Secció: Crítica

Josep Lluís Sert, la biografia d’un gegant de l’arquitectura moderna

De l’arquitecte Josep Lluís Sert, Walter Gropius en va dir que havia unit “l’esperit de la Mediterrània amb el Nou Món” [en referència a les dues Amèriques]. Le Corbusier, que li va fer de mentor i amb qui van mantenir una sòlida amistat durant dècades, també va dedicar-li elogis exultants. Òbviament, que Gropius i Le Corbusier, dos dels pares més gegantins de l’arquitectura moderna, tinguessin en una tan alta consideració l’arquitecte català és una prova entre tantes del lloc que ocupa Sert en la història de l’arquitectura del segle XX. Un lloc central, protagonista, influent i encara perdurable. Equiparable al que ocupa qui va ser el seu amic, confident i còmplice creatiu Joan Miró en el terreny de les arts plàstiques.

Ser(t) arquitecto, la biografia que li ha dedicat la historiadora i crítica de l’art María del Mar Arnús (Badalona, 1945), es proposa explicar la vida i l’obra d’un home que va tenir una biografia travessada per la majoria dels grans conflictes (ideològics, polítics, socials, culturals, estètics) que van agitar i definir el segle XX, que va ser amic o com a mínim col·lega de molts dels principals protagonistes culturals i artístics del seu temps (des de la colla dels surrealistes europeus fins als pintors nord-americans que emergiren durant els 40 i 50, passant per poetes com Jorge Guillén, Pedro Salinas i Joan Brossa, entre tantíssims altres) i que va participar de tots els debats i totes les polèmiques que donaren cos teòric i forma real –corpòria– a l’arquitectura i l’urbanisme moderns.

Arnús ha optat per muntar la biografia seguint un ordre temàtic, no cronològic. Aquesta és una de les raons, juntament amb un estil purament funcional, sense color i més aviat insípid, que el llibre no tingui gaire empenta narrativa ni encara menys tensió dramàtica. El llibre es llegeix com una desfilada d’informacions curioses i interessants, però amb un interès fred. Un aspecte positiu de l’ordenació temàtica és que deixa molt clars quins van ser els punts crucials de la vida, l’obra i el pensament de Sert.

Aquests punts crucials són: 1) la relació amb Le Corbusier, primer i per sempre mestre i aviat també amic i aliat en múltiples projectes i històries; 2) la profitosa relació amb el seu oncle pintor, Josep Maria Sert, amb qui acabaria trencant per raons ideològiques; 3) la influència fundacional de l’arquitectura tradicional eivissenca (que va descobrir el 1930 en un viatge a l’illa amb els seus companys del GATCPAC); 4) la importància tant ideològica com creativa dels anys de la República a Barcelona, quan va renegar –fins al punt de la ruptura familiar– dels seus orígens aristocràtics per abraçar sense reserves el compromís amb els ideals del catalanisme d’esquerres i quan va poder posar en pràctica (juntament amb els seus companys del GATCPAC i l’ADLAN) la seva concepció del que havia de ser la nova arquitectura, racionalista, al servei de les necessitats de les persones, sense pretensions decoratives i adaptada a les exigències climàtiques i socials de l’entorn; 5) l’experiència de la derrota (la guerra civil) i l’exili (el franquisme); 6) els productius anys americans, ja fos treballant en projectes a Llatinoamèrica o exercint la docència (i també treballant en tota mena de projectes) a la Universitat de Harvard; i 7) el contacte intensíssim i fecund amb una munió d’artistes plàstics de renom, que no tan sols va desembocar en la creació del Taller Sert de Joan Miró a Palma i de les seus de la Fundació Miró a Barcelona i de la Fundació Maeght a Saint Paul-de-Vence sinó que també va portar Sert a acumular una valuosa col·lecció artística i, encara més rellevant, li va reforçar la seva concepció plàstica i escultòrica de l’arquitectura, fins al punt que un cop va afirmar (cito de la biografia) que “el arquitecto debe practicar la arquitectura con la mirada del artista” i, també, que “la propia arquitectura puede convertirse en una escultura”.

Diu María del Mar Arnús que, de tota la sopa de tendències que hi havia als inicis de l’arquitectura moderna, finalment se n’imposaren dues: “la funcionalista dura de la Bauhaus, auspiciada por Mies van der Rohe y Walter Gropius, y la más plàstica de Le Corbusier y sus aliados latinos, que incidía en los problemas de forma más que de construcción”. Com és de suposar, Sert va ser un d’aquests aliats llatins de “Corbu”, fins al punt que la seva arquitectura pot ser definida, en línies generals, com una conjunció dels postulats racionalistes i de la llum i les herències socioantropològiques i espirituals mediterrànies.

Un dels punts forts de la biografia d’Arnús és l’exhaustivitat i la claredat amb què dona compte de la concepció de l’arquitectura i de l’urbanisme que tenia Josep Lluís Sert. En sintetitza els aspectes troncals i gairebé innegociables al llarg de les dècades: la voluntat d’estar al servei de les necessitats de la gent, el funcionalisme, l’antitradicionalisme, el racionalisme, l’antidecorativisme, les formes simples, l’ús de materials de construcció assequibles, l’adaptació a l’entorn cultural de cada espai o país on va treballar… Arnús també n’explica l’evolució, en la qual un fet clau és que Sert va anar bandejant amb el pas del temps el caràcter estètic i emotiu de les obres, un caràcter heretat de les primeres ensenyances de Le Corbusier, i va apostar progressivament per crear els seus projectes arquitectònics i urbanístics segons una idea més orgànica i global, més ambiciosament utilitària, en termes constructius-econòmics-socials-geogràfics. I, finalment, l’autora del llibre també dona minuciosos detalls d’alguns dels seus projectes més emblemàtics: el Pavelló de la República per a l’Expo de París del 37, l’ambaixada dels EUA a l’Iraq, el Holyoke Center i el Centre d’Estudis de les Religions del Món a Harvard, el Carmel de la Paix a Chaumont…

Els aspectes més personals de Sert, tot i que són explicats, fan la sensació de no haver estat prou aprofundits. Potser perquè l’autora té una relació familiar amb el personatge, ha preferit donar un tracte superficial als racons més conflictius de la seva trajectòria i als angles més íntims de la seva personalitat: al seu xoc amb la família –gairebé es limita a dir que es va desclassar deliberadament, per raons ideològiques, i que això va suposar un trencament–; al seu matrimoni amb la Moncha, la seva esposa de tota la vida (presenta la relació d’una manera absolutament i invariablement idíl·lica); a la seva fama de professor obert i no especialment dogmàtic però sí de creador inflexible, sever i ocasionalment volcànic i temperamental… En general, la impressió que se n’emporta el lector és que, en tot plegat, hi ha una rara, o sospitosa, absència de drama. I en les vides dels genis –tant se val si sona a clixé– de drama mai no en falta.

En termes ideològics, sí que Arnús descriu el personatge: el seu compromís de sempre amb el republicanisme i l’esquerra (i això que els anarquistes li volgueren fer la pell durant la guerra civil per la seva condició de noble), el seu antifranquisme, les simpaties durant els 60 i 70 pel PSUC… Hi ha un aspecte, però, que queda estranyament diluït: el catalanisme, la catalanitat militant del personatge. La biografia acaba amb unes paraules que va pronunciar Sert en un homenatge que li feren el 1972. Hi fa referència a l’interès que sempre ha sentit per les manifestacions artístiques autòctones dels llocs on ha fet feina, i acaba dient que “me intereso por las raíces de estas áreas culturales. Jamás pude romper las mías, las de mi país, Cataluña”. Més explícit, impossible.

Si a això hi afegim que va ser educat en castellà per la seva mare i que no va ser fins a la vintena, quan ja estudiava a la universitat, que va fer-se seves la llengua i la cultura que li eren pròpies però per raons familiars li havien estat escamotejades, que durant els anys 30 va contribuir a consciència a enriquir la cultura, l’art i la política catalans (la llengua dels textos del GATCPAC i de l’ADLAN era, indefectiblement i de manera significativa, el català), que un dels vincles amb el seu amic Miró era el patriotisme, i que va ajudar sovint a difondre l’art català pel món, doncs el cert és que la importància que la biografia dona al seu catalanisme fa gust de poc. Com si el catalanisme i la catalanitat oberta i militant de Josep Lluís Sert haguessin estat una qüestió entre tantes, per la qual es pot passar de puntetes. I no: no ho van ser. Diluir el catalanisme de Sert és distorsionar el personatge.

Amb tot, els lectors que vulguin fer-se una idea prou general i ben perfilada de l’obra, la trajectòria professional i la vida personal de Josep Lluís Sert, no hi ha dubte que tenen en aquesta biografia de María del Mar Arnús una interessant porta d’entrada.

Fitxa

Portada de 'Ser(t) arquitecto', publicat per Anagrama
Portada de ‘Ser(t) arquitecto’, publicat per Anagrama

Ser(t) arquitecto
María del Mar Arnús
Anagrama
Barcelona, 2019
293 pàgines

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons