General
L'ESTIUEIG PARADIGMÀTIC

Juny. El desconfinament

Hi ha estius que són el prototip de tots els que ja havíem viscut i dels que ens resten per viure. La literatura i el cinema n’han trobat una font d’inspiració permanent. Què fa que aquest temps sigui l’ideal per a posar en relleu els nostres sentiments? Per què és l’escenari escollit per a interpretar el drama humà? Hi ha una primera resposta que de tan certa com és pot semblar una obvietat: l’estiu ocupa un racó privilegiat de la nostra memòria. La literatura ho ha sabut sempre. Identifiquem les experiències estiuenques amb la part essencial de les nostres vides: la infància i la pèrdua de la innocència (“El bell estiu”, de Césare Pavese); la lluita contra les convencions socials (“Pilar Prim”, de Narcís oller; l’amor i el desengany (“Les nits blanques”, de Fiódor Dostoievski); la gènesi i la demolició dels nostres somnis (“The human Stain”, de Philip Roth; el desig de la pubertat i el marciment de la vellesa (“Mort a Venècia”, de Tomas Mann).

Però si l’estiu remou la memòria i els sentiments i en forma una barreja infal·lible, què no es pot dir de l’estiueig! Només afegint-hi aquestes tres lletres la paraula ens enreda en un núvol carregat d’expectatives. L’estiueig és un temps idealitzat per antonomàsia i alhora un costum amb unes coordenades específiques que els historiadors podem documentar i estudiar. Anar a estiuejar és una pràctica social antiga que neix dins la família, es propaga d’acord amb un cúmul d’interessos socials, econòmics i culturals i avança a través d’unes coordenades temporals i geogràfiques.

És pot afirmar que l’estiueig encara perdura o bé cal estudiar-lo com a una pràctica social extingida? Si fem cas de l’ús indistint que encara donem als termes vacances i estiueig, hom diria que la voluntat de barrejar el desig d’estiueig amb la tossuda realitat de les vacances no ha desaparegut. No ens resignem a viure el lleure tan sols com a una interrupció del treball, sinó que cerquem l’otium cum dignitate dels romans. Per a Ciceró, el ciutadà autèntic és aquell que pot dedicar-se lliurament a fer activitats lliures, agradables i creadores. Al contrari del temps perdut, el seu és un temps carregat de contingut. No obstant això, la doble oferta terminològica manté les diferències entre ambdues paraules. Anomenem estiuejant a qui estiueja, en canvi a qui fa vacances no  el coneixem com a un “vacancer”.

L’estiueig és un ritual amb una litúrgia específica de la qual encara s’hi conserven alguns fragments camuflats en la nostra quotidianitat. Sonen els vells tambors quan una família es disposa a carregar el cotxe fins al sostre, amb les bronques conseqüents per haver fet massa acopi d’equipatge, o quan, un bon vespre de juny, als carrers se senten esclatar els primers petards que anuncien la Revetlla de Sant Joan.

Són algunes de les moltes finestres que resten obertes a l’estiueig sense data de caducitat. Enguany se n’han obert d’altres. Aquest any, el desplaçament estiuenc té unes característiques que reverteixen al de temps passats. Sortir de la ciutat s’ha fet difícil, trobar-hi el lloc adequat on anar a estiuejar tampoc ha estat poca cosa, i el trasllat ha comportat riscos insospitats.

No obstant això, si ens situem unes quantes dècades enrere, el desplaçament estiuenc esdevé una operació encara més enrevessada. Abans de marxar a estiuejar, calia fer llargs preparatius i tot un seguit de sofisticades tasques domèstiques que responien a un doble propòsit: condicionar el pis per a l’arribada de la calor i l’absència de la major part de la família, i preparar l’equipatge per al trasllat. L’inici dels treballs  coincidia amb les primeres calors de començaments de juny, i la seva conclusió significava poder emprendre el viatge cap al lloc d’estiueig a finals del mateix mes.

El tancament d’un pis de l’Eixample barceloní per anar a estiuejar requeria un mínim d’unes quatre setmanes de preparatius, al llarg de les quals l’ordre mil·limètric de les activitats era l’única garantia per a l’èxit. En anunciar-se els primers símptomes de l’arribada de l’estació estiuenca, nens i grans es delegen per veure aparèixer l’escala alliberadora que els anuncia la fi de la seva reclusió. La primera setmana està dedicada a treure el vellut i la llana. El dia assenyalat, algú del servei s’enfila a l’escala de fusta i despenja els grans cortinatges verds o vermells que han imposat la foscor durant els dies d’hivern. El terra també es desempallega de les catifes o estores i deixa a la vista l’alegre i colorit paviment hidràulic. Tot d’una, el passadís ha perdut l’anonimat. Caminar-hi de puntetes és l’única forma d’evitar que les sabates delatin els qui l’estan trepitjant.

Un cop alliberats de les estufes, els cortinatges i les catifes, calia vestir la casa amb una nova indumentària estiuenca. La segona setmana de juny se l’embolica tota de cotó. Després d’haver restat uns vuit mesos dalt l’armari, les fundes blanques surten de les caixes impregnades de naftalina i comença l’enfundament dels mobles habitació per habitació. La presència de les fundes allibera l’espai de la seva funció d’aparador social i li proporciona una consideració arquitectònica radicalment diferent. La unificació de tot el mobiliari sota la tela de cotó blanc obre l’accés arreu de la casa i anul·la bona part de la repressió domèstica. Els objectes ja no poden imposar les seves normes.

Al llarg de la tercera setmana es cobreixen les peces més fràgils, és a dir, els quadres, les porcellanes i les imatges religioses, i els llums. Aquesta operació s’ha de fer peça a peça, amb l’ajut d’un teixit com la tarlatana, més fi i adaptable a les característiques particulars de cadascun dels objectes. Contemplats a distància, els llums embolicats recorden els rams que sostenen les núvies a les fotografies de casament dels anys vint. A mesura que el blanc diàfan del cotó s’estén de dalt a baix de la casa, les habitacions perden els seus trets diferencials i es mostren menys rònegues. La galeria o la tribuna ja no són els únics llocs on deixar-se acaronar per la claror.

Els últims dies abans de marxar, quan les tasques d’adequació del pis ja estan prou avançades, es comença a pensar en el que convé emportar-se cap al lloc d’estiueig. La preparació dels mundos concentra, llavors, el gruix del treball domèstic. No es tracta de fer les maletes per anar de viatge, sinó d’aplegar tot allò que una família extensa necessita per abandonar el seu habitat i instal·lar-se en un altre on no hi trobarà les coses de què disposava en l’anterior. Cal posar dins els baguls l’imprescindible per a una llarga estada lluny de la llar habitual, tenint en compte que el que hom considerava necessari en aquella època abastava tot un món.


La roba de la família i del personal domèstic pot oscil·lar entre un mínim de cinc equips individuals fins a un màxim de vint o trenta, en cas de ser una família nombrosa i d’alta posició social. A més d’això, l’emigració estiuenca de les famílies burgeses del primer quart de segle arrossega tot allò de què els seus membres no es poden desprendre sense renunciar a certes comoditats (que avui consideraríem més aviat destorbs): la intendència de la torre (vaixella, coberteria, cristall, jocs de taula, tovalloles, llençols), les joguines dels petits, els equips esportius dels joves, els llibres, els àlbums de música… Quan els mundos, les maletes i altres embalums ocupen tot al llarg del passadís, els preparatius de l’estiueig es donen per acabats. A diferència del que ens passa a nosaltres, l’acumulació de l’equipatge davant la porta del pis no provoca cap daltabaix als futurs estiuejants. L’explicació és que ells no són els responsables de portar-ne a terme el trasllat. D’allò s’encarreguen les empreses o cases de transport.

El viatge que tots els estius porta les famílies als diversos centres d’estiueig no es fa d’una sola vegada, sinó per etapes. Per ordre de sortida, el primer que cal fer marxar és el gruix de l’equipatge; després, s’avancen a sortir una part del personal domèstic, amb la missió de condicionar la torre perquè quan arribi la família s’hi pugui instal·lar. Un cop criats i maletes s’han posat en camí, els senyors deixen el seu domicili a la ciutat i es disposen a viatjar. Quant a l’equipatge, cal contractar amb prou anticipació una empresa que realitzi regularment el trajecte des de la població de destinació a la ciutat. A les companyies que traginen els estris dels estiuejants se’ls hi acumula una gran quantitat de feina els dies coincidents amb l’èxode general. Algunes famílies prefereixen desplaçar homes i equipatges al mateix temps mitjançant una corrua de carruatges que avança lenta però segura que, tan sols posar els peus a terra, podran gaudir de les seves pertinences.

Però tornem a la literatura. Narcís Oller arrenca la seva novel·la “Pilar Prim” a l’estació del Nord, on Marcial Deberga es disposa a acomodar-se al seu seient vellutat de primera classe camí de la vila de Puigcerdà on passarà l’estiu: “(…) es tancà la portella, i les senyores i el nen, sense ni haver mirat en Deberga, van abocar-se a la finestra i es van quedar enraonant amb una colla de senyors i de criats plantats a baix al moll, mentre, a dalt, criat i cambrera es veien amb feines per a encabir en els prestatges tot l’embalum de fato que havien pujat”. Sis hores després, el protagonista masculí de la novel·la assoleix el seu objectiu. Ha hagut de completar el trajecte en tren cap a Ripoll, apujar-se a un landó per anar a dinar a Ribes de Fresser, i amb el dinar al coll, enfilar la collada de Tosses fins a la capital ceretana.

Glòria Soler Cera
Glòria Soler Cera: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close