General
L'ESTIUEIG PARADIGMÀTIC

Juliol. Cadascú al seu lloc

A ningú l’importa quan s’acompleix l’arribada meteorològica de l’estiu. A la nostra cultura, el punt d’inflexió es produeix la nit de Sant Joan. Tot i no ser la nit més curta de l’any, aquesta és l’única data del calendari susceptible d’inaugurar un nou cicle vital. En començar el mes de juliol, els que resten a la ciutat i els que l’han abandonat comparteixen el desig i la realitat d’una metamorfosi que, més enllà de la seva voluntat, s’ha iniciat una setmana abans. Des d’aquesta perspectiva biològica, la transformació de ciutadans en estiuejants esdevé una mena d’alteració epigenètica que ultrapassa el fet de pertànyer a una determinada classe social o de travessar circumstàncies extraordinàries, com la que ara estem vivint. En aquest sentit, l’esclat de la guerra civil espanyola un divuit de juliol i la convivència amb la pitjor pandèmia del segle durant aquest mateix mes d’enguany resulten exemples il·lustratius que, malgrat tot, l’estiueig subsisteix.

Els requisits que compten a l’hora d’escollir l’indret on anar a passar l’estiu conformen les diferències irreconciliables entre el turista i l’estiuejant. Mentre que el primer adapta les seves preferències a les fluctuacions del mercat turístic, el segon es manté fidel a una tria de la qual en llueix uns orígens que es remunten a vàries generacions. Són precisament aquests “estiuejants de tota la vida” els que, abans de declarar-se l’estat de alarma a conseqüència de l’actual pandèmia, van decidir confinar-se als seus respectius llocs d’estiueig. Resoldre passar el tràngol allí on s’escolen els millors dies de l’any no és, com podria semblar, una frivolitat. A les pàgines de “La Ben Plantada” s’hi troben algunes claus per entendre aquest comportament. Amb la seva peculiar destresa dialèctica, Eugeni D’Ors descriu un imaginari col·lectiu, el dels estiuejants, construït al llarg d’un segle i basat amb l’elecció d’un espai ideal que afavoreix el sentiment de pertinença.

L’enfortiment d’aquests vincles de generació en generació comporta que la tria del lloc on ha de transcórrer l’estiueig no sigui un mer tràmit, sinó una decisió transcendental. No es tracta d’escollir l’indret on anirem de vacances aquest estiu, sinó de decidir quin és el “meu lloc” o el “nostre lloc”; és a dir de saber a on vull o volem pertànyer. El ciutadà que es dirigeix cap a la seva destinació estiuenca no ho fa amb l’ànim d’un viatger, sinó amb el d’un emigrant. El seu desplaçament no cerca el plaer de l’aventura o l’exotisme. L’estiuejant tan sols viatja per la necessitat d’arribar-hi. Si abandona la seva llar i es posa en camí és amb l’únic objectiu d’assolir una geografia familiar on se sent còmode i segur. La seva experiència no assoleix la categoria única, pròpia de cada viatge, perquè succeeix dins els marges del que ja coneix. Fa com l’oreneta cuablanca: reprèn la ruta de cada estiu per niar al lloc acostumat. Per això –i també pels pantalons i  faldilles que vestien–, en veure’l els primers dies de juliol pels carrers del poble, els vilatans deien: “ja han arribat els culs blancs”.

En funció d’unes determinades afinitats electives, que es modifiquen al llarg dels anys, es va configurant un mapa de l’estiueig de repercussions força importants quant a la diversitat territorial. No només és important que a la destinació escollida hi conflueixin una sèrie d’elements per a fer la vida estiuenca tan agradable com es pugui, sinó que cal assegurar-se que aquell temps generarà la saba suficient per a poder suportar amb resignació ciutadana la resta de l’any. Canviar d’aires i prendre les aigües ha estat des de l’antiguitat clàssica un dels principals incentius per tal d’esdevenir l’indret preferit. Tanmateix, la utilització de l’aire com a guariment exigeix la muntanya o el mar, i la hidroteràpia no es pot practicar si no és en determinats indrets. Així doncs, qui vulgui seguir aquestes teràpies ha d’estar disposat a moure’s del seu lloc habitual. Així, rere el teló de fons de les prescripcions mèdiques, les famílies benestants urbanes descobreixen que l’estiu pot donar pas a una altra forma de vida més lliure i més divertida que la que ofereix la ciutat. Mentre la moda balneària s’enfonsa, el territori català s’esquitxa d’estiuejants.

L’obertura i consegüent ampliació del mercat d’estiueig fa que algunes poblacions s’esforcin a conservar o bé a atraure una determinada clientela estiuenca; és el cas dels llocs d’anomenada, com ara Caldetes, Sitges, La Garriga, Camprodon, Puigcerdà, i tots aquells que són freqüentats en especial per famílies interessades a fer-hi relacions; o també altres centres més discrets, reservats a famílies partidàries de fer fontades i sindriades en petit comitè, com Cardedeu, Sant Feliu de Codines, Tona, Viladrau, o bé de nedar al seu aire als nuclis incipients de la Costa Brava. Una de les distincions més clares a l’hora d’establir categories es resol amb una simple pregunta: “Estiueges al mar o a la muntanya?”. La resposta significa arrenglerar-se en un dels dos bàndols, amb totes les conseqüències que d’això se’n deriven. Però la veritable oposició no es dóna entre la costa o l’interior, sinó entre contemplar el paisatge a peu pla o bé des de les altures. L’element que distingeix un estiueig d’un altre ve determinat per les diferències insalvables entre respirar la brisa marina o la fresqueta dels llocs elevats. Els partidaris de la muntanya defensen aferrissadament el seu privilegi de dormir sota una flassada durant les nits més caloroses de l’any. Els del mar escolten embadalits les peripècies dels vells marins i adopten el seu llenguatge per parlar dels vents, els peixos, els esculls i les barques, com si ells també en sabessin.

Alguns escriptors que han apuntat la seva visió particular d’una i altra cara de l’estiueig coincideixen a adjudicar a les poblacions marineres un tarannà liberal i cosmopolita, acompanyat sovint i com a contrapartida d’un excés de frivolitat. En canvi, les colònies de muntanya concentren les essències tradicionals, familiars i religioses. Així ho expressava l’escriptor i crític d’art Alexandre Cirici Pellicer  a “El temps barrat”: “Com una resposta a la ràbia que em produïa la manca de llibertat dintre l’ambient familiar, vaig acostumar-me a usar una mitologia que oposava el mar com a lloc de llibertat i de l’obertura, o de la sensualitat i de la claror, a la muntanya, vista com a lloc de l’opressió, la mesquinesa i la foscor”. Amb tot, aquesta distinció no pot aplicar-se al peu de la lletra ja que el mateix Cirici, després d’estiuejar uns anys a Roses amb la seva família, va optar per traslladar-se a la vila pirinenca de Queralbs, on va sobrevenir-li la mort.

Les primeres migracions estiuenques dels barcelonins es dirigeixen cap als turons que envolten la ciutat. En arribar les grans calorades de juliol, a Sarrià, Horta i Sant Gervasi l’aire és més fresc i a les nits s’hi pot dormir. Tot i la persistència d’aquesta voluntat d’enlairament, amb l’avanç del nou segle, la moda dels banys va guanyant terreny. Des que una majoria d’estiuejants comencen a decantar-se pel mar, aquells que es mantenen fidels a les poblacions de muntanya adopten el paper de preservadors dels valors tradicionals de l’estiueig. L’esperit de la Renaixença s’identifica amb viles com Camprodon, on els prohoms barcelonins fomenten els Jocs Florals (agost del 1901), l’Òpera (1907) o la restauració de les fonts i els camins (començaments anys vint). Al llarg dels anys trenta, el Mediterrani es converteix en la destinació predilecta dels artistes, que tracten de descobrir aquells pocs indrets que encara resten desconeguts per a la majoria de viatgers, com la petita vila de Tossa de Mar.

No obstant això, tant la colònia burgesa de Camprodon com la clientela internacional de Tossa de Mar hauran de superar una prova de foc. A la primavera de 1924, a Camprodon es declara un cas de tifus, i el mes d’agost es produeix la primera víctima entre els estiuejants. A l’estiu del 1936, els estrangers es resisteixen a abandonar Tossa de Mar malgrat els tràgics esdeveniments bèl·lics que amenacen la seva seguretat. Aquells anys de mal record no van alterar, però, el prestigi estiuenc d’ambdues poblacions. El mateix 1924, un barceloní enamorat de Camprodon, Francesc Maristany, decideix que la construcció de la seva torre doni lloc a un passeig espaiós i assolellat, al voltant del qual s’arrengleraran jardins i xalets. És la futura Avinguda de Maristany. La tardor del 1936, el matrimoni Johnstone observa la fugida dels seus compatriotes, allotjats a l’hotel que ells havien inaugurat dos estius abans, mentre la platja de Tossa es transforma en un gran plató il·luminat pels llums del destructor anglès que els recull. Quinze anys després, alguns dels pescadors que havien assistit atònits a l’embarcament d’aquells estrangers esporuguits participen, a la mateixa platja, al rodatge de “Pandora i l’holandès errant”.

Algunes vegades, el ciutadà es compenetra tan plenament amb el lloc on han transcorregut els seus estiueigs que decideix cercar la fórmula per quedar-s’hi per sempre. Per aquest tipus d’estiuejant, es tracta de convertir la darrera tria que la vida li ofereix en una forma d’enclavar-se a la terra escollida. El seu acte constitueix el darrer desplaçament a la recerca d’un espai personal per a la utopia. La identificació tradicional de la mort amb l’últim viatge reforça encara més aquest desig final. “Sóc de tal lloc, però em sento de tal altre”. Ara, a les acaballes, aquestes paraules buides s’omplen de sentit. Els cementiris de moltes poblacions catalanes confirmen la voluntat d’alguns estiuejants de ser enterrats a la seva població d’estiueig, sobretot aquells que hi mantenen uns vincles de sang. La fugida i el retorn a la llar són l’Alfa i l’Omega de l’estiuejant.

Glòria Soler Cera
Glòria Soler Cera: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close