Clàssica

Joan Magrané, més enllà dels Grammy

La majoria d’habitants de la tribu, inclosa part del sector de la cultureta nacional, va descobrir ahir l’existència de Joan Magrané arran de la nominació del compositor reusenc als Grammy Llatins al costat de tòtems de la cultura popular com ara la nostra lloadíssima Rosalía, Bad Bunny o J. Balvin. Catalunya és així; de fora vingueren i els de casa ens descobriren. Misèries del provincianisme a banda, Magrané opta a la categoria del premi a la millor composició clàssica per l’obra Dues peces per a piano, un encàrrec que va fer-li la pianista Noelia Rodiles expressament pel seu recital discogràfic de debut, The Butterfly Effect (Eudora Records, 2019), un magnífic àlbum en què la instrumentista d’Oviedo emparenta els seus autors favorits del romanticisme (Schumann, Mendelssohn i Schubert) amb tres compositors contemporanis espanyols: Jesús Rueda, David del Puerto i el mateix Magrané. Tafanegeu-lo, que val la pena i és fàcilment trobable a Spotify.

No cal dir que la música clàssica no seria una de les categories més visibles i cobejades de la llarguíssima llista dels mil gèneres inclosos als Grammy, que on hi trobem categories pintoresques com ara “Mejor Álbum Cristiano” o “Mejor Video Musical Versión Corta”, però aquest és nogensmenys un guardó obtingut per compositors notables, generalment artistes de formació clàssica que han coquetejat amb la contemporània més popular, com ara Lalo Schifrin o Paquito D’Rivera, però també de grans del XX com ara Leo Brower. No és la primera vegada que el premi, com dirien els cursis, té accent català. Jordi Savall va guanyar-ne un el 2011 a la millor actuació de petit format en el gènere clàssic, i formacions ben nostrades com ara l’OBC el tingueren pel seu àlbum Rhapsody in Blue, gravat sota la tutela i inspiració del gran Michel Camillo. A mitjans de novembre sabrem si Magrané se suma a la il·lustre nòmina d’autors que fan les amèriques llatines.

Dues peces per a piano és una obra prou singular al catàleg de l’autor, que sorprèn per la seva immensitat, si tenim en compte que Magrané va veure la llum per primera vegada el 1988. Aquesta és una de les poques obres del seu corpus que no té un títol amb connotacions literàries o poètiques (una de les dèries més presents de l’obra magraneriana), centrant-se només en la descripció de la forma, i també és un dels escassos exemples on cerca la música pura de l’instrument sense trufar-lo amb alguna de les seves habituals cites als idolatrats déus Monteverdi i Wagner. Ordida en diàleg amb els Drei Klavierstücke del vienès (unes obres d’aparença menor, però d’una altíssima qualitat lírica), l’obra partia d’un moviment original que després va derivar en una tripartició de tempi contrastants, lent-ràpid-lent, per acabar finalment en dos segments. La darrera peça, Molto Adagio, està basada en els primers compassos de l’Adagio D. 178, “Con la complicità di Schubert”. 

Tant de bo que la notícia de la nominació del Grammy provoqui que una part ínfima dels habitants de la pàtria s’acostin a aquestes dues peces que només els robaran poc més de deu minuts. Des dels primers compassos del Sostenuto, cristallino, Magrané passeja amb Schubert d’una forma quasi intuïtiva, important-ne un tractament de la tecla no només cristal·lí, sinó quasi oníric, que s’obté amb una explícita indicació de poco pedale, ad libitum. A partir del compàs 24 les textures de la partitura es tornen abruptes i esclaten en dues escales en moviment contrari indicades en un pesante marmori que s’abandona en un eco dels primers temes. En aquell instant apareix el Giocoso, un segment deliciós, d’irònica dolçor on Magrané s’ho passa teta jugant amb els arabescos i les brodadures del teixit schubertià, que transiten de l’esperit naïve inicial al segment con furore, en què les escales aconsegueixen dur-nos de l’esperit jovenívol a un estat d’esquizofrènia.

Fragment de la peça musical “Dues peces per a piano” de Joan Magrané (2017).

El posterior Sostenuto, amb arpegis trufats de la mateixa nota aguda repetida com un record llunyà, torna a donar pas l’eufòria, però en aquest cas l’esperit estentori acaba disseminat en els trinats i brodadures originals del moviment, que s’esvaeixen en el silenci d’una forma genial. Apareix aquí, del no-res, el Molto Adagio, poc més de tres minuts de música d’un esperit meditatiu que fa gelar la sang pel seu caràcter emboirat. Si pareu l’orella als primers compassos notareu clarament la cita expressa de l’adagio schubertià (siii, si, si siii, la mi, sool, etcètera), que després el compositor va repetint en una progressiva i meravellosa deconstrucció melòdica que hauria encantat al nostre estimadíssim i malaguanyat tifoide. Paga la pena, insisteixo, escoltar-les en la versió inaugural de Noelia Rodiles, on les podreu comparar amb la seva peça d’inspiració. Més que un calc, insisteixo, busqueu-hi un músic nostre que camina agermanat amb un tità. 

També paga la pena de comparar Dues peces per a piano amb les obres de Serebrier, Lorenz, López/Valentina i Mora,  amb qui Magrané competeix al premi; d’una qualitat i risc molt menor però molt més relligades al que hom pot concebre com l’herència llatina escaient a uns premis com els Grammy. Però mai se sap, amics, i si sona la flauta del premi Magrané afegirà un tanto més a una (merescuda) i meteòrica carrera que l’ha dut ja fa més d’un lustre a ser present a molts escenaris del panorama de la clàssica contemporània europea. Més enllà dels Grammy, teniu moltes peces del compositor a l’abast (a molts us ressonarà la magnífica òpera Diàlegs de Tirant i Carmesina que poguérem escoltar a Peralada i al Foyer del Liceu), i sobretot cal celebrar que Magrané disposa de molts anys per continuar cimentant una carrera que d’aquí a molts anys el convertirà en un dels clàssics europeus del segle XXI. D’això, creieu-me, no en tinc cap dubte.

El compositor ha compartit en exclusiva tota la partitura de l’obra “Dues peces per a piano”:

dues-peces-per-a-piano

Bernat Dedeu

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close