Literatura

Joan Brossa per ell mateix, de la mà de Jordi Coca

L’editorial Ensiola de Mallorca, amb Guillem Frontera al capdavant i amb la complicitat de Manel Campaner, ha reeditat amb motiu de l’ Any Brossa un llibre imprescindible per conèixer el poeta: Joan Brossa o el pedestal són les sabates, de Jordi Coca, tan vàlid avui com el primer dia.

Jordi Coca va conèixer Joan Brossa el 1967 de la mà de Josep Centelles, aleshores administratiu de la fàbrica Tecla Sala de l’Hospitalet, pare de Mercè Centelles i aleshores marit de Pepa Llopis, més endavant parella de Joan Brossa. Centelles havia dirigit La mare màscara (1948), obra de teatre de Brossa i era un seguidor i mecenes de la revista Dau al Set i dels artistes que li donaven alè. Joan Ponç, abans d”anar-se’n al Brasil el 1952 va lliurar a Josep Centelles un paper en homenatge a Joan Miró on Ponç apareix vestit d’arlequí, que va romandre primer enrotllat i després penjat al menjador de casa seva des del 1948. Un inèdit que amb la Mercè Centelles vam rescatar i restaurar per a l’exposició Joan Ponç. Diàbolo (2018). Coca dedica aquest llibre a l’artista Carles Pujol, que li va fer conèixer Josep Centelles i així va poder accedir a informacions i contactes de primera mà.

El 1969 es posà a treballar en aquest llibre entrevista que sortí publicat el 1971. Aquest llibre és un testimoni únic d’un Brossa que molt poca gent coneixia. En aquell temps, Brossa a penes era llegit per un cercle reduït d’amics i no havia desenvolupat una prolífica carrera en producció de poesia visual i objectual que s’impulsà als anys 80. El llibre és un retrat de Brossa per ell mateix on dóna les claus del seu quefer: l’ actitud poètica, el procés de creació, l’instrumental poètic, les fonts d’inspiració, el per què d’aquestes fonts, l’ètica i la transparència del poeta.
Coca defineix Brossa com a “poeta, dramaturg, artista plàstic i home agudíssim i antenes intel·lectuals per desgranar el gra de la palla”. Per completar aquesta visió, hi suma alguns textos brossians, que il·lustren el que el mateix Brossa exposa. El 1971 pocs eren els antecedents publicats que permetessin apropar-se a l’obra poètica de Joan Brossa. L’un era Em va fer Joan Brossa (1950), amb pròleg de João Cabral de Melo i Angel Carmona que fa la crítica de Novel·la (1965), un llibre en col·laboració de Brossa i Tàpies, en què parla de Brossa com a guerriller de la cultura. El 1992 el llibre es va reeditar amb el títol d’ Oblidar i caminar. Ara, la versió actual recopila en certa forma les dues edicions.

Una poesia conceptual

És un llibre que ens diu cóm de conceptual és Brossa! El títol de la primera part parteix de la frase de Brossa: “Ara ja no vull més pedestal que les sabates”. Tot un manifest i un punt de partida. El títol de la segona part parteix de la frase de Brossa “Per viure tranquil s’ha d’oblidar i caminar”. Un postulat que ens indica moviment i acció. I enmig d’aquest punt de partida que es posa en moviment hi trobaríem el poema objecte “CAMÍ, escrit a una sola de sabata.
Brossa vol fer una poesia sense pedestal, poesia arran de terra, una Poesia rasa, que serà el títol d’un primer recull publicat el 1970. I, en teatre, Brossa proposa “dir, i no “recitar”. Rebutja les aparences , vol un teatre real, no interpretat, una escenografia realista, un cinema sense actors, amb personatges reals. Tanmateix, les seves sabates toquen a terra, caminen per fer una poesia urbana, que es fa al caminar. Brossa és un flâneur a Barcelona que sempre comprava el mateix model de sabates a Can Segarra de Gran de Gràcia quan se li gastaven de tant caminar. Aquí podríem traçar un paral·lelisme amb Joan Miró, que tenia els peus a terra, però eren els peus del pagès català enfangats al terra.
No es podria entendre Brossa sense la postguerra i la crisi de la paraula que qüestiona el subjecte, que desconfia de la paraula i demana a l’art una alternativa a l’expressió de la paraula. No hi pot haver poesia després d’Auschwitz, diu Adorno. I Brossa perd un ull a la batalla del Segre, ull de vidre que retrobem a un poema objecte com a tap d’ampolla, i la Barcelona dels anys 1941, 1942 i 1943 és encara una ruïna a reconstruir. Sentit de pèrdua, d’haver perdut, que valora l’existència, el ser del seu temps: “M’agrada més ser que semblar. Això no prova que, com tothom, hi ha dies que vull ser i altres que sóc.”
Brossa accepta el terme “neosurrealisme” quan se’l qualifica com a tal, però ho diferencia clarament del surrealisme: “Es per una raó cronològica, però també per una diferència fonamental. Mentre que els surrealistes es capbussen en les tècniques d’introspeccció, els neosusrrealistes ja donen aquests mons per descoberts i n’aprofiten les troballes per enriquir l’ instrumental poètic. El neosurrealisme no és un refregit del surrealisme. Es un altre pas. Té un peu a l’abstracció i l’altre a la realitat.”
És aquí on Brossa mostra que és capaç de reconciliar avantguarda i realisme, dos irreconciliables, com posar de costat J.V. Foix i Mestres Cabanes, el que ens ha costat molt d’entendre.

D’ofici, poeta

Brossa transporta la cultura menestral de la seva classe social a la poesia, una manera de fer la seva revolta poètica contra la classe burgesa, mitjançant l’ofici. Però no només filtra a la seva poesia la tradició de la cultura popular, les rondalles de l’àvia, el carnaval, sinó que també hi desplega el valor dels instruments i el ritual de l’ofici. Ens diu Brossa: “Sí, l’artista ha de tenir un ofici amb “aura”, és a dir, una consciència de l’ofici”. Així, rebutja la fantasia del somiatruites, i creu en la imaginació, “perquè entaula comunicació amb el subconscient i compromet totes les formes en el desdoblament d’un fet”.

Se serveix del sonet, de la sextina com a eines poètiques i de la màgia, com a entrenament i concentració. Recordem la imatge de Brossa vestit d’ofici de poeta, amb un llapis sobre l’orella, com els fusters, o el martell del seu pare amb la B gravada a la fusta del poema Martell i carta, de 1951. O quan ens parla del ritual del teatre a la italiana: “Que soni el timbre, s’apaguin els llums, que pugi el teló, el ritual del teatre….una pujada de teló, ja valen per un acte sencer”.

Aquest instrumental forma part de la seva revolta, contra els lletraferits i el cànon de la literatura que es fa a Catalunya a la postguerra, principalment el que marquen Carles Riba i els de la revista Ariel…, però també es rebel·la contra el poeta social. Al poema L’esmorzar a la muralla (1968) ho deixa ben clar i el tanca amb aquestes paraules: “De sobte un jove vell em diu tot alt: No m’interessa res d’això que deies; si no parles d’obrers i xemeneies tu poc ets un poeta social”. Com entén Brossa el poeta social? Doncs el que fa bé la seva feina de poeta. I punt.

Poesia de strip-tease

La proposta de Brossa és la d’un art de síntesi, essencial: “Madurar és saber ser essencial”, ens diu. Per arribar a aquesta síntesi, hi ha d’haver un despullament. Brossa no només fa poemes i teatre sobre el “strip-tease”. El strip-tease és també metàfora del despullament del poeta. Recordem aquell Baudelaire de Mon coeur mis à nu de Baudelaire, poesia despullada, poesia del flâneur, i ho entendrem millor si recordem les grans caminades que feia Brossa a peu per la ciutat. Poesia d’alliberament, poesia que es despulla, el srtip-tease és inherent a la poesia brossiana. Poesia rasa, sense pedestal, sense guarniments, però que també té en compte la pàgina en blanc de Mallarmé i el seu rigor intel·lectual que despulla també la paraula i en fa ordenacions que ningú no havia fet abans.
I, al mateix temps, per arribar a aquest despullament se serveix d’una realisme a ultrança, on les paraules són les coses. “Que la paraula és la serp viva” i “la paraula amor el món profús”. A la Llumenerada( 1961-63), ens diu: “Coses i noms per dins tenen un pacte”. I al seu darrer sonet, a Flor de fletxa (1969-70), diu: “Al mig del mar penso plantar un avet, penso avançar pels mots sense cap gerra i mars enllà trobar una nova terra”. Sempre el moviment, avançar i fer camí.

L’ètica i la transparència de Joan Brossa

En la preparació de l’exposició de Brossa al Reina Sofía m’arribà una carta de la Pepa dient que jo havia inclòs J.E. Cirlot en el grup i revista Dau al Set. Cirlot no era ben vist ideològicament pels membres del grup encara que hagués escrit a la revista i Brossa m’ho havia deixat sempre ben clar. Algú em volia fer la guitza i desacreditar-me davant Brossa i fer malbé la meva amistat amb el poeta. Mai a la vida havia dit ni publicat això i vaig respondre amb una carta desmentint-ho. I en Brossa em va trucar. Jo era al Centre d’Art Santa Mònica i vaig expressar-li el meu disgust. I em va dir amb gran tranquil·litat: “Així m’agrada! que escombris tots els racons a l’ànima.” I aquesta gran netedat brossiana l’he retrobat al llibre entrevista de Jordi Coca : “Jo voldria tenir una ànima sense racons, que tot estigués a la vista. Les vivències, cal treure-les i després deixar-les estar. Una de les coses que més m’agraden és oblidar. El mecanisme de l’oblit és la higiene de la persona. Per viure tranquil s’ha d’oblidar i caminar”.
Després d’això, vaig aprendre a “oblidar i caminar”. Crec que aquest llibre és el “primer pedestal” que es podia fer a Brossa, al “poeta d’ofici” i “poeta de benefici”.

Fitxa

Joan Brossa o el pedestal són les sabates, 2019
Jordi Coca
Ensiola, Mallorca
212 pàgines

Pilar Parcerisas

Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Pilar Parcerisas

Pilar Parcerisas: darrers articles (Veure-ho tot )