Exposicions

Judit Subirachs: “És absurd que la generació del meu pare no estigui prou representada ni al MNAC ni al Macba”

La historiadora de l’art Judit Subirachs-Burgaya (Barcelona, 1959) és la directora de l’Espai Subirachs, un centre d’exposició i difusió de l’obra del seu pare, l’escultor Josep Maria Subirachs. En ple cor del barri del Poblenou i pocs metres d’on va néixer l’artista, l’Espai Subirachs, inaugurat el 2017, fa una labor de formigueta, des de la discreció i el rigor, que l’han convertit en un dels centres artístics monogràfics més singulars de la ciutat, fruit només de la dedicació i l’esforç personal. En el seu moment Subirachs-Burgaya es va especialitzar en escultura catalana del segle XIX, amb una tesi doctoral, L’escultura del segle XIX a Catalunya, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat però amb els anys ha esdevingut tota una referència en l’obra del seu pare. L’Espai Subirachs està obert al públic les tardes de dijous a dissabte. Segur que us la trobeu allà.

Imatge de sala de l’espai © Cortesia Judit Subirachs.

L’Espai Subirachs està molt a prop d’on van néixer l’escultor, al barri del Poblenou. Imagino que a ell li hauria agradat molt aquesta coincidència.

No és una coincidència, ho vam fer amb tota la intenció de reivindicar l’origen de Subirachs en un barri obrer. El seu pare treballava en una fàbrica. Ell mai va oblidar d’aquest barri industrial, que era com el Manchester català quan era petit. De fet, apareixen sovint elements arquitectònics del Poblenou a la seva obra com les xemeneies o la Torre de Les Aigües del Besós. El que sí és veritat és que ell mai va contemplar en vida l’Espai Subirachs aquí perquè el primer projecte estava previst en un local del carrer Princesa, ben a prop del Museu Picasso. Era un projecte amb Caixa Penedès. Aquell espai s’havia d’inaugurar el 2004 però es va retardar i finalment amb la crisi del 2008 i la caiguda de les caixes, el projecte se’n va anar en orris. Amb la il·lusió que tenia…Però tres anys després de la seva mort, caminant per aquí vaig veure que havia quedat lliure aquest local i vaig fer un disbarat. Va ser una decisió ràpida i vam inaugurar la primavera del 2017.

Com definiria l’Espai Subirachs?

És un bon lloc on, a partir d’un centenar d’obres, es pot conèixer tota l’evolució de Subirachs, amb un discurs cronològic, que explica tota la trajectòria d’un artista que es forma en la tradició del Noucentisme, primer com a aprenent d’Enric Monjo, i després com a deixeble d’Enric Casanovas. Va passar per etapes diferents, anant i venint, des de l’expressionisme a l’abstracció, fins als darrers anys de la seva vida, a partir del 2006, en els quals es va centrar en la pintura, perquè és el que la salut li permetia. En els darrers anys, Subirachs llegia molta poesia i pintava compulsivament, encara que ell, com havia manifestat moltes vegades, hauria volgut morir picant pedra.

© Cortesia Judit Subirachs.

S’ha oblidat massa sovint que Subirachs no només va ser escultor?

Sí, i tant. És més conegut com a escultor però ell entenia la creació d’una manera polièdrica. Va fer escultura, pintura, dibuix i obra gràfica però també tapissos, joies, relleus, cartells, medalles… Per això, hem tingut molt clar que la selecció de peces que exposem havia d’explicar totes les èpoques però també totes les tècniques i estils. A Subirachs sovint només se l’identifica amb la seva obra a la Sagrada Família, però tenim catalogades 10.000 peces.

Dins de l’evolució de l’art català durant la postguerra, creu que el paper de Subirachs ha estat subestimat?

Primer de tot, sovint no es té en compte que Subirachs fa les primeres escultures públiques abstractes a Catalunya. La primera és Forma 212, que va instal·lar a l’entrada del recinte de les Llars Mundet a Barcelona. Estem el 1957 i encara que ara ens semblin obres completament “normals”, en aquells moments eren molt noves. Ell admirava molt escultors com Henry Moore. Havia passat dos anys a Bèlgica i allà li havia anat força bé amb les seves obres expressionistes però quan torna a Catalunya és molt valent perquè considera en aquell moment havia de fer abstracció. I es creen polèmiques, sí, però ell ho té clar. De la mateixa manera, algunes de les seves obres expressionistes també creen controvèrsia com les figures per a la façana del santuari de la Virgen del Camino a Lleó, del 1961. Crec, efectivament, que aquest període abstracte és interessantíssim.

Però acaba abandonant l’abstracció? Per què?

Perquè creia que el llenguatge abstracte li impedia arribar a tothom. No és que deixi enrere l’experimentació, és que vol tenir una comunicació més directe amb l’espectador. Per ell una obra d’art era també un mitjà de comunicació.

Imatge de sala de l’espai © Cortesia Judit Subirachs.

A l’Espai Subirachs, no hi ha pràcticament referències a l’obra més coneguda de Subirachs, les escultures per a la façana de la Passió de la Sagrada Família. Com les valora vostè?

Si no hi ha referències aquí, és perquè creiem que la millor exposició del que fa Subirachs a  la Sagrada Família és precisament la mateixa façana de la Passió. Així que no hi ha res millor que anar a veure-ho en directe. Subirachs va acceptar aquest immens encàrrec quan ja tenia 60 anys, per tant la Sagrada Família no és en cap cas el gruix de la seva obra, malgrat que allà va realitzar més d’un centenar de figures, més les portes de bronze, i mentre s’hi dedicava, es va instal·lar allà dins. Va acceptar l’encàrrec amb la condició que no imitaria Gaudí, que seria un intrús dins l’obra gaudiniana. “Vull ser el meu propi estil”, va dir. Per això penso que el que s’està fent ara no li agradaria gens, perquè és un pseudo Gaudí. La façana del Naixement és un pessebre, plena de joia, però a ell li va tocar un tema duríssim, el de la Passió. Va triar l’expressionisme per a les seves figures perquè és un estil que s’ adeia perfectament per a un tema tan dur.

I va ser i encara és un treball molt criticat.

Sí, i Subirachs les crítiques li semblaven bé, el problema és que algunes es van convertir en insults. Però el temps posa les coses al seu lloc. Ara em congratulo veure que la gent que no va viure aquell moment, veuen l’obra de Subirachs a la façana de la Passió sense prejudicis. He de confessar que, com a historiadora de l’art, en el moment que Subirachs va acceptar l’encàrrec, jo no era molt fan de la façana i pensava, “mare meva, on s’ha ficat?”. I el van atacar des de tot arreu i per temes diferents. També els més carques que es manifestaven cada dimecres perquè l’escultura de Jesús estava nua. Ara, però, reconec, passats els anys, que és un treball que m’emociona, que està ple de contingut i que s’integra perfectament a l’edifici.

També recordo que quan es va inaugurar el monument de Macià a la plaça Catalunya el 1991, també es va criticar molt. S’acusava Subirachs de ser l’escultor “oficial” de Catalunya.

Sí, es criticava que treballava per encàrrec. Però, a veure… fins al segle XIX els artistes habitualment només treballaven per encàrrec. I aquí podem veure una gran quantitat d’obres que van ser realitzades en la intimitat, sense encàrrec. A més, ell no hauria treballat mai per a un client amb el què no combregués. Per exemple, quan va morir Franco, Samaranch el va trucar perquè fes un bust del dictador i Subirachs li va penjar el telèfon. En canvi, sí que admirava Macià. El problema del monument a Macià és que urbanísticament està en un emplaçament molt poc acollidor i que es va fer a correcuita.

© Cortesia Judit Subirachs.

Per tant, creu que no se li ha fet justícia a l’obra de Subirachs?

Ni a ell ni a tota una generació d’artistes catalans de la seva generació. La nostra feina a l’Espai Subirachs és conservar, catalogar, estudiar i difondre el llegat d’un artista que en aquests moments no estan prou representats als museus. Van ser artistes molt agosarats, que no el vull criticar, però van viure en unes dècades en que la figura de Tàpies ho dominava tot. Per exemple, hi ha escultors que admiro moltíssim com Marcel Martí o Torres Monsó, que no han estat prou reivindicats. O les dones artistes com l’Esther Boix o la Maria Girona. Jo de petita volia ser com elles però no soc artista, com el meu pare o el meu germà Roger, soc teòrica. Crec que ja és hora que aquesta generació tingui un lloc als museus com correspon.

El director del MNAC, Pepe Serra, ens deia fa uns mesos en una entrevista en aquesta revista que està en converses amb vostè perquè l’obra de Subirachs estigui representada al museu.

I estaré encantada. Amb el Pepe Serra m’hi he entès sempre molt bé. És absurd que la generació del meu pare no estigui prou representada ni al MNAC ni al Macba.

I què demana per a l’Espai Subirachs?

No som una Fundació i està fet expressament perquè sinó no tindríem tota la llibertat. Ni tampoc vam concebre l’Espai com un negoci, per això no cobrem entrada. A les administracions no els demanaré diners ni res de tot això. Però sí que m’agradaria que  m’ajudessin en la difusió.

Montse Frisach

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close