Llibres

José Ángel Montañés: “El nen Joan va fer aflorar la part més humana de Dalí i Gala”

El periodista cultural José Ángel Montañés ha tret a la llum la història de la llarga amistat entre Joan Figueras, veí de Cadaqués, i la parella formada per Dalí i Gala, en el llibre “El niño secreto de los Dalí “(Roca Editorial). Una relació que es va iniciar quan Joan tenia només cinc anys, just quan la parella acabava de retornar dels Estats Units l’estiu del 1948.

A partir d’aleshores, el nen Joan es va convertir en un habitual durant els estius a Portlligat i fins i tot va fer de model per a quadres com les dues versions de “La Madona de Portlligat”, “El Sagrament del Sant Sopar” (és un dels apòstols) i fins i tot es diu que és el noi de la samarreta a “La pesca de les tonyines”. La parella es va afillar pràcticament a Joan i la relació es va mantenir quan el noi va créixer i no es va aturar fins a la mort de Gala el 1982. Joan Figueras, però, mort prematurament el 1999, mai va explotar ni va voler explicar a cap periodista els detalls de la seva amistat amb la parella. Ara Montañés ha reconstruït la seva història en aquest llibre. 

El títol del seu llibre parla del “nen secret” dels Dalí però Joan apareix a diverses fotografies de l’època i sempre s’ha sabut que era el nen Jesús de La Madona de Portlligat. Era, doncs, un secret a veus?

Era un secret a veus perquè mai va ser un aspecte de la vida dels Dalí que amaguessin, ni a les visites ni fins i tot a la premsa, ja que a l’època Joan va aparèixer en alguns reportatges periodístics. En canvi, la seva història amb els Dalí no ha transcendit a nivell acadèmic ni s’havia estudiat abans. Per exemple, quan el fotògraf Català-Roca li fa una sèrie de reportatges a Dalí a Portlligat l’estiu del 1952, en el seu diari explica tot el que va viure aquells dies amb el pintor però mai parla de Joan. En canvi en els negatius d’aquelles sessions hi ha cinc fotos de Joan, entre elles el primer pla que publiquem al llibre. Això és un exemple del que ha passat amb Joan Figueras. Hi és, els Dalí mai l’amaguen, però no ha transcendit. Va sortir a les fotos d’un diari americà, a la revista Destino, etc, i alguns mitjans expliquen qui és el nen que fa model a la Madona, però, en canvi, no s’ha estudiat aquesta relació.

Com arriba a descobrir a Joan Figueras?

Doncs a partir d’unes fotografies que va portar a la redacció Cristóbal Castro, que és fotògraf col·laborador d’El País, el diari on treballo. Eren unes còpies però a ell li havien cridat molt l’atenció. Són la que es veu a Dalí i Joan jugant amb espases i la que estan a la platja i Dalí té una estrella de mar al sexe. Jo no les havia vist mai però que no les hagués vist no vol dir que no fossin conegudes. A partir d’aquí, em vaig començar a interessar en qui era aquest nen i què hi feia allà. Irremeiablement vaig acabar a Cadaqués i vaig aconseguir contactar amb Mercè Cabanes, viuda de Joan. Vaig tenir la gran sort que ella es va avenir a explicar-me la història de Joan,  però jo encara no sabia ben bé que faria amb aquesta història. Però quan vaig saber que des de la Fundació Dalí em donarien suport en la investigació i que allà hi havia més fotografies -al final he trobat més d’un centenar entre diverses fonts- i que Mercè tenia a casa seva postals, fotos, cartes, dibuixos signats i sobretot les històries que Joan li havia explicat a ella i a les seves filles, vaig veure que aquí hi havia una història per explicar àmpliament. He fet, a més, moltíssimes entrevistes als testimonis d’aquell moment, com per exemple, la cuinera de Portlligat Paquita Buetas entre el 1952 i el 1982, que també ha parlat per primer cop, o l’oncle de Joan, Pere Figueras, propietari a l’època del famós xiringuito de Cadaqués, el Bar Marítim. Cinc anys de feina i ara alguns d’ells ja són morts.

I ha estat una feinada perquè el llibre aporta també molta documentació sobre aquella època.

Segurament és perquè he passat molt més anys de la meva vida fent feines de documentació que de redactor i crec que això es nota en aquest llibre. És una manera de treballar. Ara soc molt conscient que aquest llibre és un treball periodístic, tal i com s’ha fer un treball periodístic: anar a les fonts i testimonis que saben la història i consultar les fonts periodístiques perquè he anat molt a les publicacions dels anys 50. En aquest sentit, m’han cridat molt l’atenció els diaris americans quan diuen que “Dalí torna als Estats Units”. Torna! Com si Dalí fos americà. És un llibre que vol reivindicar el treball periodístic i que he construït amb bocins d’aquí i d’allà, com si fos un trencaclosques.

Joan va morir el 1999. Però fins ara, malgrat que altres cops, com explica en el llibre, altres periodistes van demanar a Joan que expliqués la seva història amb els Dalí, ell sempre es va negar, fins i tot a canvi de diners. Per què ara sí?

La Mercè em va dir que ja havia passat molt de temps i que ara creia que a Joan li agradaria que ara se sabés tot.

Segurament el més xocant i a la vegada més bonic que deixa clar el llibre és precisament la discreció extrema de Joan sobre la seva amistat amb els Dalí i també que es veu clarament que no tenia cap interès de tipus material amb ells, al contrari d’una gran part dels personatges que el van envoltar durant les darreres dècades de la seva vida. Vull dir que no s’aprofita en cap moment de la seva amistat amb ell ni en presumeix davant de ningú.

Cert, xoca quan saps que habitualment la gent que envoltava Dalí estaven allà per aconseguir alguna cosa. Això és el bo d’aquest personatge. Encara que no està sol en aquesta actitud. El seu xofer i majordom Artur Caminada va tenir una relació molt dilatada amb els Dalí. Estava a la casa des d’adolescent i fins i tot es comenta que havia estat amant de Gala i Dalí l’estimava molt. Doncs l’Artur mai va voler explicar res sobre el pintor i fins i tot li va prohibir als fills que parlessin de la seva història. Artur i Joan són semblants en això. El meu llibre, en aquest sentit, explica un món amb el qual Dalí es va relacionar i que, en canvi, no ha tingut visibilitat. Quan Dalí torna a Espanya el 1948, no es dedica a proclamar el bé que li ha anat a fora, sinó que opta per tornar a Cadaqués, a casa seva i es relaciona amb la gent del seu entorn: els amics d’infància, la cuinera, els que canten havaneres, els pescadors… Ell recupera la relació que havia tingut amb tothom abans de marxar. I és en aquest context de veïnatge que entra Joan, que va ser una persona que no va presumir mai que era amic de Dalí. La Mercè em va explicar que quan va conèixer a Joan es va assabentar que ell anava habitualment a casa dels Dalí per una amiga. No li havia dit res a la noia, mentre que un altre s’hauria dedicat a presumir davant d’ella d’això!

El llibre té un perfum de l’ambient d’aquells estius al Cadaqués dels anys 50 i 60. Tant se val que Dalí fos un pintor internacionalment famós, el veïnatge funcionava igual.

Sí, i el llibre aporta llum a aquest moment i demostra que el nen Joan va fer aflorar la part més humana de Dalí i Gala. Habitualment jutgem Dalí a Cadaqués a partir del que ens ha arribat de les festes de finals dels 60 i dels 70, amb els hippies, i tot això ha eclipsat moments anteriors. Que un nen passés temps a casa d’un veí, i fins i tot es quedés a dormir, era molt normal en un poble als anys 50 i 60. Les portes estaven obertes per a tothom. Però el que m’ha interessat remarcar sobretot és l’amor i l’afecte entre els Dalí i Joan. La parella rebia afecte de Joan, perquè sens dubte era un nen i després un home, afectuós amb ells. La seva filla Eva, que amb la seva germana quan eren petites anaven a Portlligat els diumenges a la tarda, explica que mentre elles berenaven a la cuina, Joan pujava a l’estudi de Dalí i parlaven tots dos sols tota la tarda. I jo crec que els Dalí estaven a gust amb Joan perquè no demanava res a canvi. De fet, apart dels regals que li feia quan era petit, mai van pagar res a Joan d’adult, ni els van fer cap retrat a les nenes, ni res.

Joan, a la platja de Portlligat (1952) . FRANCESC CATALÀ-ROCA. Fons fotogràfic F. Català-Roca de l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

També és interessant com Joan esdevé model de Dalí, no només de petit sino també de jove.

Joan està allà l’estiu del 1949 i l’estiu del 1950 i és model de la Madonna però Dalí ja té les fotos per pintar-lo, i de fet no necessita que estigui allà tot el temps per posar. I en canvi, ell continua allà. Sabem que Joan era un nen molt graciós i divertit però també molt educat i que es portava bé. Això agradava a la parella que li ensenyava francès i a menjar bé o li donava llibres per llegir. En certa manera, Joan té una doble vida. Passava els estius envoltat de la gent que visitava Dalí, de Walt Disney als ducs de Windsor o el rei Humbert de Savoia, però després la resta de l’any Joan anava a escola i la mare li descosia els texans -una prenda que aquí amb prou feines havia arribat- perquè els nens no es riguessin d’ell.

Quines anècdotes i fets han sortit a la llum també en el llibre?

M’agrada haver recuperat el paper de la família Figueras, en general amb els Dalí, sobretot quan eren majordoms de la casa del Llaner.  Pere Figueras, l’oncle de Joan, recordava que en un galliner pròxim a la casa, es van guardar durant anys dibuixos i quadres pel quals estaven barallats Dalí i la seva germana Anna Maria. Allà hi dormien ànecs i gallines. O també m’ha agradat descobrir l’amistat de la família francesa dels Nicolas amb Dalí i Gala, una amistat que es va perllongar al llarg del temps. O també d’altres detalls bonics com el fet que Rosa Leveroni li dediqués un llibre de poemes al nen.

I Joan també va conèixer Walt Disney!

Això és molt maco. Dalí li va encarregar un uniforme de beisbol i li va portar el secretari de Disney abans de la visita del cineasta. Però quan ve Disney, ell en persona li porta un conte de Peter Pan perquè acaba de produir la pel·lícula. O el fet que Dalí li portés a Joan una primera edició del llibre Dali Mustache, dedicada pel fotògraf Philippe Halsman. Els amics de Joan recorden la il·lusió que tenien de veure els regals que els Dalí portaven dels Estats Units perquè moltes eren joguines que no havien vist mai abans

Com evoluciona l’amistat de Joan Figueras amb els Dalí quan ja és gran?

Joan crea la seva empresa de pintor a Cadaqués i treballa de valent amb els millors arquitectes que construïen allà com Lanfranco Bombelli. També pinta un dels edificis més emblemàtics del poble: la gran casa modernista anomenada la Casa Blava (Casa Serinyana). Però era un home que mai presumeix de res. Igualment passa quan Dalí li ofereix dirigir el seu museu. Segurament es va negar perquè li venia gran. Ell no va voler renunciar al seu espai de confort perquè era conscient que no estava preparat per una cosa així. Però que Dalí li oferís una cosa així significa molt. De fet, li ofereix el càrrec abans que a Antoni Pitxot, cosa que no s’ha explicat tampoc ni com l’ha explicat exactament Pitxot. Al contrari del que ell sempre va dir i segons recorda Paquita Buetas, al principi Dalí feia esperar Pitxot hores i hores a la cuina abans que el rebés.

Els darrers anys de Dalí i Gala deurien ser dolorosos per a Joan.

Tot comença a ser diferent a partir de l’entrada en escena dels secretaris a Portlligat perquè aleshores ja hi ha una certa barrera. Joan hi continua anant, dia sí, dia no. Gala trucava a casa d’ells i li deia a la Mercè: “Que el Dalí diu que perquè no ve el Joan”. És cert que Joan no compartia gaire aquest món de les festes i els guateques. Aquesta cort de hippies i gent més extravagant no era el seu món. Tampoc se sentia a gust amb la història dels amants de Gala. Per tant acaba distanciant-se, sense desaparèixer del tot.

I amb Amanda Lear, quina relació tenia?

Amb Amanda, bé. Hi ha fotos amb Amanda a la piscina, amb Mercè i les nenes, que explica que quan Joan la va presentar a Dalí, el pintor li va dir que li recordava a Amanda perquè és una dona alta, amb les faccions com anguloses. I fins i tot, Amanda, en el seu llibre, cita a Joan, encara que sigui de passada.

I quan es distancien definitivament?

Després de la mort de Gala, passen uns anys que no el torna a veure però això va passar amb altres persones del cercle de Dalí. Lali Bas, filla de la cosina del pintor, explica que tampoc tenia accés a Dalí la seva família; “Nosaltres no volíem treure res d’ell, i això que érem la seva única família”.

Parlem del paper de Gala en tota aquesta història. Li dedica tot un capítol en el llibre. És curiós que ella renunciés a la seva filla Cécile Eluard i en canvi tractés a Joan gairebé com a un fill.

Sí, la relació de Gala amb Cécile és complicada i sempre s’ha dit que no tenien pràcticament relació i que la filla mai li va perdonar haver-la abandonat. Una de les persones que he entrevistat és Joan Bofill-Amargós, que el 2017 preparava un documental sobre Cécile, a partir d’unes converses amb ella. Ell diu que no hi havia per tant i que Gala i Cécile sí que van mantenir contacte tota la vida, encara que fos no molt afectuós. També deia que Dalí la tractava molt bé, com a un padrastre, en canvi he recollit unes declaracions de la germana de Gala, que va publicar Jordi Busquets, en les quals deia que Cécile mai va acceptar que la seva mare deixés a Paul Éluard per Dalí, que de fet només era 14 anys més gran que Cécile. Està clar que Gala no hauria volgut mai tenir a Cécile perquè en les cartes d’Éluard a Gala, abans que se’n vagi amb Dalí, ell ja li retreu que no s’ocupa prou de la seva filla. A Gala, Cécile li destorba, és ambiciosa, es considera una més dels surrealistes. En canvi el paper de Gala en la relació amb Joan és fonamental, però això he titulat el llibre el nen secret “dels Dalí”. Podria haver jugat amb el títol de La vida secreta de Salvador Dalí i parlar només d’ell, i ja està. Però sé positivament que si Gala no hagués volgut o no hagués estat a gust amb aquest nen, aquesta relació no hauria estat possible. Ella està tan implicada com ell. El nen tant estava amb ell com amb ella. Tot el contrari de la imatge que havia donat la parella d’odiar els nens.

Potser es van avenir a acollir aquest nen precisament perquè no era el seu fill. Sovint les persones que no volen tenir fills, tenen una relació fantàstica amb els nens dels altres precisament perquè saben que la darrera responsabilitat no és d’ells. La parella es comporta con si fossin uns oncles carinyosos.

Sí, però són uns oncles molt implicats. En la família Figueras es comentava fins i tot que en algun moment els Dalí haguessin volgut adoptar Joan, cosa que segurament no hauria estat possible perquè ja tenia els seus pares. Per exemple, Eluard li reclamava a Gala que escrivís més a Cécile perquè plorava, perquè deia que no l’estimava, i en canvi Gala i Dalí es passaven l’estona dient el mateix a Joan. Li reclamen que els escrigui, el mateix que feia reclamava Cécile a Gala. I ella li diu a Joan en les cartes que en el seu tocador de Nova York té una foto seva. També és molt significatiu que a la Sala dels Armaris de Gala a Portlligat, de les 300 fotos amb records seus que folren la superfície, en onze apareix Joan. En canvi, no n’hi ha cap de la seva filla ni del seus tres nets. I és que quan torna dels Estats Units, passa en cotxe a prop d’on vivia la seva filla i el seu primer net, que acabava de néixer, i no va a veure’ls. Cécile va a veure-la quan s’està morint i diu que ella no té cap filla. També hi havia gent que no sabia que tenia una filla, com és el cas de la família Nicolas.

Montse Frisach

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close