Teatre

La batalla de la memòria i la lluita escènica per la comunitat

Dia de vergonyosa exhumació d’estat; nit d’estrena a l’Antic Teatre. No és una estrena qualsevol, el calendari és capriciós. La Bellesa, el projecte de teatre comunitari de la sala, presenta Souvenirs, amb direcció i dramatúrgia de Marta Galán. Textos sorgits dels intèrprets, set dones i dos homes veïns de Santa Caterina, Sant Pere i La Ribera i una eina per cosir: l’arqueologia, excavacions en la vida quotidiana a partir dels objectes triats pels protagonistes.

Direcció i dramatúrgia: Marta Galán Sala
Intèrprets: Maria Isabel Gutiérrez, Aurora Roig, Graciela Alonso, Jonathan Ballester, Enrique Ibáñez, Emilia Martín, Mercè Martínez, Francesca Navarrete, Mari Creu Pavan.
Vídeo: Abel Montes
Coordinació tècnica: Dani Miracle
So: Àlex Polls Salvador
Producció: Elisabeth Ruiz / Antic Teatre
Del 24 al 27 d’octubre a l’Antic Teatre

Galán s’aproxima per primer cop a la seva carrera a la història i la memòria a través dels testimonis compartits pels veïns i veïnes transformats en material escènic gràcies al seu segell dramatúrgic, que mai ha atès a regles ni corrents. Un espectacle dividit en quatre parts corresponents a moments del passat: les guerres, la repressió nacional catòlica, la formación del espíritu nacional i llibertat i democràcia.

Llenguatge escènic de text poderós, audiovisuals perfectament triats amb les presències de Neus Català i Hannah Arendt, coreografia que eleva i marca el discurs, cant natural de Mercè Martínez, recursos estètics eloqüents com l’ús de la mantellina, càmera en directe per projectar cada objecte i escoltar la seva història. Si els intèrprets tinguessin vint anys, semblaria un espectacle de La Vuelta. Però és millor encara, la majoria passen dels 70, enfilen els 80 i la més jove en té 58 i és tan especial que per a ella, l’Emilia, el temps s’atura i s’expandeix perquè pugui cridat tant com li doni la gana «bordo, bordo, bordo».

Un instant de l’assaig de Souvenir, en primer pla Mari Creu Pavan i al fons Emilia Martín.

No és només aquest l’únic xiscle, també n’hi ha a favor de no confessar-se al ritme del rap combatiu de Mari Creu Pavan. En general, l’espectacle sencer és un crit reivindicatiu de la veu femenina que la dictadura va silenciar durant més de quaranta anys. Això s’evidencia sobretot a la tercera part, quan textos de llibres de la Sección Femenina de La Falange provoquen tant el somriure com les llàgrimes al públic, dues maneres d’intentar entomar la monstruositat del que s’ha d’escoltar. Totes elles, però, saben representar-ho amb el punt just d’humor de qui ho ha digerit i compartit en comunitat, especialment Maria Isabel Gutiérrez, que es posa al públic ràpid a la butxaca amb el seu art de vedette rebel. Esperit contestatari també el de Francesca Navarrete, que no entenia per què no se la tractava igual que als seus germans.

Fotografies de Jonathan Ballester utilitzades a l’espectacle.

Malgrat que la majoria de les intèrprets són dones, cal mencionar els testimonis masculins, com el Jonathan Ballester de les quatre fotos explicant la seva malaltia infantil a les portes de la mort, o la duresa de l’abús escolar patit per Enric Ibañez, a qui s’ha dedicat l’estrena perquè per motius de salut avui no podia ser-hi. Més enllà del gènere, però, aquest és un espectacle de classe. Perfil obrer i barri popular que uneix les històries. Nens de la guerra, de pares reprimits pel règim com el d’Aurora Roig. Família migrant com la de Graciela Alonso; el seu avi gallec va embarcar els sis fills homes perquè preferia que fossin aventurers a Amèrica que cadàvers a la guerra del Marroc, mai no els va tornar a veure.

D’esquerra a dreta: Francesca Navarrete, Maria Isabel Gutiérrez i Graciela Alonso durant un assaig.

Souvenirs és una experiència que comença des de la por i la paràlisi provocada per un trauma col·lectiu i acaba a ritme de rock and roll i amb una advertència en forma d’interrogant per part d’aquestes persones que ja n’han viscut de tots colors. És una mostra de teatre comunitari a foc lent, una prova dels beneficis de les arts escèniques per a gent no professional i un regal immens per al públic, tant pel què diu com per la proposta artística.

Resulta que aquest projecte estava agermanat amb un teatre holandès per poder treballar conjuntament com va influir el feixisme dels anys d’entreguerres als que ara són ancians i ancianes. Però l’Ajuntament de Barcelona va denegar-ne l’ajut necessari. A punt de perdre’s pel camí, L’Antic Teatre n’ha assumit la producció per fer-lo a la nostra ciutat. A més, després de deu anys, la sala veu amb incertesa la seva aposta estable pel teatre comunitari al barri. Si no continua endavant serà un fracàs i una vergonya. I precisament avui, 24 d’octubre de 2019, anem sobrats de les dues coses.

La directora Marta Galán durant un assaig
Seguiu-la a:

Teresa Ferré

Llicenciada en Periodisme i DEA en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professora associada d’Història del Periodisme a la UAB.
Va començar a escriure sobre teatre l’any 2000 fent entrevistes i reportatges per a la revista d’arts escèniques Artez. Entre el 2003 i el 2005 va col·laborar amb la revista teatral.net i a partir del 2006 fins al 2009 va fer crítica teatral al diari El Punt. Ha format part de la secció de teatre de la revista Butxaca des del 2014 fins al seu tancament el 2017. Forma part del col·lectiu recomana.cat
Teresa Ferré
Seguiu-la a:

Teresa Ferré: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca