Exposicions

Juana Francés. El desconeixement d’una artista rupturista

Poc abans de la mort de la pintora alacantina Juana Francés (1924-1990), el crític Fernando Huici  feia referència al diari El País a l’exposició que va fer l’artista a la galeria Juana Mordó de Madrid, on comentava que en la seva obra hi havia una “reiteració rítmica dels components formals, ja siguin els seus gestos circulars o bandes paral·leles, així com una certa tendència a les composicions simètriques”. Era l’etapa en la qual Francés havia reprès el terreny de l’abstracció ja que, com anirem veient,  ha tingut una trajectòria oscil·lant, a causa de voler experimentar tant en el camp de la figuració com de l’abstracció.

Juan Francés: l’informalisme també era dona
Comissari: Tomás Llorens
Galeria Mayoral
Consell de Cent, 286, Barcelona
Fins al 28 de març del 2020

Ara, la galeria Mayoral ofereix una interessant exposició sobre una part molt  important del seu treball, concretament el curt període en que va formar part de l’informalisme. La mostra porta com a títol Juana Francés: L’informalisme també era dona, que serveix per retre homenatge a la figura d’una artista que mai havia exposat individualment a Barcelona. Encara que sigui tard i sense la seva presència física, almenys té el reconeixement d’una galeria que des dels seus inicis va apostar fort per mostrar l’obra dels artistes de postguerra que s’han mogut dins de l’abstracció i sobretot en l’informalisme, tal com es pot comprovar a la nova seu de la galeria a París on ara hi exposa Antoni Tàpies, on abans ho havia fet Antonio Saura, que va ser el que la va inaugurar.

En total s’exhibeixen  16 obres, la majoria de grans dimensions que procedeixen de diferents museus i col·leccions privades. El comissari és Tomás Llorens, que havia estat director de l’IVAM, del Museo Reina Sofia i conservador en cap del Museu Thyssen de Madrid. Per tant, un bon coneixedor de l’obra de Juana Francés, ja que tant l’IVAM com el Reina Sofía compten amb un gran nombre de peces de l’artista de diversos moments creatius, així com el  Museu d’Art d’Alacant i el Museu Pablo Serrano de Saragossa, atès que l’artista va fer donació a ambdues institucions. Per aquest motiu no hi ha gaire obres seves al mercat, per la qual cosa és difícil adquirir-les.

Imatge de sala de l’exposició “Juan Francés: l’informalisme també era dona” a la Galeria Mayoral.

Juana Francés es va formar a l’Escola de Belles Arts de San Fernando de Madrid, ciutat on va arribar als 17 anys juntament amb la seva família. Va tenir com a mestre al pintor neocubista Vázquez Díaz, que la va influenciar en les seves obres primerenques. El 1951 rep una beca de l’Institut Francès per anar a París, com tants altres artistes de l’època, cas de Guinovart o Ràfols-Casamada. El mateix any va participar a la I Biennal Hispanoamericana d’Art que es va fer a Madrid i un any més tard realitza la seva primera exposició individual a la Sala Xagra de Madrid.

La primera etapa creativa , o sigui la que correspon al període 1950-53, es basa en plasmar de manera molt singular la figuració a través d’un determinat hieratisme de caire  geometritzant, on les figures humanes que solen aparèixer estan embolcallades per temes tradicionals, com per exemple el de la família, la dona i la maternitat. És un moment on s’aprecia el seu interès per algunes de les tendències del primer quart del segle XX, com el surrealisme, l’expressionisme, el cubisme,  i fins i tot el realisme màgic. Més endavant anirà trobant el seu camí, com és el de l’abstracció, encara que ho faci en diverses etapes. Per a ella va ser essencial experimentar amb l’expressionisme abstracte, sorgit a meitat dels quaranta als Estats Units i que va arribar a Europa als 50 com a informalisme. Comença a experimentar amb aquesta tendència a mitjan dels anys cinquanta, sobretot quan acut al  I Congrés d’Art Abstracte que es va fer a Santander el 1953. Un any després ja participa a la XXVIII Biennal de Venècia acompanyada del pintor Francisco Farreras i l’escultor Néstor Basterretxea. També tornarà a Venècia en les edicions de 1960, 1964 i 1966.

Juana Francés juntament amb el artistes Manuel Millares, Antonio Saura, Rafael Canogar, Luis Feito, Pablo Serrano –amb qui es casarà després-, Antonio Suárez, Manuel Rivera i els crítics Manuel Conde y José Ayllón, funden el grup El Paso, l’any 1957. Més tard se’ls uniran  Manuel Viola i Martin Chirino. De totes maneres, Francés només s’hi estarà poc més d’un any en el grup, però li va tenir temps de poder participar en les primeres exposicions que es van celebrar com a grup, concretamente a la galeria Bucholz de Madrid i a la Sala de la Caja de Ahorros de Asturias de Oviedo. El fet de ser la única dona del grup va constituir en aquells moments un esdeveniment, doncs alguns crítics i artistes no hi estaven d’acord amb la seva presència, ja que la circumstància de ser dona artista “ha estat –i encara és- una dificultat afegida en el reconeixement de la vàlua artística, però aquesta dificultat va ser encara més agreujada en la societat patriarcal i de poder repressiu de l’Espanya de la dictadura franquista”.

Imatge de sala de l’exposició “Juan Francés: l’informalisme també era dona” a la Galeria Mayoral.

Per tant l’artista s’interessa per l’informalisme matèric, on incorpora diferents materials, textures, sorres i empastes plàstics en les seves teles i arpilleres creant el seu propi llenguatge, tal com es pot comprovar en l’exposició de la galeria Mayoral, ja que les obres són del període 1957-1961.

Em comentava el director de la galeria Manel Mayoral, que algunes persones quan veien l’exposició es pensaven que es tractava de l’obra de Tàpies, ja que hi trobaven certes similituds. Però en realitat no és així, sinó que el que succeeix és que empra colors semblants per la seva sobrietat: neutres i marrons preferentment, i sobretot per ser matèrics, on la sorra esdevé un material recurrent, com també ho feia el pintor català. Tanmateix, utilitza altres materials com pedres, vidres, ceràmica, etc. Cal destacar que, a banda d’allò matèric, en les seves composicions es percep el gest i la taca. Precisament per poder aconseguir les pinzellades gruixudes amb les mateixes tonalitats, “les impressions les realitzava amb espàtules de grans mides”. La llum en aquestes obres compleix una funció essencial a l’hora de transmetre sensacions diverses; per això semblen “paisatges de llum.”

El 1961 exposa al Palais de Beaux-Arts de Brussel·les i un anys després ho farà  a la Tate Gallery de Londres, dins de la mostra Modern Spanish Painting, sent l’ única artista espanyola que exhibeix el seu treball fora del país. A mitjan dels anys 60 reprèn de nou el camí de la figuració, prestant atenció per l’home urbà, etapa que durarà fins a principis dels 80, de la que l’artista la denomina El Hombre y la Ciudad, on hi fa una crítica de la societat  des d’un punt de vista on predomina un determinat pessimisme existencial. Una vegada acabat aquest llarg període creatiu s’interessa de nou per l’abstracció, però ja serà molt diferent de l’informalisme. Ara hi ha referències al paisatge, a través del fons marí i dels cometes, a més d’un intens cromatisme,  tal com es va poder contemplar a la galeria Juana Mordó el 1986.

Ramon Casalé Soler

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca