Exposicions

José Guerrero, les conviccions de la pintura abstracta

El pintor José Guerrero va néixer a Granada l’any 1914. Això vol dir que va arribar a la primera maduresa a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, en plena eclosió de la pintura abstracta de postguerra, quan tant als Estats Units com a Europa van sorgir una tropa de pintors més o menys joves, i d’inquietuds creatives similars, que van veure en l’abstracció pictòrica un camp inesgotable de possibilitats per explorar i investigar.

Pelegrinaje (1966-1969)
José Guerrero
Fundació Juan March de Palma
Fins al 18 de gener

També hi van veure, i no és un tema secundari, una estratègia per superar els horrors –els milions de morts, els camps d’extermini, la bomba atòmica–, els traumes i l’absurd deixats per un conflicte que havia arrasat i desordenat el globus durant els sis anys precedents. Si dic que no és un tema secundari és perquè la voluntat, l’energia, l’ànsia o la desesperació per superar o defugir o purificar o transcendir una forma d’humanitat que els desagradava profundament era l’impuls primigeni que bategava al cor de la feina de molts d’aquells pintors i, en conseqüència, de moltes de les millors pintures abstractes que es van fer durant aquells anys, ja sigui en el camp de l’expressionisme abstracte –o pintura d’acció– com en el de l’informalisme i derivats.

Per als artistes, igual que per als periodistes, és molt important ser al lloc adequat en el moment oportú. Després de passar la inevitable temporada a París, on va arribar el 1945 i va poder conèixer de primera mà les obres de Picasso, de Miró i dels altres grans noms de la galàxia avantguardista europea que havien girat damunt davall l’art mundial durant el primer terç de segle, Guerrero es va casar amb la periodista nord-americana Roxanne Whittier i se’n va anar a viure als EUA. I va aterrar al lloc adequat, Nova York, en el moment oportú, just quan la proposta estètica –les propostes estètiques, més ben dit– de Jackson Pollock, Willem de Kooning, Franz Kline, Mark Rothko i companyia estaven ocupant la centralitat americana i global tant en termes artístics com socioculturals.

José Guerrero: Día festivo, 1968.

Que l’arribada de Guerrero als EUA es produís a finals de l’any 49 no podria ser més simbòlic: va arribar just quan, amb la Guerra Freda, es concretava el canvi de paradigma polític i socioeconòmic i treia el cap una nova jerarquia plàstica i cultural.

Va ser a l’agost de 1949, per exemple, que la revista Life va publicar el reportatge Jackson Pollock: Is He the Greatest Living painter in the United States?Tal com expliquen Mark Stevens i Annalyn Swann al llibre De Kooning. An american Master, una obra mestra de lectura ineludible per a tothom qui vulgui conèixer les interioritats i les peripècies, les proeses i els turments, de l’Escola de Nova York, en realitat el text del reportatge de Lifesonava bastant escèptic i condescendent, però tant era, perquè el fet que una revista tan popular dediqués aquella atenció a Pollock, i a més el presentés com un geni romàntic foguejat per la mala vida i amb una dimensió existencialista, va suposar un terratrèmol. Fins aleshores, els artistes nord-americans havien estat una nota a peu de pàgina, uns èmuls més o menys afortunats, dels gegants d’Europa. Ara ja no.

José Guerrero: La oferta, 1969.

No va ser aquesta l’única fita. De l’exposició American Art Today, 1950, el venerable Metropolitan Museum of New York va decidir excloure’n els nous i rebels pintors i escultors abstractes, la qual cosa va ser aprofitada per Alfred Barr, el creador i director del MoMA, per donar-los acollida i accentuar la personalitat atrevida de la institució. Per si això fos poc, Barr va ser l’encarregat de triar l’art nord-americà que va exposar-se a la Biennal de Venècia d’aquell mateix 1950, i va optar per donar joc als Pollock, De Kooning, Arshile Gorky i companyia.

Tanmateix, si hi ha una escena que simbolitza com cap altra el cop de volant, o el punt d’inflexió, o el canvi de paradigma, que van significar el 1949 i, sobretot, el 1950 va ser la nit de cap d’any del 49 que es va celebrar al The Club, el local muntat per Franz Kline on els artistes de l’Escola de Nova York anaven a beure, a parlar de pintura, a gaudir de l’amistat que els unia i a conspirar creativament.

Conten –de nou, els imprescindibles Stevens i Swan– que la nit va començar tranquil·la, i que passada la mitjanit la cosa es va anar animant, i que un cop es va fer de dia la festa no es va dissoldre sinó que va continuar tres dies seguits. En un moment de la festa, un dels convidats (l’escultor Phillipe Pavia) va alçar la copa per fer un brindis amb tons de proclama profètica: “Aquest és l’inici de la segona meitat de segle –va dir–. La primera meitat va pertànyer a París. La segona meitat serà nostra”.

José Guerrero: Pelegrinaje, 1969.

Aquest era l’ambient –agosarat, arrogant, aventurer, pletòric de confiança en el propi talent i afamegat d’afany de novetats– en l’entorn artístic novaiorquès on va aterrar José Guerrero. Guerrero havia començat la seva trajectòria en l’àmbit de la figuració, però un cop descoberta l’abstracció va abraçar-la, o s’hi va tirar de cap, amb el fervor de qui se sent galvanitzat per una epifania: la força d’un gest podia crear el món, un llac de color escampat sobre la tela podia incloure l’univers sencer, hi havia una netedat genesíaca en una ruixada de gotes de pintura…

Aquell fervor va durar-li tota la vida –també, és clar, un cop hagué retornat a Espanya l’any 1966– i es nota en tota la seva obra, en la qual s’hi perceben les lliçons apreses en Clyfford Still, Mark Rothko i Franz Kline, entre altres. Són unes lliçons, en tot cas, que no desemboquen mai en un art mimètic, despersonalitzadament seguidista, epigonal. Al contrari: la força de Guerrero, la fúria robusta amb què omple la tela de pinzellades o de brotxades i de color, la vitalitat amb què fa conviure sobre la tela colors greus i estats d’ànim abismals, d’una banda, amb colors vius i estats d’ànim més vitalistes, de l’altra, són esplèndidament personals.

L’exposicióPelegrinaje, coproduïda entre el Centro José Guerrero i la Fundación Juan March i que ara es pot veure a la seu de Palma d’aquesta segona institució, mostra una seixantena d’obres, entre dibuixos i pintures a l’oli, fets durant els anys immediatament posteriors (1966-1969) al retorn de Guerrero a l’estat espanyol. El títol del conjunt ve del d’una de les obres i remet, segons els responsables de la mostra, al peregrinatge de l’artista entre dos continents, Europa i Amèrica.

Més enllà de l’excusa temàtica –un punt arbitrària, i més aviat un pretext nominal per aplegar obres d’una època concreta i oferir-les en grup–, qui vagi a veure l’exposició es trobarà amb un tipus de pintura vistosa i enèrgica, rotunda i reflexiva, en què les marques de color i els traços del pinzell sobre la tela prenen la forma d’una presència incontestable, una presència que neix de la convicció –avui molt precària– que fer pintura abstracta és una tasca important, reveladora, il·luminadora.

La pintura de Guerrero –que, tal com es pot veure en un vídeo que es projecta en una de les sales, pintava a tota velocitat, a ritme de jazz trepidant, com una mena de ballarí excitat, concentrat i frenètic– no cau mai en el decorativisme. La seva principal virtut és que és d’una consistència extraordinària. Per consistència, vull dir que és elegant sense bellesa, cerebral sense fredor i apassionada sense degenerar mai cap a l’escampadissa d’instints i de vísceres. Sens dubte, un dels grans pintors abstractes espanyols del segle XX

Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close