Exposicions

Joan Vilacasas. Un artista multidisciplinar

Enguany se celebra el centenari del naixement d’un sabadellenc il·lustre: Joan Vilacasas (Sabadell, 1920 – Barcelona, 2007). Amb aquest motiu l’Espai Cultura Fundació 1859 de Caixa Sabadell li dedica una exposició, que no es ben bé una retrospectiva ja que només abasta el període 1956-1970, però que es correspon al moment més àlgid de l’informalisme. Per això la mostra porta com a títol Joan Vilacasas. Una mirada informalista, sent el comissari l’ historiador i crític Joan Gil, bon coneixedor de la seva obra i d’aquesta tendència. En total s’exhibeixen 60 obres  provinents de museus i col·leccions particulars, algunes d’elles inèdites, i uns 200 documents, entre llibres, revistes, catàlegs, guions de teatre, radio i televisió, objectes personals i un vídeo. L’exposició s’havia d’ haver dut a terme a mitjan d’abril, però degut a la pandèmia del covid19 es va  traslladar a l’octubre.

Joan Vila Casas. Una mirada informalista en el centenari del seu naixement
Comissari: Joan Gil Gregorio
Espai Cultura. Fundació 1859 Caixa Sabadell
Carrer d’en Font, 25 Sabadell
Fins al 9 de gener de 2021

A la seva ciutat natal sempre se li ha tingut una gran estima, reconeixent la seva aportació a l’art d’avantguarda, ja que la seva primera exposició individual va ser a l’Acadèmia de Belles Arts  l’any 1941. El 1997 la mateixa Acadèmia li va dedicar una antològica titulada Pinturas y Estructuras, de la que Maria Lluïsa Borràs senyalava que l’artista “és un dels més destacats representants de l’abstracció dels anys 50, pintor de les planimetries i de les astrometries, pintor escriptor o escriptor que pinta, però en tot cas figura inconformista i singular”. Borràs defineix molt bé com era la figura de Vilacasas, ja que la seva faceta dins del món literari és més desconeguda, però la present exposició pal·lia d’alguna manera aquest oblit i serveix per adonar-se de la seva contribució al món del teatre i de la novel·la.  Més endavant, el 2005 el Museu d’Art de Sabadell, també va mostrar per primera vegada els fons del llegat de l’artista, entre ells un conjunt d’objectes diversos relacionats amb la seva tasca com a col·leccionista, o sigui, objectes considerats com a rars i peculiars, que com comentava Conxita Oliver al diari Avui, li servien “per recrear el seu entorn més immediat”.

Joan Vilacasas als anys 60.

La seva formació es va forjar a Sabadell, ja que va estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts tenint com a professor a Joan Vilatobà, precursor del pictorialisme fotogràfic a Catalunya i amb qui també va coincidir a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i amb  el pintor, muralista i gravador Antoni Vilà i Arrufat, fill de Joan Vila i Cinca, fundador de l’Acadèmia. Quan només comptava 20 anys va formar part del grup sabadellenc El Cenacle que entre els anys 1940-1941 va estar immers en diferents activitats artístiques durant la postguerra a la ciutat. El 1949 realitza el seu primer viatge a París on sentirà la influència de l’impressionisme i del cubisme –Picasso i Braque-, així com també de Klee. Va freqüentar l’École du Louvre i l’Atelier Canivet . Abans, el 1944, ja va fer una exposició a la Sala Pictòria de Barcelona, ciutat on mostrarà els seus treballs a través de la Sala Gaspar, des del 1949 fins el 1985 de manera regular.

Joan Vilacasas: París. 1957.

Durant la seva estada a París, als anys 50, coneix Yves Klein. Però el 1957 es produirà un fet important en la seva trajectòria artística, quan el crític francès Michel Tapié  l’inclou a l’exposició Art autre, al costat d’artistes consagrats dins de l’informalisme i de l’expressionisme abstracte com de De Kooning, Dubuffet, Tàpies, Pollock, Tobey i Appel. És el moment en el que comença a dibuixar mapes durant un any. O sigui, és l’època de les seves primeres planimetries, o el que és el mateix, línies i configuracions espacials. Aquest interès per les planimetries li ve donat de l’època en que va fer el servei militar, ja que va estar inscrit a la secció topogràfica de l’exèrcit, observant els accidents geogràfics i “les organitzacions territorials a través de relleus i estructures lineals”. Precisament el crític Joan Cortés, referint-se a les planimetries, manifestava que “és on empra materials plàstics diversos […], amb la seva vocació de plànols i mapes en relleu –sense donar sensació de relleu, sinó  donant-nos relleu real, sent relleu elles mateixes-”.

El 1960 és un dels fundadors de la revista i del grup que porten el  mateix nom O figura, juntament amb els pintors Tharrats, Claret i Hernández Pijuan, els escultors Villèlia i Subirachs, així com el crític Santos Torroella. Precisament a l’exposició hi ha algunes obres d’ells, així com catàlegs de les exposicions que havien fet. Durant aquesta dècada obté diversos premis, entre ells, el Premi Juan Gris, el Premi Leiner de Gravat i la Medalla de la V Biennal d’Alexandria. També participa a la Biennal de Sao Paulo (1961).

La primera retrospectiva que es va fer a Barcelona, va ser a l’Espai Volart 2 de la Fundació Vila Casas, que portava com a títol Del plein air al firmament, i que va permetre comprovar la seva evolució pictòrica, des de la figuració a l’abstracció. El crític d’art Juan Eduardo Cirlot afirmava que “Vilacasas és l’artista més abstracte de l’Estat espanyol”. Aquesta declaració la va fer a La Vanguardia a finals de 1969. Uns anys després, la seva filla Lourdes Cirlot en el seu llibre La pintura informal en Cataluña. 1951-1970, l’inclou dins de l’apartat  matèric.

Vista de l’exposició de Joan Vilacasas.

Respecte a l’exposició Joan Vilacasas. Una mirada informalista, el seu comissari ha volgut centrar-se en aquesta època concreta, sobretot perquè es basa en un dels moments més importants de la seva trajectòria creativa, que correspon al període 1956-1970, tot i que finalitza la seva aportació a aquest moviment avantguardista a principis dels seixanta, i “s’orienta cap a esquemes geomètrics de gammes cromàtiques austeres, executats a base de veladures i transparències d’aspecte ceràmic o esmaltat”.

A més, Joan Gil considera que per a l’artista ha estat tan important la seva dedicació a la pintura com a la literatura, i per això s’exposen un gran nombre de documents que permeten al públic adonar-se de la seva aportació a aquest àmbit. Ha dividit l’exposició en diferents seccions: Context de l’informalisme  a Catalunya, Vilacasas i el llenguatge de les planimetries, Joan Vilacasas escriptor, O Figura i un vídeo filmat per Ton Cirera  a París el 1956, que té una durada de 20 minuts i on es veuen diverses escenes de la capital francesa, així com de l’artista amb la seva dona passejant per la ciutat com qualsevol turista.

Dins del Context de l’ Informalisme a Catalunya, hi ha diverses peces de l’any 1958 que porten el mateix nom de Planimetria. Pertanyen a diverses institucions com el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida i el Museu d’Art de Sabadell, on es veu un mapa d’una ciutat  vista des de dalt on apareixen carrers, línies de ferrocarril, un  riu que serpenteja per tota la ciutat i on tota la xarxa urbana esdevé “un eix de la composició d’espais”. Poden correspondre a qualsevol ciutat europea. Gil destaca que l’exposició celebrada a la Sala Gaspar el 1957, patrocinada pel Club 49, i que duia el nom de Otro Arte, va ser decisiva per entendre el nou art que s’estava desenvolupant tant als Estats Units com a Europa, i que aquí encara era quasi bé desconegut. Hi van participar Tàpies, Tharrats i el mateix Vilacasas, com a únics artistes catalans.

Joan Vilacasas: Planimetria 71. 1960.

Seguint dins de la temàtica de les planimetries, el següent apartat és Vilacasas i el llenguatge de les planimetries. Hi ha una sèrie de dibuixos que pertanyen al període 1957-1962 on treballa “la idea laberíntica de línies y taques amb l’abocament de color en estat fluid  en unes obres que ens fa pensar en els drippings de Pollock”. Algunes obres fan referència a Paris. També hi ha pintures molt matèriques sobre tela que s’aproximen als postulats de Dubuffet i de Fautrier per l’excés de matèria  que gràcies al grattage configuren una obra quasi bé tridimensional.

Com he mencionat abans, el comissari dóna una gran importància a la tasca literària de l’artista, per això hi ha un àmbit dedicat completament al Joan Vilacasas escriptor. El 1954 publica el seu primer llibre Escrits, prologat per Joan Oliver, també conegut com Pere Quart. Més endavant va publicar entre altres, Sis contes (1957), on hi havia gravats seus. Però també escrivia novel·les des d’una òptica irònica, on el món de l’art hi era molt present, com per exemple Doble blanc (1960), que era una sàtira del món de l’art que segons Julià Guillamón “retratava l’ambient de situacionistes, lletristes y beatniks que l’autor havia conegut a partir de 1949 quan es va instal·lar a Paris com a pintor”, Operació viaducte (1962), que va ser finalista del Premi Sant Jordi 1961 i Cartes a un pintor (1964), del que Daniel Giralt-Miracle destacava pel seu “esperit crític davant l’art  i la societat que sempre va mantenir al llarg de la seva vida”.

Una altra faceta important va ser el món del teatre, ja que va arribar a escriure  onze obres teatrals i dues adaptacions. El més curiós és que a partir de 1972 signa les seves obres amb el pseudònim de Carles Valls per diferenciar-se de la seva altra activitat creativa com és la de la pintura. Tanmateix, va dedicar-se a fer guions per a la ràdio i la televisió, sobretot va treballar per a Joan Capri, com per exemple l’any 1967 en que va estrenar al Teatre Romea la seva primera obra teatral Jo, el serial i la gallina, comèdia protagonitzada per aquest actor. Dins d’aquest àmbit també es mostren dos teatrins, que el mateix artista havia construït creant unes escenografies fetes amb diversos materials a la manera d’ object trouvé. A una entrevista que li va fer el periodista Del Arco, es definia com “un pintor que escriu, perquè pinto vuit hores diàries i escric per la nit. Sóc un escriptor nocturn, com els serenos”.

Finalment O Figura és un homenatge a la revista i al grup abstracte del que va forma part, on s’exhibeixen algunes obres de Claret o Tharrats, així com la majoria dels catàlegs de les exposicions que havien fet com a grup a la Sala Gaspar. També es mostra una fotografia on se’ls veu a tots ells.

Ramon Casalé Soler

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close