Arts visuals

Joan Genovés, vitalitat i compromís

El tall incisiu que va provocar la guerra civil en Joan Genovés marcaria la seva trajectòria vital i creativa. Sovint explicava com durant la infantesa havia vist desfilar el terror amb persistència: “Mai sabies quan et cauria alguna cosa al damunt. I això per a mi ha estat fonamental, d’aquí ve, jo crec, la meva obsessió per les multituds, sempre érem una multitud corrent”. D’aquestes paraules, extretes de l’entrevista realitzada per Rubén Bonet amb motiu de l’exposició de l’artista al Centre del Carme, es desprèn que l’obra de Genovés esdevé una reflexió punyent sobre la por com a mecanisme per prendre consciència de qui som com a individus i com a col·lectivitat.

Recentment, vaig tenir l’oportunitat de treballar amb ell en el llibre Resistencia (La Fábrica), un vast recorregut per la seva producció vinculada a la lluita contra el franquisme.

Escultura El Abrazo, 2003, de Joan Genovés, instal·lada a la plaça Antón Martín de Madrid, molt a prop  d’on es va produir l’assassinat dels advocats laboralistes, comès per un grup d’ultradreta el 1977. © Leonardo Villela.

Ens hem fet un fart de veure al Congrés dels diputats com polítics d’ideologies diverses han utilitzat com a teló de fons El Abrazo, la pintura més coneguda de Genovés, per desplegar les seves armes de seducció davant dels mitjans, amb missatges conciliatoris. No deixa de ser interessant constatar com aquesta pintura és una de les poques obres d’art que el poder polític encara li atorga valor com a instrument propagandístic, pràctica actualment en desús.

Cartell realitzat per Juan Genovés, a petició de la Junta Democràtica per a demanar l'amnistia dels presos el 1976. © Juan Genovés.
Cartell realitzat per Joan Genovés, a petició de la Junta Democràtica per a demanar l’amnistia dels presos el 1976. © Juan Genovés.

Més enllà de la pintura original, aquesta peça ha esdevingut un símbol contra la repressió gràcies a la seva difusió a través del cartell editat per la Junta Democràtica el 1976 per reclamar l’amnistia dels presos polítics. A continuació, Amnistia Internacional va adoptar-lo com un dels seus pòsters, i amb els fons obtinguts per la seva venda va aconseguir fundar la secció espanyola de l’organització. Una de les còpies del pòster penjava a les parets del despatx d’uns advocats laboralistes el fatídic dia en què van ser assassinats brutalment per un grup d’extrema dreta. Posteriorment, l’artista va convertir aquesta imatge de l’abraçada en una escultura per recordar a les víctimes de la matança.

La major part de la producció de Genovés, dels anys seixanta i setanta, resulta poc coneguda entre el gran públic; un treball rellevant que mereix ser redescobert aquí, ja que la impossibilitat de ser mostrat durant el franquisme va provocar que moltes de les obres quedessin disseminades per museus i col·leccions privades a l’estranger.

Cal recordar que Joan Genovés és un dels artistes que introdueixen el llenguatge del pop al territori espanyol. Una exposició sobre aquest corrent als EUA, organitzada  per la Biblioteca Nacional el 1964, s’erigeix com a detonador d’un nou lèxic en l’artista: “No em van interessar tant els motius representats en les obres com adquirir consciència que es podia pintar de tot”, afirmava.

Espanya juntament amb altres països com per exemple el Brasil, on Genovés va tenir-hi una gran presència, va voler defugir el terme pop per evitar qualsevol subordinació al moviment americà. La representació dels objectes de consum va quedar relegada a un segon pla, en benefici d’un art implicat políticament.

L’ús dels mitjans de comunicació en aquesta tendència, permet a Genovés vehicular, d’una banda, la seva urgència per expressar la denúncia política i, de l’altra, realitzar una pintura amb un vocabulari d’accés fàcil, allunyat de l’abstracció informalista.

Juan Genovés a la Biennal de Venècia de 1966, on va rebre la Menció d'Honor del Jurat.     
 Joan Genovés a la Biennal de Venècia de 1966, on va rebre la Menció d’Honor del Jurat.

La Biennal de Venècia del 1966 va suposar una fita important en la seva carrera. Luis González Robles, el polèmic artífex del desplegament de l’art espanyol a nivell internacional durant aquells anys, va incloure les multituds incòmodes de Genovés a la mostra col·lectiva que va comissariar al pavelló espanyol. Tot i que González Robles havia arraconat les obres a una cantonada, l’artista va guanyar la Menció d’Honor del Jurat i va ser descobert pel director de la galeria Marlborough, amb qui va segellar un acord que encara perdura. L’èxit inesperat de Genovés va enutjar el règim franquista, i l’ambaixador espanyol a Itàlia, Alfonso Sánchez Bella, va refusar estar present en el moment de l’entrega del premi. De nou es posava en evidència com l’obertura i modernitat pregonada per les polítiques del desarrollismo en el fons era un miratge.

Mural pintat per Juan Genovés al barri madrileny de Portugalete el 1975. © Asociación Vecinal  Villa Rosa (Comisión Portugalete)  

Mural pintat per Joan Genovés al barri madrileny de Portugalete el 1975. © Asociación Vecinal  Villa Rosa (Comisión Portugalete) 

Mentre Genovés aconseguia introduir-se en el context artístic internacional, a Espanya es dedicava a l’activisme polític amb fervor. Cal esmentar el cartell per a l’emblemàtic concert de Raimon a la Universitat Complutense de Madrid el 1968 davant de 6.000 estudiants, amb l’objectiu de recaptar fons per a diverses causes reivindicatives. O el mural que va pintar en una acció conjunta  amb altres artistes per defensar el barri madrileny de Portugalete d’un pla urbanístic que pretenia destruir-lo. A la dècada dels vuitanta, Genovés es va implicar en la reconstrucció cultural del país, un dels exemples més destacats de la qual el constitueix la reactivació del Círculo de Bellas Artes.

I els darrers anys l’artista valencià es va bolcar en la pintura, el seu hàbitat natural. Amb la generositat que el caracteritzava, el 2014 va acceptar presentar el seu nou treball a la seu de Marlborough que acabàvem d’inaugurar al carrer Enric Granados, de Barcelona, en un moment en què se li amuntegaven les exposicions a l’estranger. L’artista, llavors de 84 anys, va mostrar una sèrie de collages, petits objectes trobats, disposats de manera quasi febril, damunt de cartrons, que impregnaven l’obra d’una immediatesa magnètica. I és que Genovés mai es va aturar d’encetar nous camins.

Violant Porcel
Violant Porcel: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca