Exposicions

Jordi Casañas. La fotografia com a engany.

Fa cinc anys es va inaugurar la galeria El quadern robat, dirigida per Anna Belsa, amb una exposició col·lectiva que portava com a títol Un canvi d’aires. La fotografia de la invitació la va fer Jordi Casañas, on s’hi veia una gandula solitària en un jardí, com esperant que algú s’hi estirés. Ara, per celebrar l’efemèride, es mostra l’exposició La virtut del no res / La virtud de la nada, a través de 13 fotografies del mateix artista. Totes les imatges estan realitzades amb impressió digital sobre paper, menys una sobre alumini, on combina el blanc i negre amb el color. L’edició oscil·la entre 3 i 5 exemplars més la prova d’artista. La peça més antiga correspon al 2016. 

Jordi Casañas
La virtut del no res / La virtud de la nada. Fotografies
Galeria El quadern robat. Barcelona
Fins a l’1 de Febrer 2020

Jordi Casañas (Barcelona, 1969) treballa com a fotògraf documentalista per a entitats públiques i privades. S’ha format a l’Aula de Especialización Fotográfica i a l’IEFC (Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya). Va ser finalista del Premi Street Photography Awards 2016.  La seva primera mostra individual va ser l’any 2007, al Centre Cultural Can Felipa de Barcelona. L’any 2013 va rebre l’encàrrec per part de l’Ajuntament de Barcelona de fotografiar els Encants Vells abans que es traslladessin a la nova ubicació de la plaça de les Glòries.

Jordi Casañas. Incoming 2018.

Aquesta és la segona vegada que exhibeix a El quadern robat, ja que  el 2015 va exposar-hi 21 fotografies. Marta Teixidó hi veia “unes imatges suggeridores, que aposten pel joc intel·lectual amb l’espectador, d’una forma directa i alhora intrigant”. Estic d’acord amb aquest comentari, ja que a l’artista li interessa mostrar una versió de la realitat diferent del que sol ser habitual amb una sèrie de missatges amagats. L’any 2016 va exposar a Eurostars BCN Design Hotel la sèrie Barcelona, on mostrava imatges de la ciutat en que els personatges que hi apareixien estaven d’esquena, com si volguessin conservar  l’anonimat, encara que en realitat ja ho eren d’anònims.

Exposició de Jordi Casañas, “La virtut del no-res” a la Galeria El quadern robat.Foto: Jordi Play.

Ara a La virtut del no res, contemplem una sèrie de fotografies on sorgeixen imatges urbanes, on el protagonista és el joc visual, o el que és el mateix, el doble sentit de les coses encara que,  comparativament amb obres anteriors, l’anècdota estigui en un segon pla. De fet, el seu treball té un fort component filosòfic com és el seu interès pel pensador nihilista,  el romanès Emil Cioran,  el qual senyalava que “el fet de que la vida no tingui cap sentit és una raó per viure, l’única en realitat”.

Jordi Casañas.La virtud de la nada 2019.

L’obra que dóna la benvinguda a l’exposició és La virtut del no res (2019), que possiblement sigui la més conceptual i sintètica de totes, ja que consisteix en fotografiar un paper enganxat a la paret, on hi apareixen diverses arrugues. Visualment sembla que hi hagi textura, però en realitat no és així.  Aquesta rugositat aparent també sorgeix a Horitzó d’esdeveniments (2019), on sobresurten les torres MAPFRE i l’ Hotel Arts respecte de la resta d’edificacions que les acompanyen. A la part esquerra de la fotografia s’adverteix, a mode de grattage, un tros de paper arrancat d’un suposat cartell. El blanc que apareix contrasta amb el negre i gris de la resta de la composició que fa que l’espectador es fixi més en aquest detall.

Exposició de Jordi Casañas, “La virtut del no-res” a la Galeria El quadern robat. Foto: Jordi Play.

A Clean landscape (2017), es veu una mà que va netejant un vidre i al seu davant s’hi percep un jardí. Sembla que estigui netejant el paisatge directament, sense vidre. Casañas assenyala que “les meves fotografies sorgeixen d’una idea preconcebuda transformada en accidentalitat”. La idea de l’absurd resta palès en la peça Incoming (2018), on es veuen dos guants a l’ inrevés damunt d’una taula. Són uns guants impossibles ja que l’usuari no els pot utilitzar d’aquesta manera. Hi ha una altra obra que demostra una vegada més la doble lectura de les seves propostes, com és el cas de Window balls (2017), on un grup de pilotes apareixen gravades damunt d’una superfície, que en realitat són només les seves empremtes.

Jordi Casañas. Moebius 2018.

La peça No poster 09 (2018) suggereix que ens trobem davant d’un collage damunt d’un fons blanc, però realment el que representa és el que no se sol veure. Es tracta d’una paret de qualsevol edifici on hi ha hagut abans un cartell que després d’arrencar-lo hi apareixen  marques de cinta adhesiva, restes de paper, taques d’humitat o la mateixa pintura que s’ha desprès. Quant a Moebius (2018), es tracta d’un homenatge al matemàtic i astrònom alemany August Möbius, que va descobrir la cinta que porta el seu nom, on una superfície que té dues dimensions no orientable és d’una sola cara i una sola vora. I precisament això és el que  es pot observar en aquesta obra, on es veu una roda de bicicleta torçada que recorda la cinta o banda de Möbius. 

Jordi Casañas. Blue Monday 2019

En canvi a Blue Monday (2019), l’artista mostra un paisatge urbà de color blau, on només s’aprecia amb certa dificultat un edifici i uns cotxes . La imatge està feta des de dins d’un altre edifici a través d’un vidre tintat en blau, tal com succeeix amb les botigues que estan en obres i no es vol que es vegi el que passa en el seu interior. Veritablement des de fora no es veu res i en canvi des de dintre sí que podem observar tot el que passa al carrer. Hi ha una altra peça en que el color també adquireix protagonisme com és el cas de  Metamorfòpsia III (2019). Representa un cotxe vermell on es reflecteixen els arbres del carrer en el que està aparcat. Els reflexes es produeixen en el vidre del cotxe i en el capó. Casañas ha volgut fer una mena de joc visual, d’aquí el títol de metamorfòpsia, fent  referència a la distorsió de la imatge, on es perceben ondulacions de les línies que han de ser rectes, així com també es distorsionen les formes i dimensions de les coses.

Jordi Casañas .Banlieue 2019.

L’obra Banlieue (2019) es refereix a las zones o suburbis a prop de les grans ciutats, i per això mostra un edifici on sobresurten els balcons i els aparells d’aire condicionat que, sí els mirem de lluny, semblen uns ulls que ens estan vigilant. Al mig de la imatge apareix una zona en la qual se li ha arrencat un tros d’edifici, però com es tracta d’una fotografia o d’un cartell, simplement és un tros de paper. Una vegada més l’artista juga amb la imaginació de l’espectador. I finalment, a Untitled (2016), veiem un llibre obert, encara que sembla més aviat un llistí telefònic totalment arrugat i brut damunt del terra. El pas del temps, la vellesa i la solitud que desprèn aquesta fotografia indica que, malgrat tot, les lletres perduren. En resum, es pot afirmar que las fotografies de Jordi Casañas “provenen del distanciament crític generat per la seva manera de veure el món”. Un món ple d’esdeveniments que, encara que siguin superficials, per a ell signifiquen noves maneres d’expressar els seus pensaments i preocupacions, sobretot des d’un vessant existencialista i nihilista, on les idees de Kirkegaard i Cioran hi tenen molt que veure.

Ramon Casalé Soler

Ramon Casalé Soler: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca