Llibres

Joan-Pere Viladecans: “Es ven la cultura com a una opció individual de sofà, pantalles, sèries i crispetes”

Després d’il·lustrar llibres d’Edgar Allan Poe, Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol, el pintor Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948) ha posat imatges ara a un assaig històric, “Catalunya. Història d’una nació”, de Jaume Sobrequés. Es tracta d’una versió en edició de bibliòfil d’un llibre divulgatiu, “Història de Catalunya”, que Sobrequés va publicar per primer cop el 2007 a l’editorial Base, la mateixa que ha impulsat aquesta nova publicació de luxe, d’edició limitada, ara amb el text ampliat fins arribar a la sentència dels presos polítics del 2019. Hem parlat amb Viladecans de com enfrontar-se a la il·lustració d’un assaig, de la situació cultural al país i de com afecta i pot afectar la pandèmia a la creació artística. I no es mossega la llengua.

Ha il·lustrat, o ha interpretat plàsticament la història de Catalunya?

El que he pretès és bàsicament acompanyar el text, acompanyar una història que va des de la prehistòria fins a l’actualitat. Vaig trigar a decidir-me de com ho faria perquè fins ara sempre havia intervingut plàsticament en volums de ficció o poesia. Finalment, vaig decidir que havia d’envair el text, atacar-lo i tacar-lo.

Coberta del llibre “Catalunya. Història d’una nació”, de Jaume Sobrequés il·lustrat per Joan-Pere Viladecans.

No només hi ha obres d’art al costat del text, sinó que ha optat per incorporar tota una sèrie d’elements gràfics que s’immisceixen dins del text, gairebé com si fossin lletres o signes de puntuació. Com ho ha fet?

Vaig demanar poder treballar directament sobre una maqueta del llibre que havia de tenir espais en blanc en el text. Vaig desplegar tota la maqueta, de manera que tenia una visió com de travelling de tot el text ordenat cronològicament. Però jo anava saltant d’una plana a una altra. Al llarg de tot el llibre, van apareixent elements del territori, de la fauna, de la vida rural, de la flora, de la cultura popular… Hi ha sorra, pedres, ocells i fins i tot una pota d’isard. Encara que en els capítols a partir del segle XX, ja van apareixent elements que es refereixen a esdeveniments concrets de la història.

La il·lustració que acompanya el capítol sobre els visigots.

Aquest manera de situar la maqueta del llibre recorda aquells dibuixos japonesos que es reparteixen en un desplegable. Ho ha tingut en ment?

Sí, precisament tinc un llibre, que s’havia de fer amb Joan Brossa el 1978, que es basava precisament en aquesta idea. Mai es va arribar a publicar.

Quina diferència hi ha entre il·lustrar un llibre de poesia o de ficció i il·lustrar un assaig, molt més asèptic?

Emocionalment és molt diferent. En aquest cas, l’emoció l’he de posar jo, és un esquer, per animar a la lectura també. D’altra banda, la tria de colors per cadascun dels capítols també està molt pensada en aquest sentit, així com les cremades o la introducció d’objectes com un mocador tacat de sang que acompanya el moment que es parla de l’execució del president Lluís Companys.

Un mocador tacat de sang il·lustra el moment de l’execució de Companys.

La seva intervenció en el llibre canvia radicalment quan s’arriba al segle XX. Les al·lusions plàstiques són més directes a la narració dels fets.

Sí, perquè aquí ja són fets que m’afectaven de manera més directe, més vivencials, ja no s’hi valien trampes. Em van parlar de la Guerra Civil des petit i després ja vaig viure moments de la lluita antifranquista com la tancada d’intel·lectuals a Montserrat quan només tenia 21 anys. També em va afectar moltíssim l’execució de Salvador Puig Antich i vaig fer moltes obres sobre aquest tema en el seu moment.

L’execució de Puig Antich va afectar molt a Viladecans.

El llibre acaba amb un capítol que es diu “Les il·lusions truncades”, referint-se als fets del referèndum de l’1 d’octubre i a la sentència dels presos polítics. Li dol aquest desencant?

Em dol molt que els intel·lectuals que van estar a l’oposició del franquisme, ara estiguin callats. En aquests moments veig una Catalunya estirada al divan, que ha perdut autoestima i que viu d’esquenes a la cultura. I ja no diguem els polítics, que no només viuen d’esquena a la cultura, sinó també de la gent. D’aquesta total absència de diàleg, hi sortim perdent bàsicament nosaltres. Tenim una gran cultura però no l’hem sabut ni exportar, ni lluir-la, ni reconèixer-la. Tenim tots els desavantatges d’un país petit i cap avantatja. Estem dividits entre nosaltres i com deia aquell, pensem que com pot haver un geni, si el tenim de veí. Un país és la seva cultura però aquí sembla que per ser polític estar d’esquenes a la cultura, ajuda molt. Uns la deprecien i l’ignoren absolutament; altres consideren que és una cosa elitista. En els seus discursos els polítics d’aquí només citen a Espriu i Martí i Pol, i els espanyols a Machado. I és perquè probablement no coneixen a ningú més.

Una de les darreres il·lustracions que acompanyen el darrer capítol sobre el referèndum de l’1-O i la sentència dels presos polítics.

Però els artistes no deixen de crear, el que passa és que els hi és molt difícil trobar una sortida.

Sí, hi ha grans creadors i artistes però l’artista i l’intel·lectual necessiten d’una expectativa i en aquests moment, no n’hi ha. Si més no, als anys 70 hi havia un cert interès per la cultura, no dic que la gent anés a comprar obres d’art però recordo les cues per entrar a les galeries de Consell de Cent els dissabtes al matí, per exemple. L’art i la cultura són una necessitat pública, tant com ho poden ser la sanitat i l’educació, però no hi ha cap mitjà oficial que fomenti la curiositat per la cultura. Es ven la cultura com a un opció individual de sofà, pantalles, sèries i crispetes.

I ara que els museus estan lliures de turistes, estan pràcticament buits del públic local. Per què?

Perquè la dictadura digital és implacable i està dirigida a dirigir la gent, i precisament ara que havíem aconseguit acabar amb les baralles sobre les tendències artístiques.

Com ha afectat la pandèmia el seu treball artístic?

Al principi vaig sentir una gran paràlisi, un sentiment d’atemporalitat, d’estar en una mena de bombolla, de desemparament, de tristesa. Jo soc de digestió lenta, potser per això és possible que acabi sortint alguna cosa interessant més endavant. És cert que els creadors necessitem de la soledat per treballar però és molt diferent quan aquesta soledat no és escollida com ens passa ara amb els confinaments. I ignoro també si les dificultats, si el dolor ajuden a la creació com certa literatura del segle XIX ha transmès. Però, com deia abans, als artistes ens cal una expectativa, ara per ara inexistent.

Montse Frisach

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close