Secció: Art World

La Biennal del Whitney 2019: un totum revolutum desigual però potent i estimulant

Aquest 2019 la Biennal del Whitney Museum of American Art es presentava amb un al·licient afegit: era la primera edició estrictament concebuda i muntada amb Donald Trump de president.

Amb les seves mentides, el seu dogmatisme hiperbòlic, les seves idees reaccionàries i el seu comportament irresponsable, l’actual president nord-americà ha polaritzat i ha incendiat el debat sociopolític dels EUA com mai cap president ho havia fet abans que ell. També ha incentivat una visió del país que es basa en un patriotisme rampant que divideix els ciutadans i els enfronta entre ells, una visió que atia l’odi i el menyspreu racials contra els negres i els latinos i que ha provocat una tal criminalització dels immigrants que els ha posat en el punt de mira –literal– d’un supremacisme blanc cada cop més desacomplexat, actiu i mortífer.

Whitney Biennial 2019
Whitney Museum of American Art
Nova York
Fins al 22 de setembre del 2019

Tenint en compte les circumstàncies, eren molts els que esperaven que Jane Panetta i Rujeko Hockley, les comissàries de la Whitney Biennial del 2019, optarien per mostrar la cara més políticament combativa i reivindicativa de l’art dels artistes emergents dels Estats Units. Dic els artistes emergents perquè, tot i que hi ha artistes veterans com la interessantíssima i venerable Diane Simpson, tres quartes parts dels setanta-cinc artistes o col·lectius que participen a la Biennal són menors de quaranta anys. És tradició que la Biennal del Whitney, que en l’actual format es remunta al 1973, es fixi en l’art més nou.

Una de les instal·lacions de la Biennal del Whitney 2019
Una de les instal·lacions de la Biennal del Whitney 2019

Per les reaccions desdenyoses i tèbies d’una part de la crítica i del periodisme cultural americans, però, sembla ser que les comissàries no han estat prou bel·ligerants, militants i políticament compromeses. No són pocs els crítics i els periodistes que opinen que el vessant sociopolític de l’edició d’enguany és tou, moderat, poc atrevit, gens radical.

Vés a saber quines expectatives tenien, perquè el cert és que moltes obres aquí presents tenen un component polític explícit i un afany de denúncia evident, sobretot en relació a les injustícies d’un sistema en què les desigualtats econòmiques cada cop són més grans –i més insalvables– i contra unes discriminacions racials o sexuals que, lluny de disminuir, s’han consolidat i fins i tot han rebrotat amb inusitada violència els últims anys.

Una de les instal·lacions de la Biennal del Whitney 2019
Una de les instal·lacions de la Biennal del Whitney 2019

Abans de prosseguir, un matís, o més aviat una exigència: estaria bé que aquests crítics i periodistes culturals que valoren una exposició en funció de la seva temperatura política expliquessin per què, artísticament, una obra d’art que aborda el tema de la gentrificació o de la corrupció o del negoci de les armes és més interessant o valuosa o digna de ser tinguda en compte que un bodegó, que el retrat sobri o dramàtic d’un rostre seriós o que la fotografia d’un paisatge. Encara més: si perquè t’interessi una exposició o una obra d’art necessites propostes políticament radicals i agressives, clàssicament compromeses i d’esquerres –això és, que segueixin sense desviar-se’n el recte camí del progressisme més unívoc, previsible i ortodox–, potser el que hauries de fer no és anar a un museu sinó llegir la revista Jacobin, que publica articles la mar d’interessants.

I, tanmateix, com ja he avançat, la Biennal del Whitney d’aquest 2019 compta amb un nombre considerable d’obres que es poden qualificar de polítiques. Entre els setanta-cinc artistes i col·lectius que hi són representats, els quals han estat escollits vigilant la qüestió de la paritat –la meitat són dones– i de la diversitat racial –més de la meitat no són blancs–, hi ha, per exemple, No Humans Involved. És el treball –molt fluix i obvi, d’altra banda– que ha fet Alexandra Bell sobre la indecent cobertura periodística que el New York Daily News va fer del cas dels Cinc de Central Park, un grup de nois negres i hispans que el 1989 van ser acusats –sense proves– de violar una noia blanca. També hi ha mostres d’art que giren al voltant de la crítica decolonial –o de la reivindicació d’una herència antropològicocultural–, com és el cas del treball de la colombiana Gala Porras Kim, d’un culturalisme subtil i elegant però incisiu.

Una de les instal·lacions de la Biennal del Whitney 2019
Una de les imatges exposades a la Biennal del Whitney 2019

Encara sobre el tema racial, l’exposició també inclou National Anthem, de l’alemany Kota Ezawa, que aborda –artistitza, si es pot dir així– un dels episodis més controvertits i icònics de la lluita pels drets dels negres viscuts últimament. Em refereixo al gest, repetit durant mesos, d’una sèrie de jugadors de futbol americà, encapçalats per Colin Kaepernick, que, en protesta per la violència policial contra els negres desarmats, cada cop que sonava l’himne americà abans d’un partit, es postraven sobre un genoll i, greus, consternats i rebels, acotaven el cap. Ezawa ha convertit les escenes reals en una espècie de dibuixos animats agredolços. El resultat és una peça que, si bé és emotiva, ho és per la força que li insufla la realitat en què es basa, no per l’aportació moral, anímica, intel·lectual o estètica que l’obra fa.

Això posa sobre la taula una qüestió que hauria de ser òbvia però que no ho és tant: les millors obres d’art són les que no es poden reduir al tema que tracten, les que no es deixen momificar en un sentit unidireccional, les que no es poden encapsular dins els paràmetres d’una ideologia, les que no es poden explicar amb un enfilall d’arguments racionals i intel·ligibles.

Una de les instal·lacions de la Biennal del Whitney 2019
Una de les obres de la Biennal del Whitney 2019

La dimensió estètica és imprescindible, també en les obres de naturalesa política. Queda clar veient les potents pintures de Pat Philips. Philips tracta la discriminació racial i la jerarquització classista enquistades als estats del sud del país amb uns quadres frontals i alhora evocadors, imaginatius però al mateix temps capaços d’oferir una lectura severa i implacable d’una realitat feridora i incòmoda.

Més estèticament previsibles, però també colpidores i plenes d’intenció emocional, moral i sensorial, són les fotografies fetes amb injecció de tinta de la sud-coreana Heji Shin. Són fotos que capten el moment culminant de diferents parts, quan la criatura que està naixent surt per la vagina de la mare, amb el cap deforme i la pell del rostre descolorida, un esclat de vida vulnerable però ja pletòrica. Tot i que no contenen cap missatge explícit, no cal ser gaire perspicaç per comprendre que aquestes obres també tenen una dimensió reivindicativa, ni perquè sigui perquè mostren la feminitat en tot el seu esplendor genesíac, un esplendor que sol ocultar-se per no fer malbé la imatge falsament higienitzada que preval a Occident del fet de tenir fills.

Més enllà dels temes sociopolítics i dels límits de les identitats (personals o col·lectives) conflictives o conflictivitzades, la Biennal del Whitney també inclou nombroses obres sense fons conceptual i sense intenció ideològica. Són obres en què la proposta estètica és la màxima protagonista. (No cal ni dir que aquesta frase és una pura descripció, i que no inclou cap judici de valor.) És el cas de les escultures flotants de Ragen Moss –que fan pensar en una mescla contranatural del bou escorxat de Soutine amb els globus de gossets kitsch de Jeff Koons–, els paisatges urbans pintats en acrílic per Eddie Arroyo –desballestats però hospitalaris, tècnicament sòlids–, les fotografies agressives i intenses d’Elle Pérez –que potser hi guanyarien si fossin més petites, menys aparatoses–, els olis sobre tela de Jennifer Packer –en especial An Exercise in Tenderness, d’una opulència continguda però tropicalment ardorosa, en què es veu una dona estirada sobre un llit, descansant eixancarrada, vessant de grocs incitants–, les escultures de Diane Simpson –que remeten a mampares orientals o a indumentàries exòtiques, d’una elegància freda i estàtica però preciosa…–

Una de les instal·lacions de la Biennal del Whitney 2019
Una de les obres de la Biennal del Whitney 2019

Una menció a part mereix el conjunt escultòric de Nicole Eisenman titulat Procession. Situat en una terrassa exterior del museu, és un conjunt de deu escultures fetes amb tota mena de materials, des de ciment, cera i arena fins a diferents tipus de plàstics i resines, passant per objectes reconeixibles com sabatilles d’esport, un carretó amb rodes i tapes de poals d’escombraries. Les escultures representen uns éssers estranys, com marginals, turmentats vés a saber per quines misèries insolubles, els quals avancen, entre adolorits, fatalistes i mansois, cap a qui sap on. Escenografia carnavalesca i procaç, és una obra tan deliberadament lletja, tan grollera, tan vulgarment ridícula, que l’espectador no pot sinó sentir-se inundat per una simpàtica fascinació.

Tot i que ocupa dos pisos sencers –més diverses sales d’altres pisos– del museu, tot i que la distribució de les obres no segueix cap ordre, la Biennal del Whitney no resulta ni confusa ni atabaladora. Això no l’eximeix d’un cert aire de totum revolutum desigual, un punt fatigós, sempre ingovernable. És molt interessant, en tot cas. Serveix per fer-se una idea panoràmica de la vitalitat frenètica, plural i indagadora de l’art jove nord-americà actual. També permet constatar que, a pesar dels vaticinis de certs crítics i curators, les disciplines plàstiques tradicionals –pintura, escultura, fotografia– encara donen molt de joc, si l’artista que les treballa té personalitat i talent, consciència de la tradició i afany de participar del present, capacitat de fer feina, domini tècnic i bones idees.

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons