàmic i encomanadís el van convertir en la música de moda, però també que van fer que fos considerat pel govern dels Estats Units, liderat llavors per Franklin Roosevelt, com una eina indispensable per mantenir la moral alta de la població en un moment en què la realitat era crua i imprevisible. Compositors i directors de grans formacions com Benny Goodman, Glenn Miller, Tommy Dorsey, Count Basie, Duke Ellington i Artie Shaw van ser els abanderats d’un estil que es va convertir, gairebé sense voler, en una missió patriòtica. I la ràdio i el cinema van ser els seus grans altaveus.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

L’inici de la dècada del anys quaranta va estar marcat per la Gran Depressió i pel desassossec per l’inici d’una nova gran guerra en la qual l’auge del feixisme a Europa era el gran enemic a combatre. La fotografia de l’època, gens encoratjadora, contrastava amb la bona salud de la industria musical americana, que portava anys fent negoci amb el swing i les big bands. Els músics de jazz eren considerats grans estrelles gràcies al cinema i la ràdio. Benny Goodman es va convertir en un autèntic fenomen de masses gràcies al programa “Let’s dance” que tenia a la NBC Radio desde mitjans dels anys trenta.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Als Estats Units, nou de cada deu llars comptaven amb un receptor a través del qual sonaven espais de noticies i una selecció de programes musicals amb actuacions en directe de les millors bandes i repertoris basats el swing i en les balades i les cançons romàntiques de Broadway i del cinema musical, moltes compostes pels músics de la factoria Tin Pan Alley.

Era una època de grans contrastos. Mentre a Europa les tropes nazis es prenien un temps per reagrupar-se després d’haver envaït Polònia, Hollywood estrenava el febrer de 1940 el musical hedonista “Broadway Melody of 1940”, protagonitzat per Fred Aster i Eleanor Powell amb música —orquestrada, com no podia ser d’altra manera— de Cole Porter, un dels compositors més demandats de l’època. I quan el 1941 els nord-americans van patir l’emboscada de Pearl Harbour, Glenn Miller tot just acabava d’inaugurar a la ràdio el programa “Sunset Serenade” a la NBC Radio, especialment pensat per encoratjar als soldats desplaçats i alienar-los uns minuts del que havia de venir.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Peces com “Moonlight Serenade”, de Glenn Miller, “Begin the Begine”, de Cole Porter o “Take The A Train” de Duke Ellington tenien un efecte balsàmic per la població. La industria musical americana i les autoritats governamentals n’eren plenament conscients. Tant que quan els Estats Units van entrar de ple en el conflicte bèl·lic, el president Franklin Roosevelt van considerar l’entreteniment com un bé nacional. “És indispensable en temps de pau, és essencial en temps de guerra. Tots aquells que treballen en la indústria de l’entreteniment estan construint i mantenint la moral nacional tant al front de batalla com a casa”, va declarar.

Mentre les tropes lluitaven i el govern, a través la Office of War Information, finançava que es radiessin unes determinades cançons, així com instigava a la premsa a que no publiquessin determinades fotografies de la guerra i demanava a Hollywood que transmetessin missatges positius. Era una època en què el debat estava ben viu sobre com la cultura i la música podien ser usades com a eines de propaganda política o com podien ser un servei públic per mantenir alta la moral. Un bon exemple va ser aquell “Boogie Woogie Bugle Boy”, interpretada per The Andrew Sisters, que es va donar a conèixer gràcies al film musical de temàtica militar “Buck Privates”, de 1941, i que presentava el conflicte bèl·lic com un simple decorat per a lletres més o menys divertides i juganeres, sense morts, sang ni armes.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

El jazz, ¿música patriòtica o música de protesta?
El domini del jazz comercial i les cançons promogues per la industria no van deixar escletxes per la protesta. I, segurament, l’opinió pública tampoc les estava buscant. De fet, lluitar contra els nazis era un objectiu tan incontestable a nivell popular que no hi havia motius per no donar suport a la guerra. I, a més, gràcies a ella i els plans econòmics de Roosvelt, el país semblava haver reactivat la seva industria i col·lectius fins llavors discriminats com els afroamericans van poder incorporar-se al mercat laboral i aconseguir alguns drets. A més a més, les big bands podien contribuir a aquesta lectura inclusiva, ja que en una mateixa formació convivien músics negres, blancs, jueus, eslaus i de tota mena d’orígens i això les convertia en un exemple d’integració. L’historiador Lewis Ehrenberg escrivia el 1989 que “el swing oferia un nou model de democràcia social i de vida grupal i això va atraure a músics de varies procedències i de variada categoria social”. Per tant, ¿qui podria tenir una opinió en contra del swing?

De fet, aquest nou ordre social més inclusiu va inspirar a músics com Duke Ellington, que va voler dona veu a la comunitat afroamericana a través de l’obra “Black, brown and beige”, estrenada el 1943 al Carnagie Hall de Nova York. La música estava basada en un llibre de l’escriptor Roi Ottley en el qual imaginava que en el nou món que vindria després de la Segona Guerra Mundial, tots aquests nous drets socials adquirits es mantindrien. Un cop acabada la guerra, però, el somni va esclatar com una bombolla de sabó i la segregació racial va tornar a ser una realitat.

A Europa, l’auge del nazisme va coincidir també amb l’eclosió del jazz com una música lliure i que fomentava el ball i la diversió. La ràdio, juntament amb els discos i les partitures, era també el principal mitjà de difusió. Coneixedor del gran poder que tenia precisament la ràdio, Joseph Goebbels, ministre d’informació i propaganda del Tercer Reich d’Adolf Hitler, el 1938 va prohibir la retransmissió del jazz, la música de moda. Pel règim era música massa lleugera, festiva i sense missatge patriòtic. Goebbels va ordenar que es radiessin himnes germànics i música clàssica de compositors alemanys. El jazz, que durant l’època de la república de Weimer era la música de la joventut, era ara la música de l’enemic. La pel·lícula “Els rebels del swing” (1993), ambientada en l’Alemanya nazi de 1939 i amb música de The Benny Goodman Orchestra, entre altres, és una bona mostra de com el règim nazi lluitava per radicar qualsevol vestigi de la cultura americana.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

També compositors de música contemporània com Karlheinz Stockhausen van descobrir el jazz gràcies a la ràdio en ple conflicte bèl·lic. Com explica el crític musical de The NewYorker, Alex Ross, en el seu llibre “El ruido eterno” (2007), l’alemany es va sentir atret durant la Segona Guerra Mundial per aquella música en què les melodies semblaven flotar sobre el pols: “Igual que molts joves alemanys, sintonitzava les emissores militars dels Estats Units i els vívids ritmes de la banda de Glenn Miller alleujaven el tedi de la disciplina bèl·lica”.

El swing es militaritza: el cas de Glenn Miller
Amb l’entrada en combat de les tropes americanes, molts músics van ser cridats a fila, com alguns de la banda de Tommy Dorsey, que va veure com alguns dels seus millors solistes desapareixien. Artie Shaw va estar tocant per les tropes americanes en bases del Pacífic i comprovant de primera mà l’efecte que la música tenia sobre els soldats. Qui més va implicar-se en la causa, però, va ser Glenn Miller, que finals el anys trenta era una autèntica estrella. La big band que portava tenia una agenda ben atapeïda i participava en tota mena de programes radiofònics, com les Chesterfields Shows a l’emissora CBS, de 1939 a 1942, que tres cops per setmana acollia actuacions en directe. Els seus setlists, farcits de grans èxits d’altres autors que completava amb composicions pròpies, accessibles i comercials, van resultar una fórmula infal·lible per l’audiència.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Tanmateix, el 1942 Miller va ser un cop de timó a la seva carrera i va decidir interrompre-la per unir-se a files. Tot i que al principi va ser rebutjat per la seva edat (tenia 38 anys), finalment va ser acceptat i, entre altres tasques, va ajudar a modernitzar alguns aspectes de l’exèrcit de l’aire, com les bandes militars. Va crear la Glenn Miller Army Air Forces Orchestra que va arribar a fer més de 350 concerts allà on les tropes necessitaven confort. Van tocar davant de més de1,250,000 militars i van fer més de 500 intervencions radiofòniques. La missió? Portar a un trosset dels Estats Units a tots els soldats en guerra del bàndol dels aliats. La banda sonora? “Jeep Jockey Jump”, “Moonlight Serenade”, Seven-O-Five”, “ In the mood” i un llarg etcètera.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

El final de la guerra, el setembre de 1945, va coincidir amb l’auge d’una nova forma de jazz, el be bop, sorgida de bars i locals del Midwest nord-americà lluny, ben lluny, de la ràdio comercial, on molts joves jazzmen, sobretot afroamericans, van recuperar el paper de la improvisació, com a celebració d’una veu personal, i van trencar la disciplina de la big band. L’orquestra de swing era una cotilla massa gran per ells.

Olga Àbalos

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca