Altres gèneres

José Padilla i la banda sonora de l’astre rei

Fa justament una setmana que malauradament José Padilla moria als 64 anys víctima d’un càncer. Ahir li explicava al meu sogre. “¿Però aquest home no feia la música ell, no?”, em deia. De fet sí en va fer de música; concretament quatre discos d’estudi, però efectivament Padilla ha passat a la història com a pare d’un gènere, no per ser-ne el compositor sinó com a creador duna experiència. Per descobrir-nos i compartir en el lloc i el moment precís aquella música que ens toca el cor d’una manera bella, preciosa i fins i tot dramàtica. José Padilla és el “pare del chill out” per la seva única i irrepetible sensibilitat musical.

Avui hi ha diverses plataformes d’streaming on els usuaris compartim les nostres seleccions musicals accedint a tota una ingent quantitat de músiques de tots els estils i procedències. A part dels usuaris aquestes plataformes contracten desenes de curadors mileuristes que fan playlists i més playlists. La “d’aixecar-se”, la “del cafè”, la “de llegir”… Tot el respecte cap a la seva feina. Jo mateix tinc experiència en aquest món de la curació musical. Hi poses el cor encara que no deixa de ser un treball on hi ha un brífing i uns objectius. Disseny musical li diuen també. Fa trenta anys no teníem accés a tota aquesta música i els prescriptors musicals eren considerats com gurús. Periodistes o locutors que et guiaven i recomanaven discos als quals tu en principi no en tenies accés.

Padilla a la cabina de Café del Mar al 1993.

Traslladem-nos a l’Eivissa de 1990 en plena ressaca de l’acid house. Hi ha una petita guingueta als afores de Sant Antoni de Portmany que s’ha posat de moda. Allà hi ha un DJ que no posa música per a fer ballar. Li posa música a la posta de sol. Construeix sessions musicals entorn aquest màgic moment en què el dia deixa pas a la nit. En què el sol s’amaga darrere la línia de l’horitzó. Quelcom molt simbòlic i molt humà. Quasi esotèric. Aquell lloc té l’evocatiu nom de Café del Mar i aquell insòlit DJ es diu José Padilla. En José sap com s’ha de fer el ritual. Portar a la gent d’un estat d’alegria i positivitat a un de més reflexiu i introspectiu que ens portarà a l’ocàs. Aquell moment en què el sol toca la línia de l’horitzó, quan sembla que el temps es para i que amb la cançó adequada les emocions es multipliquen fins que vessen. De Satie a Tangerine Dream, Pat Metheny o Manuel de Falla, Vangelis i Astor Piazzola passant per Pengüin Cafe Orchestra o alguna peça de música sufí d’un vell disc de l’Índia. Quan el sol se n’ha anat al cel comença un espectacle de llum i color que Padilla interpreta elegint la seva banda sonora. I cada dia és diferent, com les emocions de la gent que suren a l’ambient i que Padilla sap llegir cada cop que escull la següent cançó. En Padilla feia les seleccions amb un treball profund i emotiu, inspirant-se en l’astre rei, explicant una història sense cap encorsetament estilístic i amb un coneixement musical desbordant. És en això que es pioner. Fins aleshores el DJ feia ballar. Però ell tenia un altre objectiu. 

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Tot aquest univers musical que va crear es va plasmar en les recopilacions del Café del Mar. Si no tenies l’oportunitat de viure l’experiència in-situ podies comprar a qualsevol lloc del planeta aquella compilació de cançons màgiques. Però va ser tanta la seva força evocadora que es va convertir en un fenomen mundial, venent milions de còpies dels varis de Café del Mar, fins al punt que la mateixa Madonna va arribar a dir que si hagués d’endur-se un disc a una illa deserta seria una compilació de Padilla. Aquesta popularització va donar lloc al fenomen de les recopilacions “chill out” que van baixar el llistó convertint el suposat gènere en una quincalla downtempo simple. Va haver-hi tanta demanda i van sortir tantes i tantes recopilacions que s’havien d’omplir milers de minuts de música. D’aquí que el “chill out” sigui considerat per alguns melòmans quelcom de dubtable respecte musical. 

José Padilla va voler escapar-se d’aquesta figura de “pare del chill out”, esquerp amb el mainstream i tan poc políticament correcte. Fins als seus últims dies havia sigut fidel als seus principis i havia driblat en certa manera el seu èxit. Però tant pels que valorem la seva carrera com la d’un visionari sempre íntegre amb la seva fidel relació amb la música, com per als que només s’han quedat amb una còpia de les seves primeres compilacions per Café del Mar, en José Padilla passarà a la història com a pare del chill out. I ser pare d’un gènere només està a l’altura d’uns pocs. 

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Per a mi el que fa que la figura de Padilla sobresurti per damunt de tots els altres Dj’s del món és per haver estat el primer en posar-li banda sonora a l’astre rei. Va escriure el guió quan encara no hi havia pel·lícula. I crear quelcom des de zero, traçar les primeres línies és el que és més complicat. No ho sé, pot ser no ho és tant. Potser només s’ha d’estar en un moment i un lloc donat per escriure la història. I el cert és que en Padilla hi va ser en aquell moment i en aquell lloc. I la va escriture en majúscules.

Christian Len
Christian Len: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close