Exposicions

José Guerrero, la llibertat de la pintura

La Galeria Mayoral presenta una exposició monogràfica sobre l’artista granadí on es mostra el paper determinant que va tenir la seva experiència viscuda als Estats Units en el desenvolupament i consolidació de la seva obra.

José Guerrero. La influència dels EUA. Obres de 1959 a 1967
Galeria Mayoral
Consell de Cent, 286. Barcelona
Fins al 19 de desembre

Un dels expressionistes abstractes espanyols més plenament integrats en el clima estètic novaiorquès fou José Guerrero (Granada, 1914 – Barcelona, 1991). Després de diverses estades per Europa (1945-1949) que li facilitaren un coneixement directe de l’avantguarda, el 1949 marxa als Estats Units, on entra en contacte amb les tendències de l’action paiting, que li permetran incorporar-se, més endavant, a l’anomenada Escola de Nova York, amb Kline, Motherwell o Rothko, i a exposar a la Betty Parsons Gallery -entre els anys 1954 i 1963- que fou una de les plataformes que més va contribuir llançar aquest moviment.

José Guerrero. Composición, 1959. Oli sobre tela. Fotografia: Martí Gasull
José Guerrero. Composición, 1959. Oli sobre tela. Fotografia: Martí Gasull.

El 1950, acompanyat de la seva dona, la periodista nord-americana Roxane Whittier Pollock, s’instal.la a Nova York –ciutat que s’estava convertint en el nucli artístic internacional- on va trobar el seu lloc per poder desenvolupar un llenguatge propi. Atret per la força de la pintura, per l’experimentació cromàtica i per la capacitat que tenia Matisse de sintetitzar la realitat amb el color, aquest exiliat cultural, a poc a poc, deixa de banda qualsevol referència figurativa per experimentar, ja a finals dels anys 50, amb una pintura completament gestual que contraposa camps de color per establir-hi tensions internes i ritmes visuals. «Aquí es on comencen a fer crits els meus quadres, aquí és on la pintura i l’ansietat m’obren un camí.» Així és com José Guerrero explicava sovint el que per a ell va suposar emigrar als Estats Units i, més concretament, a la ciutat dels gratacels. Allà també va conèixer a la família García Lorca i a altres intel·lectuals espanyols a l’exili que li varen donar la mà.

José Guerrero. Sense títol, 1961. Oli sobre tela. Fotografia: Martí Gasull
José Guerrero. Sense títol, 1961. Oli sobre tela. Fotografia: Martí Gasull.

El desafiament de la pintura de Pollock, els immensos espais reduccionistes de Rothko, la violència dels blancs i negres de Kline o les estructures negres de Motherwell el varen impressionar tant que parla d’haver trobat “una sensació de llibertat combinada amb una altra de grandiositat. El que em va oferir Nordamèrica fou l’apetència llibertat creadora”. L’energia ferotge del gest que practicaven li va permetre una pintura lliure, encara que no pas exempta d’un cert control crític que limitava el pur desbordament emocional.

José Guerrero. Black and yellow, 1959. Oli sobre tela. Fotografia: Martí Gasull
José Guerrero. Black and yellow, 1959. Oli sobre tela. Fotografia: Martí Gasull

Després d’exposar juntament amb Miró al The Arts Club of Chicago (1954), Guerrero s’integra en el panorama artístic nord-americà i es relaciona amb els artistes capdavanters. Per exemple, comenta la reveladora visita de Rothko a la seva primera exposició a la Galeria Betty Parsons el 1954: “La trobada va resultar decisiva perquè abandonés l’experimentació de la pintura arquitectònica i m’endinsés en el que es considerava «pintura pura»”. L’exposició titulada The Presence of Black (1958), celebrada a aquesta mateixa galeria, evidenciava l’alliberació de tota referència, el predomini d’una abstracció gestual deutora de l’action painting i superfícies pictòriques acolorides en diàleg amb formes i traços negres. Més enllà del vincle directe amb aquests artistes per la utilització compartida del color negre i del gest, les referències s’evidencien en la tendència a l’arrodoniment de les formes i en l’ús de grans superfícies acolorides. “Quan pinto amb sento com un combatent de la resistència, cercant la llibertat per alliberar les meves intuïcions i emocions amb ple control, les pintures obren finestres i portes que condueixen a un camí en la distància on hi ha llum, aire i aigua sense límit i sense fi”. D’aquesta manera, l’artista expressava l’apassionament que el movia en l’execució i l’emoció que transmetia en la seva execució pictòrica.

Vista general de l’exposició de José Guerrero. Fotografia: cortesia Galeria Mayoral.
Vista general de l’exposició de José Guerrero. Fotografia: cortesia Galeria Mayoral.

La Galeria Mayoral presenta José Guerrero. La influència dels EUA. Obres de 1959 a 1967, una exposició monogràfica sobre l’artista granadí on es palesa la vivència estatunidenca, i sobretot la viscuda a Nova York, en el desenvolupament i consolidació de la seva obra. Comissariada per Juan Manuel Bonet, reuneix un conjunt d’onze pintures realitzades durant el període de 1959 a 1967, clau en la seva trajectòria artística. El comissari apunta que el 1958 va ser «el gran any nord-americà» de Guerrero. A més de rebre una de les prestigioses beques de la Foundation for Advanced Studies in Fine Arts de Chicago i de ser seleccionat per participar en un certamen tan important com el The 1958 Pittsburgh International Exhibition of Contemporary Painting, va ser també l’any en què es va consolidar com a artista de l’expressionisme abstracte estatunidenc ja que, a partir de llavors, les seves obres començaren a ser presents, regularment, a les exposicions col·lectives vinculades a aquest moviment que tenien lloc a diversos indrets dels EUA i de l’estranger –entre les quals cal destacar, durant aquell mateix any, Action Painting, celebrada al Dallas Museum of Contemporary Arts.

A partir del 1958, la seva pintura es va caracteritzà per “la recuperació de la seva memòria espanyola” de la que conserva reminiscències i associacions de llums, aromes i colors. Las referències a paisatges granadins i l’increment de la tensió de la pinzellada marquen la seva obra fins a mitjans dels anys seixanta, quan prepara la seva tornada a Espanya, davant de l’arribada dels joves del pop, als qui els pintors de l’Escola de Nova York veien àvids de diners i de celebritat. Són obres en les que el color està aplicat en capes lleugeres i sobreposades a través de les quals es poden resseguir les diferents intervencions pictòriques fetes, a diferents velocitats i ritmes, damunt d’una superfície que esdevé un camp de confrontació i dipòsit de vivències. Utilitza colors vibrants i resplendents, combinats amb tocs de negre profund, que ens remeten a la foscor espanyola, però també a les tragèdies lorquianes, tothora amb un equilibri de forces entre la construcció vertical i l’horitzontal.

Vista de l’exposició de José Guerrero: El paño de la Verónica, c. 1966. Oli sobre tela. Fotografia: cortesia Galeria Mayoral.
Vista de l’exposició de José Guerrero: El paño de la Verónica, c. 1966. Oli sobre tela. Fotografia: cortesia Galeria Mayoral.

El 1965, data en què Guerrero retorna al seu país, sintetitza les seves dues cultures, l’espanyola, i més concretament l’andalusa, en un redescobriment i una reelaboració de situacions viscudes durant la infantesa i l’americana, d’una gestualitat vital i desenfrenada que el marcà profundament. Dues pràctiques que es fusionen en una expressió banyada completament pel color, per un color matissià, viu, bategant i lluminós que esdevé l’únic protagonista de la composició. Guerrero dóna grans lliçons de vitalitat, plaer i eufòria artística a través dels extensos camps de vermell, blau, verd, groc i negre que entre sí cerquen la contraposició i la mútua tensió per obrir-se a la lliure espontaneïtat, però sense abandonar mai l’ordenació i l’arquitectura plàstica. Una pintura, la de Guerrero, calenta i apassionada en la seva realització, poderosa en el seu impuls i disciplinada en la seva materialització. En aquest moment connecta amb el Grupo de Cuenca, impulsat inicialment per Fernando Zóbel, Gustavo Torner i Gerardo Rueda, el qual va crear el Museo de Arte Abstracto Español a Conca, el 1966.  L’any 2000 es va inaugurar a Granada un centre d’art que porta el seu nom, amb una donació de la vídua de l’artista a la Diputació.

Vista de l’exposició de José Guerrero: Black and yellow, 1959, oli sobre tela i El paño de la Verónica, c. 1966, oli sobre tela. Fotografia: cortesia Galeria Mayoral.
Vista de l’exposició de José Guerrero: Black and yellow, 1959, oli sobre tela i El paño de la Verónica, c. 1966, oli sobre tela. Fotografia: cortesia Galeria Mayoral.

“Els quadres de Guerrero són això: pintura. Són allà sense mistificacions ni preciosismes, sense pretensions de ser altra cosa que allò que són: pintura en la més elemental i comunicativa nuesa. Pintura untada, refregada, pastada sobre el suport, expressiva, pintura de veritat”. Així definia el poeta Àngel Crespo l’obra de José Guerrero, una obra que evolucionà progressivament cap a l’expressionisme abstracte i que influí decisivament en la generació espanyola de pintors de la nova abstracció dels anys setanta.

Conxita Oliver

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close