Teatre

Joan Lluís Bozzo: «L’èxit fa que els egos creixin desmesuradament»

Porta quatre dècades dedicant-se al teatre. Actor, director, autor i empresari, Joan Lluís Bozzo és una de les ànimes de Dagoll Dagom, la companyia que va demostrar que era possible un teatre musical en català, de qualitat i amb un èxit incontestable. De tot això en parla a ‘L’ofici de comediant. Els secrets apresos al llarg de 40 anys’, que publica Empúries.

Joan Lluís Bozzo ha fet molt teatre. “Però també hi he pensat molt”, afegeix. D’aquesta necessitat d’escriure i de compartir tots els “mecanismes de la creació teatral des d’un punt de vista pràctic” és d’on surt el material que conforma el seu darrer llibre, ‘L’ofici de comediant’. L’obra s’afegeix als llibres de records de Dagoll Dagom –’Memòries trobades en una furgoneta’ (2014) i ‘Viatge al centre del musical’ (2016)– i a la biografia de l’amistat que l’unia a Pepe Rubianes –’Pepe i jo’ (2017)–.

“Estic retirat del teatre, que no jubilat, una paraula que no m’agrada gens”. Això el fa estar més concentrat en l’escriptura. “Sempre he escrit, però ara tinc més temps i m’interessa molt la prosa memorialística”. El seu darrer llibre, però, no és pas una biografia, sinó un assaig sobre teatre on hi ha “les conclusions a què he arribat després d’aquests anys”. Anys d’ofici, de feina i d’entrebancs, però sobretot, d’èxits, en un llibre que, més enllà de la gent del teatre, també pot ser vàlid per qui es dedica a la comunicació. “Hi ha unes reflexions que ens porten a pensar com participa l’espectador en la creació. O quina importància té la producció en l’èxit final”.

Les lliçons d’un èxit i d’un fracàs

“Tot això són moltes hores de pensament i de lectura”, subratlla. De lectures incessants que afloren al llarg del llibre, amb cites que van de Murakami a Borges, passant per Goethe, Shakespeare, Voltaire, Balzac o Donnellan, i on es va descabdellant la manera de connectar amb el públic, d’arribar-hi, d’interpel·lar-lo. Sense defugir el quid de la qüestió: què és allò que separa un èxit d’un fracàs? “Considero que el fracàs i l’èxit tenen les mateixes tres potes. La primera, en l’apartat comunicatiu, quan no aconsegueixes comunicar la idea que tu t’havies proposat. Pot ser per diversos factors: perquè t’expresses malament, perquè les eines tècniques no funcionen”.

“La segona la trobem en l’àmbit artístic: que això que has comunicat i que ha arribat correctament al públic agradi, interessi o commogui. I la tercera, en el camp econòmic. Ens podem trobar que la primer ai segona opció hagin funcionat perfectament, però que el nostre espectacle sigui totalment inviable, ja sigui perquè no es pot pagar, o perquè no es representar o traslladar de ciutat en ciutat”. S’aprèn dels èxits i dels fracassos, com sempre s’ha dit. Però cal anar amb compte: “el fracàs és molt alliçonador, però depèn en quina dosi t’arribi et pot arribar a bloquejar per complet“.

Al llibre, Bozzo explica, en aquest sentit, quines estratègies hi ha per corregir el fracàs, tot referint-se a la “intel·ligibilitat, previsibilitat i avorriment”. Però, sobretot, de no oblidar-lo. “No s’ha de fer veure que no ha passat res. Tot i que psicològicament aquesta reacció és comprensible, no és aconsellable. Si tens una bona capacitat d’autocrítica, el fracàs t’ajuda a saber què ha fallat i a millorar. Has de saber analitzar per veure on és l’error“. Ara bé, l’èxit també té perills que cal evitar. “Per exemple, que els egos creixin desmesuradament i això afecti tota l’obra, el tracte amb la premsa i amb la gent”.

Art, artesania i la substància del teatre

Ben al principi del llibre ja es planteja la dicotomia entre què és el teatre: art o artesania? “És artesania pura: allò que es fa amb les mans i com a peça única, una darrere l’altra. Això és el teatre, essencialment. Però hi ha un moment en què hi afegim l’art. Seria el moment de coure la terrissa que hem estat treballant pacientment amb les mans. Si no saps com treballar-la, ni quin punt ha de tenir, no hi ha art”. En definitiva: “l’artesania és la base; l’art és un terreny molt nebulós”.

La qüestió es va desenvolupant al llarg de totes les pàgines, entrant al detall de cada assumpte. En un dels passatges, Bozzo reflexiona sobre “la substància carnavalesca” que fa possible el teatre. “El carnaval, la taverna i la burla són la base del teatre. La rialla del transvestisme, de la paròdia, de la caricatura, de l’exageració. Això forma part del teatre i Shakespeare és magistral, justament aquí, perquè sap barrejar perfectament els dos llenguatges: a Romeu i Julieta pot ser elevat, i tot seguit, parlar de polls”. “Particularment, m’interessa quin infern –entès com a submón o subconscient– tenen a sota tots els personatges. Què els alimenta? Les persones som això, en definitiva”.

Bozzo parla, també, d’un “esperit alat de l’ànima”, del que anomenem “expressió poètica”. “El llenguatge poètic és màgic, però els grans mestres, com Shakespeare o Moliere, saben combinar-lo perfectament amb el llenguatge groller. Aconsegueixen una cosa que no se’ls escapa per l’elevació. Ho saben fer volar de la manera més oportuna“.

Joan Lluís Bozzo. Foto: Esteve Plantada
Joan Lluís Bozzo, en un moment de l’entrevista. Foto: Esteve Plantada

Fer teatre de masses en català és possible?

Si Dagoll Dagom ha demostrat alguna cosa en tots aquests anys –tant a les taules escèniques, com en televisió– és que es pot fer teatre de masses en català. I, concretament, teatre musical. La realitat de la cartellera actual, però, sembla contradir aquesta afirmació. On són els grans musicals en català, a Barcelona? “Per mi és una frustració molt gran. Com a companyia hem dedicat tota la nostra existència a demostrar la viabilitat del gran musical en la llengua del país. Em quedo tocat quan veig artistes i directors catalans que presenten musicals en castellà aquí“.

Un fet que és encara més dolorós quan Bozzo constata que ell mateix i Quim Monzó tenen una traducció feta de ‘La tienda de los horrores’, ara estrenada a Barcelona en castellà, per un equip totalment català. “Això també passa amb moltes altres obres: ‘La jaula de las locas’, ‘El jovencito Frankestein’, etc. amb tota la companyia catalana. Per què no tradueixen el text, com vam fer nosaltres? Crec que és descurança i no tenir consciència. No tenir amor”. “Si a aquestes alçades pensen que a Barcelona tindrien menys èxit en català és que tenim un problema greu”.

“El teatre és teixir un fil entre actors i espectadors. Aquesta connexió és una comunicació en viu”. En aquest sentit, Bozzo reconeix que l’espectador ha canviat molt, en quaranta anys. “Ara se li ha de donar tot molt mastegat –afegeix–. S’ha viciat molt amb el so de les pel·lícules i la televisió, amb els auriculars, amb Internet, amb els efectes especials, amb la paranoia de girs constants. Hi ha terror al tedi. El públic no es vol avorrir, de cap manera: s’ha tornat acomodatici i ha perdut capacitat de concentració. Per exemple, cal posar la música molt forta perquè la senti”.

Un aspecte que ens porta a una altra reflexió sobre sobre públic i gustos “fàcils”. “Quan una persona està tenint molt èxit, és molt fàcil dir que no val res perquè el públic és ignorant. Però extrapola això a la política i la democràcia! Si utilitzes aquests arguments, ¿vols dir que el teu criteri val més que el d’un desgraciat que va a veure una obra de poca categoria?. A un centímetre d’això hi ha els postulats del feixisme o de José Antonio Primo de Rivera! No pot valer el mateix el vot d’un catedràtic que el d’un peó de la construcció? Anem amb compte, perquè el poble està fent una votació cada nit, quan va al teatre. T’hi has de posar amb humilitat. Per què no analitzes què interessa en comptes de menysprear-ho?”. La paradoxa arriba quan aquesta mateixa persona que critica té un èxit: “no li he sentit mai dir que la gent no en sap. Curiosament, la gent té molt bon gust quan li agrada el que fas”.

Una dubtosa política cultural nacional

Més enllà de la solvència i l’ofici après en quaranta anys, una altra cosa que caracteritza Bozzo és no callar si pensa que ha de denunciar una injustícia, o i cal mullar-se políticament. Darrerament, ha protagonitzat algun sarau político-linguístic via Twitter, així com una polèmica amb Joan Ollé arran de la seva programació al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). “Aquesta piulada anava més enllà del personatge, però la vaig esborrar perquè no volia enterbolir la campanya electoral, que tot just acabava de començar”.

“La meva crítica anava en relació sobre quina és la política cultural del país i de quins són els mecanismes de programació i d’elecció directors, que es desconeixen. I, sobretot, de com pot ser que un Teatre ‘Nacional’ programi algú que demana perdó per ser català i per organitzar una costellada de referèndum [es refereix a un article d’Ollé publicat a El Periódico]. En primer lloc, em pregunto com el TNC pot contractar una persona que està negant els principis essencials i democràtics d’aquest país, en un equipament que es diu ‘Nacional’. I segon, em pregunto quina categoria té l’interessat que, malgrat tenir aquest pensament, accepta el contracte amb el TNC”.

Per què creu Joan Lluís Bozzo que passa, això? “Obeeix a aquesta mena de filo-marxisme-cristianisme que fa tants anys que és a la cultura catalana. Tenim molt arrelat el sentiment de posar l’altra galta. Si em donen una bufetada, com crec que Joan Ollé fa en diferents articles, el normal és posar directament una denúncia, mai posar l’altra galta. Però la cultura catalana té molt temor de que no l’acusin de revengista i, amb això, també donem peu als enemics”.

“El mateix TNC està programant teatre en castellà”, subratlla el director, que hi afegeix una reflexió: “Hi ha algun teatre a Madrid que programi en català? Si no hi ha una correspondència, això no s’entén de cap manera. El TNC diu ‘nacional’ de Catalunya i això implica un cert compromís amb la cultura i la llengua pròpies del país. Hem d’entendre que no sempre hem de quedar bé i que no se li pot donar feina a algú que ens menysprea i ens tracta malament de manera contínua”.

Si parlem de política, és inevitable preguntar sobre quina creu que seria l’opinió d’un molt bon amic, Pepe Rubianes, en tot aquest tema. “En Pepe era molt imprevisible. Jo voldria pensar que estaria al costat de l’independentisme, però no puc dir-ho, perquè és mort. Només em puc remetre a opinions escrites o publicades, com la cèlebre intervenció a la televisió [a ‘El club’, d’Albert Om] o als llibres i monòlegs. Tota la resta són càbales”.

Teatre, ofici, passió, política. Tot s’hi val, en una conversa amb Joan Lluís Bozzo. No defuig cap tema, mostra obertament què en pensa, amb proximitat i naturalitat. Abans de marxar, fem recompte d’allò que hagués pogut tenir de més la seva trajectòria. “Potser m’ha quedat l’espina de no fer més televisió. És un llenguatge que es complementava molt bé amb el que jo feia amb el teatre i on connectava amb més gent. Crec que aquí m’he quedat molt curt, però també és símptoma d’una anomalia: en català només tenim un client, TV3″. Però això ja seria material d’un altre –llarg, extens– article.

L’ofici del comediant.Els secrets apresos al llarg de 40 anys.
Joan Lluís Bozzo
Empúries, 2019

Esteve Plantada

Granollers, 1979. És poeta, periodista cultural, crític de cinema i professor del Màster de Periodisme Literari de la UAB i de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Ha estat coordinador d'"El Temps de les Arts" i col·labora regularment a "El Temps", a "Els Matins" de TV3, a l'"Àrtic" de Betevé i al "Catalunya Migdia" de Catalunya Ràdio.
Esteve Plantada

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca