Jazz

Joan Mas: “On hi ha música en viu, normalment, cada dia hi passen coses memorables”

Aquest any 2020, la Sala Jamboree, el club de jazz més veterà del país i segurament un amb més encant d’Europa està de celebració del seu seixantè aniversari. Encara que del 1968 al 1992, el mític local de la Plaça Reial es va convertir en un local de rumba; com l’au fènix, l’esperit original del Jamboree com a cava de jazz va renéixer l’any 1992 de la mà de Joan Cambra. Un any més tard, l’empresa Mas i Mas va adquirir la seva propietat i des d’aleshores, 365 dies l’any i 27 anys més tard, omplen de música la mítica sala.

Entrevistem Joan Mas, el seu màxim responsable, per repassar aquests anys al capdavant del Jamboree, el seu seixantè aniversari i de la situació del sector de la música en viu a Barcelona.

Què us va portar fa més de vint-i-cinc  anys a agafar les regnes del Jamboree?

Joan Mas: Quan tenia deu anys, el meu pare, bon melòman, em portava a la Cova del Drac a escoltar jazz. A l’ambient de l’època, es parlava del Jamboree com un lloc mític, un dels millors clubs de jazz que mai havia existit a la ciutat de Barcelona. Tot amb un to de melancolia com si ja no existís més.

Anys més tard, devia tenir uns divuit-dinou anys, un dia em van portar a un lloc que programaven rumba. Hi vaig entrar i de sobte vaig veure un cartell de fusta amb la paraula Jamboree. Vaig preguntar als empleats d’on havien tret aquest cartell i ells, amablement, em van respondre que aquest local sempre havia estat el Jamboree tot i que la seva filosofia de programació havia canviat. Per tant resulta que el Jamboree no només existia sinó que en aquell moment estava allà mateix . Al llarg d’aquests anys, hi vaig poder escoltar Manzanita i grans rumberos de l’època tot i que trobava a faltar que programessin jazz.

A principis dels anys noranta, jo vaig obrir La Boîte i Joan Cambra, l’any 1992 va tornar a programar jazz al Jamboree. No li va anar bé i un any més tard em va proposar que un servidor agafés les regnes del local. Em va provocar una especial il·lusió. I aquí estem, més de vint-i-cinc anys més tard, podent celebrar el seixantè aniversari del local.

Com a tall d’anècdota, el cartell original de fusta del Jamboree  encara el mantenen ben visible a la sala a baix.

Joan Mas Porta Jamboree. by Jamboree

Jamboree és de les poques sales de Barcelona que programa els 365 dies de l’any. És un orgull per vosaltres o us preocupa tenir aquest “honor”?

Joan Mas. Evidentment és un orgull per nosaltres, ja que no podem deixar Barcelona ni un dia sense el Jamboree. Evidentment també em preocupa que Barcelona no hagi pogut tenir música els 365 dies de l’any. Ara gràcies a un canvi de legislació, es pot començar a fer música als bars i a tot arreu. Estic molt content i auguro un futur molt musical per la ciutat. Cada cop tenim més locals que ja programen música -alguns sis dies a la setmana-, fet que animo perquè com més dies hi soni música a Barcelona, més hi guanyarem tots. El problema que hem tingut sempre a Espanya és que els polítics no han estimat la música. Això ja ve de diversos segles endarrere. Per exemple, la Cort Espanyola a època Barroca era la que menys música i ball hi havia. Sort d’Espanya ha tingut del poble que feia música i sobretot del poble gitano. I actualment, en època de democràcia, els polítics el màxim que han potenciat han estat les festes majors i que consti que m’agraden molt.00

La música és una droga sana que com més escoltes, més gaudeixes i més t’enganxa. La vida és art i la música n’és una.

-Al llarg d’aquests anys al capdavant del Jamboree, haureu viscut tota mena d’anècdotes. Explica’ns algunes de sorprenents.

Joan Mas. Tinc molts records positius. El món de la nit provoca que tinguem moltes anècdotes. Per sort la meva ment humana no recorda les negatives.

Això sí, una actuació que em va posar la pell de gallina es va produir en un concert de Paco Ibáñez del qual sempre he estat molt seguidor. Aquell dia, Paco Ibáñez anava acompanyat de Gorka Benítez, Martín Mas a la guitarra i Horacio Fumero al contrabaix. En el moment més inesperat, resulta que va pujar a sobre l’escenari ni més ni menys en Pasqual Maragall quan malauradament ja estava en estat avançat de la malaltia de l’Alzheimer. Aquella nit, Maragall va cantar Le Parapluie de Georges Brassens conjuntament amb la banda. I el millor de tot és que seguia afinant. Es veu que Ibáñez i Maragall eren molt amics des de jove i passaven hores cantant junts.

També m’agradaria remarcar que on hi ha música en viu, normalment, cada dia hi passen coses memorables. Encara que coincideixi un dia de partit important del Barça, potser pel fet de ser poca gent, sempre es crea una ambient entranyable de connexió espectadors i artistes.

Jamboree- Motis by Marta Vilardell

Enguany Jamboree compleix 60 anys de vida. Fa poc vàreu presentar la seva commemoració en què tots els responsables de la sala incloent tu mateix prepareu una programació especial. La cirereta a aquesta commemoració serà un gran concert de celebració al Gran Teatre del Liceu al mes de Juliol. Què n’espereu d’aquest 2020?

Joan Mas.  Evidentment ja estan sent un gran any. Esperem uns grans directes amb gran connexió amb el públic al Jamboree.

Per començar, com a tret de sortida, amb entrades esgotades les dues nits amb doble passi una setmana abans, hem gaudit del concert d’Andrea Motis i Ignasi Terraza.

Em fa molta il·lusió el concert inaugural del Festival Mas i Mas al Gran Teatre de Liceu. Serà una connexió entre la sala petita (Jamboree) i la sala gran (Gran Teatre del Liceu). No hi hauria òpera sense la música de cambra. Aquesta connexió em fa molta il·lusió fer-la. Estem pensant a fer música des del Jamboree anant fins al Liceu amb una gran banda. I en finalitzar tornar al Jamboree amb música de DJs.

En més d’una ocasió t’hem sentit dir que el canvi generacional al Jamboree la noteu considerablement. La franja del 40 als 50 anys han deixat de venir. Per aquest motiu intenteu noves nits temàtiques per atraure gent molt jove. Esteu notant de mica en mica aquest canvi?

Joan Mas. Evidentment! El Jamboree, quan va obrir als anys 60 ja va ser un lloc de gent de 18 a 35 anys que escoltaven jazz. Quan vaig obrir va passar el mateix. Aquest envelliment i vinguda de joves és un continu si no el Jamboree ja estaria tancat. Amb discoteca passa el mateix.

Quan hi ha el canvi generacional, passa sempre el mateix als clubs. Hi ha gent gran que es fica les mans al cap i d’altres, com jo mateix, que ens agrada el canvi i les noves tendències però sense perdre les antigues.

Per sort la vida és molt intel·ligent i per això l’home es mor. Si no ens moríssim, el món no canviaria i encara estaríem potser com l’home de Cromagnon.

-Com veus la situació de l’escena musical a casa nostra?

Joan Mas. Explosiva. No ens adonem que Barcelona sempre ha estat el centre musical d’Espanya. Barcelona és un dels centres musicals del sud-oest d’Europa més importants conjuntament amb Itàlia. Tenim unes grans escoles de música de gran nivell.

Eduard Sant Chalois

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca