Opinió

La revolta de les formigues de Sergi Belbel i Rafel Gallego

Abans d’entrar al teatre, em dirigesc al lavabo. La netejadora m’indica que primer agafi un paperet i un cel·lo i el pengi a la porta o a l’urinari bo i indicant que no es podrà emprar fins que ella no el llevi. Ara queda pendent de desinfecció. Quan finalitza la funció, després de vuitanta minuts sense tenir en compte l’estona que he romàs abans conversant i deambulant pel ‘hall’ i de beure’m sencera una ampolleta d’aigua, incontinent, hi torno i n’aferro un altre. Ja no hi ha aquella treballadora d’un dissabte a vespre, però havent presenciat ‘Kelly’ la veig d’una altra manera. Desconec si era aquest el ‘punch’ que se cercava.

Kelly de Rafel Gallego
Direcció: Sergi Belbel
Intèrprets: Eva Barceló, Alicia Garau, Pat Aguiló, Lluqui Herrero, Núria Fiol i Xavier Núñez
Pròximes funcions: Teatre Principal de Palma (del 26 al 28 de març)

La Kelly és, en castellà, un calambur de ‘la que limpia’, hotels en aquest cas concret. S’organitzaren a partir del 2014 a tot l’Estat, s’associaren l’any 2016 i és clar, a resorts turístics com el de les Illes tocaren mare. La costa illenca es convertia per a elles en un veritable hub. D’ençà del bateig, doncs, les Kellys són un col·lectiu castellà, de migrants que duen vint anys, quaranta o tota la vida aquí, des que els Plans d’Estabilització franquistes apostaren pel turisme com a motor primordial de l’economia. Una gallina dels ous d’or particular. Per això, Alicia Garau s’expressa sempre en castellà i a fi de no trair la realitat –almenys fora del Principat, el bilingüisme passiu continua essent una entelèquia– les converses amb ella també s’esdevenen en aquesta llengua. No cal tornar a repetir la cançó enfadosa de la sociolingüística que basta que n’hi hagi un que hi enraoni perquè llavors tothom…

Reconec que hi acudia amb certa prevenció i que conduïa cap al teatre repetint-me en els meus exercicis mentals que els meus apriorismes, amb la crítica com a mèdium, no haurien d’influir sobre el lector/espectador. L’expectativa que portava encaparrada entre cella i cella era la del teatre «de tesi», que val a dir que és un rave! Em referesc en aquella mena d’obres maniquees que et pretenen vendre una moto que ja t’has comprat amb l’entrada perquè en certa manera envileixen el gènere i li fan perdre tota la gràcia. Kelly, advertim-ho, té un sentit unidireccional i no hi haurà contrapunt seriós, però no «adoctrina».

Una imatge d’Anna Murillo de la presentació de Kelly davant la Sala Petita del Teatre Principal de Palma

La focalització es fixa òbviament en les cambreres que s’aixequen cada dia a la mala hora, que es dopen per resistir jornals inesgotables i interminables, que s’esllomen per enllestir vint-i-cinc habitacions perhom amb els seus respectius banys… perquè, per paga, no és només que tinguem dipositats tots els ous al paner turístic –bé que ens ha esclatat a la cara aquesta realitat arran de la Covid-19– sinó que a més la tenim concentrada durant els mesos d’estiu. I com no podia ser d’altra manera, Kelly s’escau al juliol, bullint la plena temporada alta. Però l’estacionalització resulta una arma de doble tall. Un bumerang que així com va, també torna. S’insisteix en la metàfora de les formigues per a les Kellys, petites treballadores anònimes d’un sistema col·lectiu que compleixen amb la seva feina sense remugar, sovint sobreexplotades, però que si un dia paren –i saben el moment idoni per dur-ho a terme– tenen prou força per posar potes enlaire el país sencer, el gegant que ara sabem que té peus de fang.

Aquest cap de setmana, que s’estrena Kelly al Teatre Principal, al Xesc Forteza de Palma hi actua Souvenir. Un duet que configura un bon tàndem i diagnostica un excel·lent retrat del que significa el turisme a l’illa –per bé que Souvenir resulti una sàtira mordaç i aquí el tema aparegui més tangencialment o sigui directament un altre.

Hi ha, és clar, altres òptiques a l’obra que les d’aquestes valentes dones que, ho repetim, són les úniques que ens podem prendre seriosament. Per exemple, la dels clients, que no ho comprenen ni els entenen perquè ningú s’ha aturat mai a explicar-los-ho. De lluny, també hi ha els sindicalistes, però aquests no saben ja el que és netejar cambres –si ho sabien, se n’han oblidat, perquè en les coses dolentes aviat ja no hi pensem. També hi ha el director d’hotel, que es presenta com la baula d’una cadena. Estreny, es lamenta, perquè a ell també el premen i mira de guanyar-se així la confiança d’una d’elles. Però en aquest ja no ens el podem creure; així resolen amb certa perícia Belbel i Gallego el que al·ludíem més amunt de la tesi. La conversa entre Garau i el director, Xavi Núñez, no és divertida per ella (li mostra una genollera que duu posada, les píndoles amb què es tortura el fetge, sa mare que necessita atenció continuada, no s’avé gens amb el germà) sinó per ell, que se li adreça en castellà com bonament pot. Això de parlar en castellà amb un fort accent nostrat és una cosa que no ens hauria de fer maleïda gràcia, però ens es fa. Deu ser per això que s’està perdent a marxes forçades, però existia i encara continua viu a Mallorca. És, per entendre’ns, l’idiolecte que usa Saza interpretant l’industrial Canivell a la inoblidable Escopeta nacional de Berlanga.

I llavors també hi ha els polítics. Núñez simula un Pablo Iglesias amb cueta i corbata destrempada que no casa gens amb la roba casual que vesteix; es topa amb una de les dones de fer feines i ja no se’n recorda del que els havia promès al llarg de la campanya electoral. S’han vist obligats a pactar amb els socialistes i… Amb aquest so, l’enterra. Recordem que estem parlant d’un conflicte a nivell estatal (hi ha Kellys a Barcelona i Benidorm, però també a Menorca o Eivissa). Però també hi ha espai per a la política autonòmica perquè dues representants del comitè de les Kellys visiten una presidenta innominada que no cal ser gaire espavilat per identificar amb Francina Armengol. Lluqui Herrero reïx prou en la imitació. La presidenta, gesticulació i bones paraules, però poc més; ni té marge de maniobra ni gaire poder de decisió –o ho fingeix força bé.

El Vuit de Març ha quedat enrere, però no deixa de ser el mes d’unes dones empoderades amb uns vestits que llueixen una franja lila de la reivindicació feminista. El drama també inclou certes irregularitats com els innecessaris balls de música discotequera o les guitzes al polític que, tanmateix, reconeixen que no arribaren a produir-se mai.

Però no voldria partir tampoc sense destacar el paper principal que juga una excel·lent Eva Barceló, que decideix que la seva filla enregistri un vídeo ara que falten pocs mesos perquè es retiri després d’una vida sencera dedicada abnegadament en aquesta professió. L’obra ocupa un dia de la seva vida. El documentari permetrà projectar imatges atractives sobre el ciclorama de fons perquè no oblidem que assistim a un teatre social i de denúncia, com una arma carregada de futur –parafrasejant el poeta Gabriel Celaya. Llençols, tovalloles i capses blanques apilonades en prestatges immensos enclouen les tres parets que les empresonen i els impedeixen veure la llum de l’inclement sol estival. La quarta paret, evidentment, les Kellys l’han enderrocada i ens permeten així a nosaltres visualitzar una realitat que fins ara ens havia estat vetada. Convé donar-los-en les gràcies!

Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de ‘Sol cap a la fosca’ (PAM, 2018). És professor de la UIB. Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista ‘Lluc’. Exerceix la crítica literària a l’‘Ara’ i col•labora amb les revistes ‘Serra d’Or’ i ‘L’Espill’. També és autor del llibre ‘Alexandre Ballester: de professió, dramaturg’ (Lleonard Muntaner, Editor) i d'un temari d'oposicions de ‘Llengua i literatura catalanes’ per a secundària.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close