«L’Escola d’Atenes» de Rafael Sanzio

Didàctica de l'Art

Estem en plena pandèmia, el món gira i està immers en debats científics (i no científics també) de com poder minimitzar i erradicar el COVID-19, debats on confronten diferents punts de vista que, a vegades, fa pensar en què no avancem, que podem tenir la sensació que acabarà resultant un debat estèril. Però el debat, aquest diàleg  d’idees, d’opinions, propostes, sempre ha estat un motor de canvi, d’avenç, de millora en el coneixement, en la saviesa, en trobar possibles solucions, en nous descobriments. És possible que estem en les beceroles d’un gran canvi?

            L’Art és una pluja d’idees que l’artista ens representa en la seva obra. Unes idees que poden estar condicionades pel context històric del moment, o pels sentiments i emocions internes i pròpies de l’artista, o de qui ordena fer l’obra en qüestió. L’obra que analitzarem és una de les grans representacions on l’art i el debat van agafades de la mà.

            L’obra mestra d’un dels primers pintors que va trencar amb el recent art medieval, un dels artistes més importants d’una etapa que es va desenvolupar a Itàlia, anomenada Renaixement. L’Escola d’Atenes de Rafael Sanzio, pintada entre 1509 i 1510, va ser un encàrrec del Papa Juli II, per decorar els salons del Palau Apostòlic del Vaticà. Va ser el mateix Papa que va contractar a un dels referents artístics de l’època (i també de Rafael) Miquel Àngel, per decorar la Capella Sixtina. 

Autoretrat. Rafael Sanzio (1506).

Tot i la seva mort, prematura, als 37 anys (un dels artistes que hem parlat en aquesta secció, Vincent Van Gogh, va morir també als 37 anys… la història, com sempre, es repeteix), Rafael va destacar en la pintura de l’Alt Renaixement. Va néixer a Urbino (a menys de 200 quilòmetres de Florència, a prop de San Marino), fill d’un pintor d’aquella localitat, que treballava per la cort de la zona. Podríem imaginar una vida ple de luxe des dels inicis, però la desgràcia familiar li va arribar prematurament, ja que amb onze anys era orfe tant de pare com de mare.

            La influència del pare en la seva formació artística va ser notòria, ja que, tot i la curta edat de Rafael (al voltant dels deu anys), algunes fonts reconeixen que Perugino el va tenir d’aprenent de ben jove, gràcies a les gestions que va fer el seu pare. I segons historiadors de l’art moderns, la influència de Perugino en les primeres obres de Rafael és molt clara, ja que fins i tot es creia que eren obres realitzades pel mateix mestre Perugino (per exemple, la Crucifixió Mond realitzada al 1502-1503).

Crucifixió Mond. Perugino (1502). The National Gallery, Londres

            Però la curiositat, les ganes d’aprendre, les seves inquietuds, feien de Rafael un pintor que aprenia ràpid de les influències pictòriques que rebia, o de la zona on es trobava. Entre el 1504 i 1508 va treballar, colze a colze, amb diferents artistes del Renaixement a Florència i, sobretot, d’un dels artistes iniciadors d’aquesta nova etapa cultural de finals del segle XV i inicis del segle XVI, Leonardo da Vinci. La Mare de Déu del Prat (1506) podria ser un bon exemple d’aquesta influència, on Rafael fa servir la tècnica del sfumatto, característic de Leonardo, igual que la distribució de les figures com en el espai en el quadre.

Madonna del Prato. Leonardo da Vinci (1506). Kunsthistorisches Museum, Viena.

            Aquest “nomadisme” artístic de Rafael culmina amb la seva arribada a Roma al 1508, on ràpidament va rebre l’encàrrec del Papa Juli II per decorar les estances on anirien les biblioteques de l’edifici. Hi ha una diversitat d’articles i estudis molt interessants sobre aquesta obra mestra de Rafael, nosaltres intentarem analitzar-lo a través de les diferents escenes de debat que mostra aquest impressionant fresc del reconegut artista italià del Cinquecento.

1

            Les diferents escenes de debat que us proposem estudiar d’aquesta obra, es troben dins d’una construcció arquitectònica majestuosa. Un edifici on, la perspectiva, ens pot donar diferents interpretacions: un edifici inacabat, fent referència a l’obra que estava projectant, en aquells anys, l’arquitecte Donato Bramante per Sant Pere al Vaticà. La profunditat que mostra en els passadissos de l’edifici,  podem interpretar que aquests debats venen de lluny, debats que des de temps immemorials han fet evolucionar la societat. I una última interpretació pot fer referència al context cultural que està vivint el mateix artista, ja que una de les característiques del Renaixement és recuperar i donar valor als pensaments i personatges de l’Antiguitat clàssica. Per últim, a nivell arquitectònic, l’espai on es troben els personatges, està presidit per dues figures: Apol·lo, déu de la música i la poesia, i Minerva, deessa de la saviesa i de les arts. Presidint els diferents debats, per sobre de la humanitat, mostrant els seus atributs característics, però no deixa de ser sorprenent que Rafael també mostra, aquí com en el debat de les arts, que les divinitats també poden mostrar diferents punts de vista.

1

Potser són els personatges més allunyats de l’escena, però la posició en el quadre, el punt de fuga que ens dirien els teòrics de les tècniques pictòriques, ens marca que el debat principal de l’obra està aquí. Un passadís humà, que envolta, senyala i comenta entre ells l’escena que estan observant: el diàleg, el debat entre els dos filòsofs grecs més importants segons els humanistes, Plató i Aristòtil. Mostrant certa tranquil·litat, passejant entre la gent, però cadascú defensant els seus arguments, com podem observar amb els detalls que parlarem a continuació.
Plató, amb el braç dret alçat i dit índex senyalant el cel, defensant les seves teories sobre les idees més teòriques, unes idees que van més enllà de les experiències del món terrenal. I en el seu braç esquerre, subjecte la seva obra El Timeu, una de les seves obres més característiques defensant les seves teories.
A més, Rafael, en aquesta figura, homenatja a un dels seus referents, ja que el rostre de la figura de Plató és un autoretrat de Leonardo da Vinci. Davant aquestes teories, està Aristòtil, que mirant a Plató, justifica les seves creences també mostrant detalls en les seves mans: la mà dreta, plana, avançada, explicant que l’única realitat és l’experiència terrenal. I, amb la mà esquerra, porta la seva obra Ètica a Nicòmac, una de les seves grans obres. Defensant les seves opinions, amb els seus arguments, però el fet de caminar ens mostra aquesta idea de què el debat de les idees sempre serveix per avançar.

1

            Una altra escena de debat en aquesta gran obra la podem trobar aquí. Aquesta no mostra un diàleg entre personatges, com hem analitzat abans, però si que podem interpretar que els debats poden ser plantejats amb arguments escrits. Trobem Pitàgores (personatge que està escrivint en el llibre, i que representa l’Aritmètica i la Música) està demostrant les seves teories, i altres personatges al seu voltant, copiant, observant, i donant arguments, escrits en pissarra o en altres documents, per contrarestar (o confirmar) les teories que està escrivint Pitàgores. També trobem l’única dona de l’obra, Rafael la representa com Hipàtia d’Alexandria, filòsofa i mestra que va destacar en l’àmbit de les matemàtiques i de l’astronomia. Però aquesta mirada cap a l’espectador, ens estarà dient alguna cosa?

1

Als peus del debat central, amb posicions totalment oposades i diferents a la resta, mostrant desinterès i corporalment, certa desídia, ens trobem aquests dos personatges. Recolzat en un gran bloc de marbre ( no és casualitat, ara ho descobrireu) sobre la seva mà esquerra, d’esquena a tots els debats, pensatiu, Rafael representa al filòsof Heràclit, on la seva teoria que tot es trobava en estat de canvi continu sembla no tenir debat, o no poder entrar en debat, provocant aquesta percepció d’estar aïllat. Originalment, en els primers esbossos de l’obra, no sortia aquesta figura. Però Rafael l’acaba incorporant, ja que en el rostre del personatge fa homenatge a un altra artista molt important d’aquell moment, Miquel Àngel, que estava realitzant la Capella Sixtina.
Recolzat als esglaons, mirant cap a un altra costat, però també d’esquena als personatges principals i als diferents escenaris de debat, hi trobem, mig estirat, al filòsof Diògenes de Sinope. La seva aparença física, la seva vestimenta, la seva mirada perduda i cap al terra, la seva posició corporal, mostra també una actitud de desprestigi al que està passant en els diferents racons de l’escena.
Però, per què aquests personatges, al centre de l’obra, que semblen trencar l’harmonia de la resta d’escenes de l’obra? Vol Rafael mostrar que en el debat, hi ha postures que no es poden reconduir? O que el mateix diàleg d’un debat a aïllat a altres pensaments? O que els ponents no busquen el diàleg, no argumenten, es mantenen en les seves posicions, i queden fora dels debats? Per reflexionar-hi.

1

            I en aquesta escena del quadre, i trobem 2 debats de diferents format. Inclinat, amb un compàs, observat per joves estudiants, trobem Euclides, el pare de la geometria, indicant i explicant les seves teories a aquests estudiants. Aquí l’artista italià també connecta l’art amb l’actualitat del moment, ja que el rostre d’Euclides representa l’arquitecte  Donate Bramante, que estava construint el conjunt monumental de Sant Pere Vaticà. Segurament no sigui un diàleg, però Euclides, ensenyant i reunint aquests joves estudiants, està formant i donant arguments a futurs ponents dels debats que hauran de discutir en la seva plenitud.

1

            Drets, d’esquena a Euclides, parlant entre si, ens trobem l’escena del debat de la geografia. Ptolomeu, d’esquena, amb una corona, i subjectant una esfera que representa la Terra, escenificant una de les seves creences, que la Terra era rodona, i tot l’univers girava al voltant seu, ja que la Terra era immòbil. Davant de Ptolomeu i trobem un altra geògraf, Estrabó, un gran viatger de l’antiguitat.
I escoltant, atentament, les explicacions dels dos geògrafs, es troba Protògenes de Rodes, un dels pintors grecs més famosos de l’antiguitat. I entre ells, treu el cap el gran pintor grec clàssic, Apel·les. Però, no us recorda ningú la cara d’aquest personatge? Efectivament, Rafael també entra en escena fent aquest autoretrat. Curiosament, també mira fixament a l’espectador…

             Us en recordeu quin personatge també ens mira? La representant femenina de l’obra, Hipàtia d’Alexandria. Per representar-la, Rafael fa servir trets característics de la seva amant, Margherita Luti. L’artista mai es va casar, va tenir diferents relacions amoroses, però amb qui va mantenir una relació permanent, a Roma, va ser amb Margherita Luti. I si l’Escola d’Atenes és una declaració d’amor a la seva amant? Debats interns que patia l’artista respecte aquesta relació?

La donna velata. Rafael (1514-15). Retrat de Margherita Luti, amant del pintor. Galleria Palatina, Florència.

            Dues mirades, des de dos punts de vista diferent, des de dos racons d’aquesta gran obra, enmig dels grans debats filosòfics, en un segon pla, però mirades que donen, a qui observa l’obra, arguments per replantejar el significat d’aquesta obra mestra del Renaixement o, si més no, crear debat. Ho hem aconseguit?

Xavier Trench
Xavier Trench: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close