Disrupcions

Jordi Abelló, arquitecte de la mirada

“Diuen que la realitat, minúscula i fugaç, depèn, sovint, de la mirada”. Aquests versos de Lluís Calvo, extrets del poema Principi d’incertesa, es poden aplicar genèricament als treballs de l’artista multidisciplinar Jordi Abelló Vilella.

Les obres d’Abelló sempre han girat al voltant de la fenomenologia de la mirada, d’una mirada sobre l’art, sobre els artistes i les seves obres, sobre el rostre —i el rastre— humà. Però la seva també és una mirada sobre el nostre entorn, sobre tot allò que ens envolta, sobre la vida quotidiana, sobre el medi socioeconòmic i/o polític en el qual hem de viure tot intentant sobreviure.

L’artista Jordi Abelló en el seu estudi-galliner

Ja des dels inicis, els treballs i les obres d’Abelló s’han caracteritzat pel protagonisme que dóna a la visió i a la descoberta. És d’aquells individus que no solament miren sinó que veuen enmig de la ceguesa generalitzada. Perquè aquest és el vell problema, mirar i no veure-hi, com diu Siri Hustvedt a les seves “notes sobre el fet de veure-hi”. L’escriptora i assagista ens parla en aquests textos de la ceguesa perceptiva com a fenomen social; un fenomen molt estès, només cal mirar al nostre voltant.

En treballs i sèries anteriors Abelló havia tocat molt diversos temes. A Dictadors, sense representar cap individu en concret, exposava gestos, actituds i trets que podien recordar no tan sols els de determinats dictadors sinó també els de coneguts polítics. A Zoo mostrava la transformació de personatges en animals rabiosos. A Bank, una sèrie de pintures “retrataven” banquers, uns retrats que només es podien veure en unes coordenades concretes que coincidien en seus de centrals bancàries. A Grotesc, posava en evidència que “la fascinació per la deformitat és la única forma legítima que ens queda per representar-nos”. Totes aquestes sèries de treballs, i moltes altres, s’han pogut veure a les xarxes —Facebook, Instagram, Interest, Twitter, etc— i  també es poden consultar a la seva pàgina web: http://www.jordiabello.com.

Imatge de l’obra The Monolite (serie Arquitectures) de l’artista Jordi Abelló.

Darrerament hem pogut seguir, per exemple, l’extensa sèrie d’El temps que pinta, que encara continua. Es tracta de milers i milers d’imatges trobades i descobertes per l’artista, que mostren com el temps esdevé un gran artista, com el Temps és un gran pintor, a la manera de la Yourcenar quan ens parlava del Temps com a gran escultor. En aquest cas són imatges de taques, polsims, reflexos, humitats, accidents, rascades, veladures, clapes, ombres, marques, senyals i brutícia de tota mena, descobertes en el seu caminar diari. Imatges que a través de la mirada de l’artista assoleixen molt diversos significats i connotacions i ens remeten a comparacions, il·lusions i semblances.

John Berger, a qui Abelló admira profundament, recordava que “la vista arriba abans que les paraules” i que “el nen mira i veu abans de parlar”. És evident que la fascinació pel món i per l’univers (del microcosmos al macrocosmos), la mirada fascinada com la del nen que ho descobreix tot per primera vegada, es troba a l’arrel de qualsevol treball creatiu, és anterior a la paraula i, com a conseqüència, la provoca, la fa néixer, la fa necessària.

En els treballs d’Abelló es fa palesa aquesta admiració davant tot allò que veiem, davant del tot, davant d’un món que podem interioritzar si ens deixem penetrar i el penetrem mitjançant la nostra mirada. En una entrevista recent, deia que “jo simplement miro, i no necessàriament només amb els meus ulls”. Però nosaltres hem d’afegir, a aquesta humil i senzilla afirmació, que l’artista Abelló no solament mira sinó que veu, i que ens ajuda a veure-hi més i millor a tots plegats.

Imatge de l’obra The Meteora (serie Arquitectures) de l’artista Jordi Abelló.

Ara, sota el títol d’Arquitectures, es pot trobar a la xarxa (https://vimeo.com/362594398 o https://arquitecturesjordiabello.tumblr.com) un esplèndid i fascinant documental sobre la darrera sèrie d’obres de Jordi Abelló. Aquest documental, realitzat per La Ferida Produccions i amb vídeo i so de Gerard Gil, ja ha estat presentat al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, a Tarragona, al Museu de Reus i al CERAP de Riudoms.

Físicament, Arquitectures, són 22 llibretes i/o enquadernacions de diversos formats que contenen una gran quantitat d’imatges retallades i lleugerament retocades. Aquest senzill acte les hi dona una altra dimensió, una altra perspectiva, que transforma el seu significat, la seva funció, la seva raó de ser. I, alhora, transforma Abelló en “arquitecte” de la mirada.

Il·lustracions de llibres antics que l’artista Jordi Abelló utilitza de material d’estudi.

Són dibuixos, fotografies i il·lustracions extrets de llibres i publicacions de tota mena  —antics i moderns— que Abelló recull i apila en el seu galliner-estudi per després recopilar-los a les seves llibretes o enquadernacions. Sovint hi dibuixa unes figuretes petites que fan canviar totes les dimensions de les formes i ens introdueixen en la visió i el punt de vista de l’escala humana. O hi pinta unes línies d’horitzó que proposen una separació entre cel i terra. O tapa els espais inferiors per tal d’insinuar un paisatge. Tot plegat fa que les formes, per estranyes i orgàniques que siguin, esdevinguin possibles arquitectures, a vegades, fantàstiques o surreals (a la manera de Hyeronimus Bosch), altres més aviat estructurals, racionals o constructives. El també artista Marcel Pey ha posat títols a algunes d’aquestes peculiars arquitectures per a donar-les-hi una existència singularitzada i reforçar la seva identitat.

Jordi Abelló, des del seu galliner-estudi, ha anat conreant una activitat creativa a través de la mirada dipositada sobre tot allò que ens envolta. El seu “galliner” és un centre d’operacions logístiques, un amagatall, un estat d’ànim, des d’on rumia i elabora tot allò que veu i el fa pensar. Perquè, com deia el mateix Lluís Calvo en un assaig recent, “l’amagatall és, per davant de tot, un estat d’ànim”.

Col·lecció d’objectes trobats de l’artista Jordi Abelló.

Els seus treballs són  interessants, suggeridors, poètics, primordials, clarividents. Són treballs que descobreixen —i ens descobreixen— a través de la mirada. Una mirada que, si li donem tot el temps que necessita, ens pot ajudar a aprendre a mirar cada cop millor —i a veure-hi— perquè, com recordava el fotògraf Cartier-Bresson, “aprendre a mirar requereix moltíssim temps”.

Abel Figueres

Llicenciat en Belles Arts (especialitats en escultura i gravat). Ha estat catedràtic d’Ensenyament Secundari i professor del Batxillerat d’Arts Plàstiques, Imatge i Disseny des de 1977 fins al 2016. S'ha dedicat a l'ensenyament de l’art, del dibuix i/o del disseny en diversos llocs i a diferents nivells. Interessat per les relacions entre la teoria, la pràctica, l'educació i la crítica de l'art i del disseny, ha publicat nombrosos articles i textosa diaris, revistes i catàlegs.
Abel Figueres

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca