Exposicions

Joana Hurtado: “El concepte de visites guiades em sembla una aberració”

Joana Hurtado (Barcelona, 1979) és conscient que té per davant un gran repte: tirar endavant amb l’anhelat Centre d’Art Contemporani de Barcelona, a l’edifici de la Fàbrica Fabra i Coats, al barri de Sant Andreu de la ciutat. Fa tot just quinze dies el centre va obrir les seves dues exposicions inaugurals: Succeix cada dia, de Jordi Mitjà; i La biblioteca infinita, de Haris Epaminonda i Daniel Gustav Cramer. Vicepresidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i excoordinadora d’arts visuals del centre Can Felipa, Hurtado vol fer de la Fabra i Coats un centre transversal, participatiu i experimental.

Deu anys de polèmiques i incerteses pel que fa a Centre d’Art Contemporani de Barcelona. Des de Santa Mònica fins a la Fabra i Coats, passant pel controvertit Canòdrom. La gènesi d’aquest centre, que ara ha començat a caminar sota la seva direcció, ha estat molt complicada. Sent molta pressió? Com ho porta?
La inauguració amb aquestes dues exposicions no és en va, és evident que és una declaració d’intencions sobre fins a quin punt el passat es fa present i el dibuixem des del present. I alhora des del present, també dibuixem un futur. Des de que em vaig presentar al concurs, des de que l’he guanyat i fins que hem inaugurat, tinc la sensació que hi ha molts ulls posats, no tant en mi ni en la meva figura, però sí evidentment en un centre d’art que jo mateixa, abans, des del sector de l’art, també els hi tenia posats. És un centre d’art que fa deu anys que esperem. Aquí hi havia una sala d’exposicions, amb mostres, si vols, molt potents, però no hi havia la sensació que hi hagués una direcció que estava programant amb una coherència i a llarg termini. Això és el que jo mateixa desitjava, abans d’estar aquí. Quan ets aquí, evidentment, tens aquesta pressió, que no només és una necessitat i una urgència del sector des de fa temps, sinó que, a més a més, és una cosa que es vol i es desitja. I és una pressió bonica. És un ostres!, per fi tenim un centre d’art. Aquest “per fi” és molt representatiu. Hem publicat també una mena de diari, Grans esperances, on es produeix un diàleg entre els dos centres d’art que van precedir la Fabra i Coats, el Santa Mònica i el Canòdrom. Ho han fet dos creadors joves, Gabriel Ventura i Irene Solà, que venen del món de la literatura i de les arts, i que són petits senyals de la hibridació i de la voluntat interegeneracional d’aquest centre. Parlem d’un passat però amb gent molt jove. També hi ha un punt de vista crític i irònic en les dues exposicions inaugurals, la de Jordi Mitjà i la de Haris Epaminonda i Daniel Gustav Cramer. Que ens estan dient que ens hem de treure de sobre el pes del passat que ens encotilla i mirar cap endavant.

Des de que va guanyar el concurs de la direcció del centre ha dit que aquest no ha de ser un lloc per omplir de continguts només sinó que ha d’anar més enllà.
La meva voluntat és fer una institució experimental. Que la programació de les exposicions i dels programes públics no es dibuixi des del meu ordinador o des de les meves llistes de noms que crec que han de passar per aquí. Que, evidentment, també. La idea és buscar la relació amb el context -per això vaig demanar els nou mesos de diagnosi, abans d’inaugurar- i pensar en l’entorn en el què estic. A més a més, aquest és un entorn privilegiat per mi, és com un micromón amb tot allò que voldries a prop quan estàs començant un centre d’art o una institució cultural. Tens totes les etapes de la comunitat educativa, des de l’escola bressol a l’institut, tens la representació de la comunitat social -l’Ateneu Harmonia, les associacions del barri, la biblioteca Ignasi Iglésias-. És un entorn molt favorable, que d’altra banda, també està expectant perquè això era una fàbrica que donava de menjar a tot el barri, és una part del barri que se senten molt seva. Jo no podia arribar aquí, aterrar i començar a programar com un bolet, obviant el recinte i el pes del barri. M’he reunit amb molta gent i encara em falta… Gent del barri i amb els agents que treballen dins de la fàbrica de creació. Ja hi ha una planta baixa molt activa, que acull fires, festivals, concerts… que no ha parat. És la part que millor ha funcionat fins ara i, per tant, la que menys tocarem. No programaré des de casa meva i els meus coneixements, sinó hem d’assajar noves maneres de programar i de relacionar-nos amb les arts. S’ha de veure com es relacionen de forma dinàmica institució, visitant i programació.

Això vol dir que no serà una directora-autora?
Bé, a mi se’m nota molt. I ja hi ha molta gent que m’ha dit amb la inauguració, “és molt Joana”. I ho és. El que no soc partidària és que totes les exposicions les signi jo, sinó que s’ha de donar oportunitats a comissaris i artistes. S’ha d’anar buscant l’equilibri. Evidentment, el meu toc és notarà.

I com es notarà que es tracta d’un centre experimental?
Un exemple. Cada exposició anirà relacionada amb una activitat principal, que estarà relacionada per la seva banda amb el barri i amb la ciutat. L’exposició de Jordi Mitjà s’ha treballat per part dels dos instituts del recinte -un que està en barracons i l’altre en un edifici nou- sobre la idea de què fa que tinguis o no edifici. Això és el mateix que li ha passat al sector de l’art contemporani, que ha estat aquí i s’ha mantingut molt bé, però no tenia l’edifici al llarg d’aquests deu anys. Aleshores els nens han reflexionat sobre què vol dir tenir o tenir barracons. Com t’apropies d’aquest centre d’art? O com t’apropies de l’obra d’un artista? En certa manera aquest un tema que està present a les dues exposicions inaugurals. A la mostra La Biblioteca infinita hem proposat un taller a les biblioteques de la ciutat, que funcionen molt bé. Un centre d’art hauria de funcionar com una biblioteca, amb tots els seus intercanvis, perquè no és un museu. Si en una una biblioteca no tenim el respecte que tenim a les coses intocables quan també hi ha molt saber dins, per què hi ha aquest respecte cap al cub blanc? Doncs per què l’hem fet massa blanc i la gràcia és desdibuixar-lo, equiparar l’art contemporani a la cultura de proximitat. És allò que diu la Dora García: l’art és per a tothom, però només uns pocs saben. Això no pot ser. Un centre d’art hauria de ser com una biblioteca.

Hi ha molta por a l’art contemporani. Com es pot fer perquè se sàpiga que l’art és per a tothom?
Això ve d’antic perquè durant molts segles ens han explicat tant el que estem veient, que ara ens costa molt de fer l’exercici de descobrir-ho per nosaltres mateixos. També la institució no ajuda perquè és ella qui dirigeix la mirada. Et diu: en aquest quadre veus això. Ens han dit què es el que estem mirant, en lloc de dir-nos: tu, què hi veus. Si dius què hi veus, obres tot un feed-back, un diàleg, a la qual la institució no ha estat preparada o no vol estar-ho. Obrir-se a l’imprevist fa molta por, parlar d’institucions experimentals, pot fer molta por, però és la gràcia també. Quan de vegades parlo de complexitat, molta gent em diu: no diguis això perquè l’art contemporani ja és prou complex. El que és complex és el carrer! I ara més que mai. Aquesta complexitat ens constitueix, no la podem desfer. Al contrari, anem a jugar amb la complexitat, anem a plantejar-nos com la treballem, com la representem, com te la fas teva.

Es transmetrà aquesta nova filosofia en les visites comentades, per exemple?
El concepte de visites comentades i guiades em sembla una aberració, els hi direm visites dialogades. Tu convides a algú que és un expert, que no s’ha de limitar a que sigui l’artista o el comissari. Potser la visita la pot fer algú del barri, si s’ho sent seu. Per què, on és l’expertesa? Qui diu que l’expertesa només està en un costat? I d’altra banda, el diàleg s’ha de poder donar. Si dius visita guiada, ja estàs condicionant l’espectador.

Ha expressat la seva voluntat d’exposar artistes amb una carrera sòlida, però que no han tingut prou visibilitat. Es refereix als artistes de mitja carrera?
Igual que no estratifico els visitants per les seves edats, tampoc ho vull fer amb els artistes per la seva generació. Hem de ser més intergeneracionals. En els darrers deu anys, però, molts artistes han marxat i s’han fet un ressó fora de Barcelona i Catalunya, i altres que s’han quedat aquí i han ajudat moltíssim a consolidar el sector de l’emergència i de la mitjana carrera. Evidentment, el centre d’art, en abstracte, sempre ha estat concebut com aquest graó després de l’emergència i abans del museu d’art contemporani. I aquesta funció l’hem de complir sí o sí. Després en la realitat, has d’anar veient quins són les artistes que en el nostre context no han tingut prou visibilitat.

I els artistes emergents? Com els donarà suport la Fabra i Coats?
En els darrers anys el triunvirat -Sala d’Art Jove, Can Felipa i Sant Andreu- i La Capella han funcionat molt bé sostenint l’ebullició de l’art emergent. Aquí no hem parat mai de crear, el no-res no ha passat mai, sempre s’ha continuat. Fins i tot, hi va haver un moment de gran eclosió d’espais autogestionats, que ara potser han baixat una mica perquè no són sostenibles. Un altre problema és que molts artistes i comissaris que entraven en aquest circuit, tornaven a entrar al cercle. Però això és un mal endèmic de la nostra societat, que té a la cultura dins d’un cercle de la precarització. Aquí, per exemple, a la Fàbrica hi ha unes convocatòries amb el concepte de viver, però per mi aquest concepte és obsolet. Parlar de viver, quan fa 3, 5 o 7 anys que una empresa existeix, ja no és un viver. Això ens està parlant d’una societat on la petita empresa no aconsegueix mai despegar del tot. També hem de plantejar-nos què vol dir “despegar” o què vol dir “artista emergent”… Són conceptes antics que ens han fet molt mal perpetuant-los quan la realitat ja no és la mateixa.

Hi ha artistes que acaben convertint-se en els eterns emergents.
Sí, hi havia artistes que tornaven a començar sempre o artistes que ja tenien galeria que es tornaven a presentar a les convocatòries d’art jove. Estàvem sostenint una crisi. Per tant, potser no és cap favor mantenir els conceptes d’emergència o mitja carrera i el que hem de fer és potenciar aquelles carreres que estan funcionant, siguin emergents, mitjana carrera o alta carrera que no ha tingut prou visibilitat.

Quin paper tindrà la producció a la Fabra i Coats?
La meva voluntat dins del concepte de l’experimentació és fer projectes específics. Això vol dir producció, evidentment. La producció demana unes temporalitats que la institució ha de poder donar, no és que l’artista s’ha d’adaptar al temps de la institució, sinó a l’inrevés. I això serà un assaig, com jugar amb les temporalitats. Hem de buscar la flexibilitat, la porositat, les maneres d’assajar-nos mútuament. El mateix hem de fer amb el visitant, l’hem de fer partícep. Hem d’assajar aquestes noves maneres de fer i de ser.

I per tot això… compta amb suficient pressupost?
1.600.000 euros però i obrir i tancar se’n porta un milió. De manera que ens queden 600.000 per programació, 300.000 pel centre d’art i 300.000 per la Fàbrica. Per tant, comptem amb 300.000 euros, per programar, que és molt poquet per l’espai que tenim -1.600 metres quadrats- i tenim pocs recursos humans. Hem de fer malabars però jo soc molt positiva. I evidentment, complirem les tarifes i les bones pràctiques. I farem 5-6 exposicions a l’any. Doncs feu el compte. Però no es tracta d’omplir per omplir sinó de fer bons projectes.

Com es planteja les relacions amb els altres museus i centre d’art contemporani de la ciutat?
Estem a una xarxa de tot. Amb la Virreina, el Macba, hem d’acabar de concretar com podem anar acompassats. I com vinc d’on vinc, es tracta de veure com ens podem ajudar. A Catalunya, estem a la Xarxa de Centres d’Art, ens hem de coordinar. Però no soc massa partidària de les itineràncies, sobretot en un territori petit com el català, però sí de buscar aliances i relacions. També amb Madrid, per exemple, i amb centres estrangers. La idea no és tant fer la itinerància d’una exposició, però sí coproduir, treballar junts amb els artistes i comissaris i potser visibilitzar a cada seu coses diferents. Es tracta de sumar recursos i fer propostes complementàries i diferents.

Montse Frisach

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close