Fotografia

«Cada vegada que premem el disparador de la càmera activem una ideologia»

Joan Fontcuberta és un del grans mestres contemporanis de la fotografia, tal com deixa ben clar un currículum on hi brillen el Premio Nacional de Literatura en categoria d’assaig del 2011, pel llibre La càmera de Pandora, o el Premi Hasselblad de l’any 2013, considerat el Nobel de la imatge. Potser enderiat pels vestigis de la seva pròpia obra, on realitat i ficció sovint es fusionen fins a no saber ben bé quan comença l’una i acaba l’altra, quan el van trucar per anunciar-li que havia estat reconegut amb aquest guardó va pensar que tot plegat era un ‘fake’.

“Creia que algú m’estava fent una broma pesada”, recorda, amb un somriure murri. Però el premi no era cap enredada, i així va ser corroborat de manera oficiosa poc després, per escrit. Respectat i admirat pels companys de professió i per la crítica més exigent, la seva trajectòria com a docent i la seva formació en Ciències de la Comunicació li han confegit el do de saber-se explicar, de divulgar com ningú, d’anar més enllà. De ser savi.

Una conversa amb ell fa que els rellotges quedin en pausa, mentre diu i rediu, mentre repassa l’obra i la vida, mentre parla dels ressorts que fan tan especial i popular l’art de fer fotos com a dipositari físic de la nostra memòria –tant la singular, com la col·lectiva– i com a manera de deixar petjada, d’autoafirmar-se i de ser. Entrem al seu estudi, ubicat en un dels racons de Roca Umbert, la fàbrica de creació de Granollers, i parlem de tot això, començant per l’essència del Panoràmic, el festival de fotografia, cinema i nous mitjans audiovisuals que enguany ha arribat a la tercera edició mirant a la Lluna i que divendre 25 d’octubre viu el seu darrer acte.

Panoràmic Granollers és un esdeveniment que abraça el món de la imatge des d’una òptica singular i inèdita. De quina inquietud neix el festival?

D’una banda, hi ha el context, que és Roca Umbert, una fàbrica de creació que té com un dels pals de paller la cultura de la imatge. Per exemple, això fa que aquí hi hagi els estudis de televisió comarcal, tallers d’artistes emergents i professionals, o un espai expositiu. Hi ha dedicació i èmfasi en tot el que és la imatge. En aquest context, i dins de les activitats que volem oferir com a Roca Umbert, som molt receptius a noves idees i ens va arribar la proposta de Grisart Escola Internacional de Fotografia, de l’Abert Gusi, de fer una trobada-festival que posés l’accent en la relació entre la imatge en moviment i la imatge fixa.

Una relació inèdita, fins al moment.

Que nosaltres sabem, l’essència temàtica d’aquest festival és inèdita al món. Hi ha festivals cinematogràfics de tota mena: que posen en relació cinema i muntanya, cinema i esport, cinema i moda… Però no n’hi ha cap que relacioni elements tan propers com la fotografia i el cinema. Per tant, ens va semblar molt original i que cobria una mancança. I que això, a més, donava possibilitats d’articular programes que ens entusiasmaven, molt estimulants i excitants. D’aquí neix, ara fa tres anys, la idea de posar en solfa Panoràmic Granollers.

Un festival que vosaltres mateixos anuncieu com de “fotografia, cinema i més”. A què es refereix aquest “més”?

Deixa oberta la porta a noves configuracions de la imatge. La tecnologia no para d’oferir-nos nous suports i noves maneres de construir la imatge. Avui en dia, els algoritmes i la intel·ligència artificial participen molt activament en la cultura audiovisual que ens rodeja. Estem oberts a què hi hagi noves maneres de comunicació audiovisual que puguin ser tractades en aquest festival.

La tecnologia no para d’oferir-nos nous suports, dius, cosa que es veu en la idiosincràsia mateixa del sector audiovisual, que necessita d’una renovació i adaptació constants. Com a fotògraf, abans podies dir que tenies un ofici amb unes normes que duraven el que durava la teva obra. Ara, això és impossible.

Cert, hi ha una acceleració vertiginosa. Una dada: fa només tres anys, al catàleg duna empresa com Ikea, el 80 o 90 % de les imatges que il·lustraven productes eren fotografies, procedien del resultat d’una càmera. Avui en dia, tot són imatges de síntesi digital. Pel mateix ús, veiem com el sistema de producció d’imatge ha canviat radicalment. I qui no ens diu que d’aquí a uns anys el sistema torni a canviar cap a un procediment que encara no existeix?

Joan Fontcuberta, al seu estudi de Granollers. Foto: Esteve Plantada
Joan Fontcuberta, al seu estudi de Granollers. Foto: Esteve Plantada

Sovint dius que el teu paper és fer d’“oftalmòleg de la fotografia”.

Hi ha moltes maneres de categoritzar a quin sector de la fotografia et posiciones. Però, per a mi, la fotografia és, en el fons, un llenguatge on el que interessa no és tant el llenguatge que utilitzem, sinó per què l’utilitzem. Per exemple: amb les paraules, tu pots ser periodista, redactor publicitari, poeta, jutge o científic. Totes aquestes persones i funcionalitats tenen com a material la paraula. L’important no és que tots siguin enraonadors, sinó a quin vessant social, comunicatiu o cultural, dediquen la utilització d’aquest sistema per comunicar-se. En fotografia, tots utilitzem un mateix instrumental, però el dediquem a àmbits molt diferents. Hi ha fotògrafs que utilitzen la càmera per saber com és el món. I n’hi ha d’altres que primer necessiten saber com és la càmera, perquè, si no, aquesta càmera condicionarà la mirada que tenen respecte el món.

Cal revisar el dispositiu de la nostra mirada.

Com a fotògrafs, si no coneixem bé el funcionament de la nostra eina de treball, la nostra mirada estarà filtrada i condicionada. Fent un joc amb aquesta interpretació, dic que hi ha fotògrafs que miren el món, però amb un ull que s’ha de revisar de tant en tant. La meva feina ve a ser la de l’oftalmòleg, la d’aquell qui mira si l’ull està ben revisat i ajustat, si cal corregir diòptries o no.

En part, això és el que es pretenia amb tot el que va generar el projecte ‘A chupar del bote’, de Ximo Berenguer. Allò va suposar un gran rebombori, perquè va resultar ser un fake on demostraves com es pot enganyar el món de la crítica, dels especialistes i dels experts.

Allò va sorgir de plantejar-se si avui en dia és possible el fake, amb tots aquests òrgans que tenim de verificació via internet. I la resposta és que sí, que ara el fake és més fàcil que mai, perquè perds esperit crític. I perquè el perds, justament, perquè confies en aquests sistemes de verificació. El projecte va requerir molt de temps, perquè vam haver de fer articles en revistes especialitzades, entrar a la Viquipèdia, verificar els articles, etc. Vam acabar sortint en doble pàgina a El País, o en quatre pàgines a l’Ara! Un cop vist l’èxit i el rebombori de tot plegat, sempre em faig la mateixa reflexió: si jo, un pobre fotògraf, a Granollers, amb una càmera, un ordinador i unes quantes idees, és capaç de fer això, ¿què no faran els governs, les agències d’informació i espionatge, les grans corporacions amb els mitjans infinits dels quals disposen?

Això demostra que hem d’anar molt en compte amb tota la informació que rebem.

Aquí, ara mateix, ho veiem amb tot el tema polític: un diari de Madrid i un de Barcelona són realitats situades a les antípodes. I això acaba provocant un estat d’alerta en nosaltres, desconfiem de tot, perquè no sabem discernir què és cert del que no. Que hi hagi un dubte em sembla positiu, però no hem de caure en el cinisme de pensar que aquest dubte pot frenar una convicció. L’únic que recomano és ser sempre crític i escèptic.

Molta de la teva feina posa en dubte les convencions establertess, amb treballs a mig camí de la realitat i la ficció. Només arribar al teu estudi, a la porta, hi veiem el famós retrat teu com a cosmonauta, o penso també en obres com Herbarium o Fauna, on retrataves un seguit de plantes i animals inventats.

Com a creador, soc autodidacte. Vaig estudiar ciències de la informació, orientat especialment a la publicitat. Aquesta dedicació al món de la comunicació m’ha familiaritzat amb la ficció i em va permetre aprendre tècniques de persuasió. El meu treball consisteix a donar-li la volta al mitjó i ensenyar a l’espectador com funcionen aquests mecanismes il·lusoris. En els processos comunicatius, hi ha una sèrie d’àmbits on s’utilitzen una retòrica, unes tècniques i unes metodologies que volen convèncer l’interlocutor. Aquest intent pot obeir a motivacions polítiques, comercials, ideològiques, educatives, però, en el fons, cada vegada que dos éssers humans es comuniquen, hi ha unes voluntats de canviar l’opinió del nostre interlocutor, de manera natural. A mi m’interessa analitzar justament això. A la meva obra hi ha components de la semiologia, de la teoria de la comunicació, de la psicologia, de totes les disciplines que m’han nodrit.

I et decideixes per aplicar tots aquests coneixements a la fotografia.

Em semblava que, més enllà de la innocència que generalment se li atorgava, la fotografia era un mitjà absolutament ideologitzat pel seu naixement històric. Neix al segle XIX amb un programa perfectament definit: servir els interessos de la revolució industrial i de la cultura tecnocientífica. Cada vegada que premem el disparador de la càmera activem una certa ideologia i valors.

A ‘El Petó de Judes’ ja ens diu que la fotografia neix amb un “pecat original”…

El pecat és en tots aquests dispositius ideològics que, sense adonar-nos-en, activem quan fem fotografies. En tant que experts o professionals, tenim la responsabilitat de saber que existeix aquest condicionament. O bé per desactivar-lo, o bé per acceptar-lo. Hem de saber batejar el mitjà fotogràfic per redimir-lo d’aquest pecat original.

Joan Fontcuberta, al seu estudi de Granollers. Foto: Esteve Plantada
Joan Fontcuberta, en un espai del seu estudi de Granollers. Foto: Esteve Plantada

D’un temps ençà, el canvi d’usos i pràctiques ha transformat la fotografia. Com veu la nostra era, tan obsessionada per les fotos?

Veig que la imatge és una forma cada vegada més natural de comunicar-nos. Al llarg de la història, les imatges eren el reducte d’uns grups de poder: només manejaven imatges els aristòcrates o els bisbes. A poc a poc, la imatge s’ha anat democratitzant, però sempre amb un handicap: el cost. Si volem un quadre, l’hem d’encarregar a un pintor… i això té un preu elevat. Quan apareix la fotografia, aquest cost baixa, però fa que reservem la inversió en totes aquelles vivències que volem resguardar a la memòria, com ara cerimònies, casaments, bateigs i punts biogràfics importants. Però, ¿què passa quan amb la fotografia digital –la postfotografia– podem fer milers de fotografies sense un increment del nostre pressupost? I quan, a més, hi afegim que no cal que tinguem un coneixement sobre la tècnica? Abans, la dificultat de fer fotografies passava per tenir un coneixement i una experiència –sobre la llum, la química i l’ofici–.

Era un mecanisme complex.

Avui, no: fas un clic i tens una fotografia en la mesura que el teu aparell ja porta intel·ligència artificial encaminada a produir resultats plausibles. El resultat és pràcticament satisfactori de manera immediata. I si no ho és, esborres la imatge i la repeteixes! Per un procés de prova i error vas fent fins que el resultat compleix les teves expectatives. No hi ha cost, ni cal un aprenentatge. Això fa que la imatge s’hagi incorporat en la manera que tenim d’interrelacionar-nos naturalment amb l’entorn. I, també, fa que la fotografia es converteixi en paraula: per mi, abans la fotografia era escriptura, i ara és llenguatge. Fixa’t en què cada vegada som capaços d’utilitzar les imatges d’una manera que acaba suplint molts àmbits que abans teníem reservats a les paraules, com passa, per exemple, amb les emoticones.

Però també hem canviat en l’eix, l’hem girat: en comptes de retratar el món, ens retratem a nosaltres. El ‘selfie’ com a símptoma dels temps.

Al llarg de la història, sempre hi ha hagut una certa vanitat o narcisisme, una voluntat de personalitzar el nostre missatge. És veritat que avui es dona el fenomen del ‘selfie’, que té tantes implicacions tecnològiques com de situació de l’ésser humà avui en dia. Però d’autoretrats, en la pintura, sempre n’hi ha hagut. Més que un afany d’exhibicionisme, és una manera de dir “soc jo qui diu això”. És la manera de fer-te patent com a persona que parla, no ho trobo patològic.

Però sí que hi ha una voluntat desmesurada de subratllar l’ego.

Això sempre ha passat, amb la diferencia que ara tenim uns recursos tecnològics que faciliten que ho manifestem. Aquesta voluntat de transcendir i de ser a l’eix de la nostra relació amb els altres, podem constatar que sempre ha existit. Tu mateix, quan fas un text, per què el signes? Perquè vols deixar empremta. Aquesta necessitat de deixar empremta és un instint humà. Ara tenim els mòbils i les xarxes socials, i un entorn que ho facilita.

Estem parlant de la paraula, i les teves fotos tenen sovint un rerefons molt literari –van acompanyades de textos i històries. A més, també ets autor, assagista.

Les imatges mai viuen soles. És molt estrany que trobem una fotografia sense cap mena de lligam amb res més. Sempre les trobem en contextos on s’estableixen constel·lacions de relacions. No és el mateix una fotografia en una paret, en la portada d’un diari, en un llibre o penjada en un museu. El contingut de la imatge ve condicionat per l’espai, el que jo en dic “l’habitació”. El que faig és analitzar, confrontar i, de vegades, subvertir una imatge que ha estat pensada per una “habitació”. I la manera més habitual de trobar relacions és entre imatge i text. A la vida quotidiana, quan ens relacionem amb la gent, estem parlant i ens estem veient: el llenguatge corporal és molt significatiu, i amb les paraules acabem d’afinar moltes coses. Aquesta relació imatge-text és la fórmula humana cultural més freqüent i habitual. Per tant, és el que més m’interessa treballar.

“En el món de l’art i de la fotografia hi ha uns egos monumentals”

Expliqui’m el procés de troballa i desenvolupament d’un projecte. Com arriba, la idea?

No hi ha un mètode. Bàsicament, em regeixo pel sentit comú i la imaginació. El que a mi m’ha ajudat molt és tenir formació en l’àmbit de la comunicació, perquè t’adreces a un públic objectiu i has de saber a qui estàs parlant. Aquest mètode de treball m’ha resultat sempre molt útil, fins i tot en la pedagogia, en els anys en què practicava la docència. Entenc que, per transmetre un determinat coneixement, he de saber qui tinc al davant: no és el mateix uns joves adolescents que uns jubilats. Has d’intentar copsar el tipus d’expectativa, de receptivitat i el xip mental de la persona a qui t’adreces.

Una manera d’anticipar-se a prejudicis o reaccions de la persona.

Mira, de vegades, algú em diu que els meus treballs no tenen estil. I no, el que faig és adaptar-me a “l’habitació” fotogràfica per on bellugo. M’infiltro, adopto aquests codis que tenen cadascun d’aquests àmbits, que imposen unes clàusules particulars, i faig veure que el treball és així. Com a autor, he de no ser-hi. He d’amagar-me, camuflar-me, que és una de les tècniques més interessants en aquests projectes, que moltes vegades presento com si no fossin meus. Fins i tot, quan els divulgo, intento que no s’associïn a mi, perquè pot ser que el públic una mica entès tingui uns certs dubtes i suspicàcies.

Contrasta amb el que acostumen a fer els grans fotògrafs, que busquen reafirmar-se, allò  de “fer marca”.

Joan Fontcuberta, al seu magatzem. Foto: Esteve Plantada
Joan Fontcuberta, al seu magatzem. Foto: Esteve Plantada

És cert que en el món de l’art i de la fotografia hi ha uns egos monumentals, com en d’altres àmbits. En el meu cas, més que l’autoria, més que presumir de la paternitat d’una obra, el que m’interessa és la vida de l’obra. Que l’obra visqui. M’és igual qui la faci, si l’obra és interessant. L’anonimat és una clàusula requerida perquè aquesta obra visqui en plenitud, de manera autònoma. Una obra meva no ha de recollir la meva empremta personal, sinó que ha de ser capaç d’estimular a un públic, i fer que l’espectador completi l’obra. Per mi, no hi ha obra sense receptor. No et pensis que soc original, això pertany a l’escola de l’estètica de la recepció, Umberto Eco ja ho deia. Els espectadors són coautors. I el que m’interessa és posar a prova els meus propis límits.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Esteve Plantada

Granollers, 1979. És poeta, periodista cultural, crític de cinema i professor del Màster de Periodisme Literari de la UAB i de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Ha estat coordinador d'"El Temps de les Arts" i col·labora regularment a "El Temps", a "Els Matins" de TV3, a l'"Àrtic" de Betevé i al "Catalunya Migdia" de Catalunya Ràdio.
Esteve Plantada

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca