‘La Boja’ d’Antoni Fabrés

Secció: Didàctica de l'Art

Mirar una obra d’art vol dir emetre opinió. M’agrada o no m’agrada. M’arriba o no m’arriba. És bona o no ho és. Cal tenir en compte però, que les opinions fonamentades són aquelles que saben entendre l’obra en el seu context. Per entendre Antoni Fabrés i trobar una explicació al desconeixement que en tenim cal conèixer el moment que va viure. Perquè tot artista, com tota persona és fruit del seu temps.

Antoni Fabrés va néixer el 1854 a Barcelona. El seu pare era dibuixant i potser per diferenciar-se’n va fer escultura a l’escola de Belles Arts de Barcelona. Creia en ell mateix i no va dubtar a marxar lluny per ser el gran artista que sabia que podia ser, però al final de la seva vida l’esperaven la misèria i la desesperació. Antoni Fabrés va néixer en una època de canvis radicals: el tombant del segle XIX al XX. En l’àmbit artístic, temps de grans ruptures, de grans creadors. D’artistes que s’enfrontaven a l’acadèmia amb el repte de trencar amb el passat i a mesura que avançava el temps el repte era més difícil i el resultat més allunyat de la realitat. En aquesta pugna Fabrés no hi participava, però acadèmic i virtuós com era, solia sortir-ne ben parat, ara bé, arribà un dia que després de tantes victòries, el fracàs li arribà en forma de solitud i oblit, perquè el temps va acabar premiant als que trencarien amb l’establert i Fabrés no estava entre ells.

Començà pintant escenes antigues, mítiques, glorioses, exòtiques perquè era el que es feia, el que es valorava i el que buscaven els marxants d’art d’arreu. Tenia una gran capacitat d’observació i de representació, no girà l’esquena a la modernitat i sovint el seu pinzell es sentia còmode amb les pinzellades pròpies de l’impressionisme, però els temes seguien sense pertànyer al món real del carrer. La seva qualitat tècnica era extraordinària, dominava el color i la llum i era perfeccionista.

L’èxit li va venir en bona part pels quadres inspirats en escenes orientals, ell que mai no havia estat a orient. Aquesta n’és una “El Guerrer en repòs”, 1879, que es pot veure a l’exposició que li dedica el MNAC.

“El Guerrer en repòs”, 1879
“El Guerrer en repòs”, 1879

Estirat, envoltat d’objectes de dubtosa utilitat i en un context irreal, el guerrer reposa tranquil. Ben mirat, a jutjar per l’opulència de l’escena i les armes que l’acompanyen el guerrer potser no és un guerrer. No és difícil imaginar l’Antoni Fabrés en el seu taller muntant l’escena i tampoc el gran èxit merescut que tingué l’obra. En aquells anys l’acadèmia s’estimava més un fals guerrer en repòs com aquest que les pintures d’avantguarda, per això Fabrés va triomfar.

L’èxit el va dur de Roma a París, de París a Mèxic i de Mèxic a Roma, passant tantes vegades com va ser possible per la seva estimada Barcelona. En aquest llarg camí Fabrés va anar canviant les escenes d’orient i de guerrers que tant èxit havien tingut, per una visió més real del seu temps. Va parar atenció en la vida al carrer i es va fixar en la misèria, en la pobresa i no només s’esforçava a aconseguir una imatge real de la gent, sinó que es va interessar especialment pel món interior dels més desfavorits. Són molt extraordinàries algunes de les obres que va pintar, però ens ha captivat especialment “La boja” pintada a Roma el 1910. Una obra que intentarem explicar a través d’una situació fictícia entre l’autor i la retratada.

1

Tenia un taller gran i ple d’objectes que li servien d’attrezzo per omplir de detalls els seus quadres, però en aquella ocasió, no estava disposat a perdre el temps en qüestions superficials, volia fer un retrat d’una dona que hagués tingut una vida diferent de la de les senyores que havia pintat abans. Li interessava aquella dona a la qual anomenaven la boja perquè en la seva mirada, en la seva pell, volia pintar-hi el que és veritablement la lluita per la vida. I sabia que aquella vida i el seu significat perduraria en el temps igual que ell.

1

Va entrar a la cambra i la va trobar allà asseguda fitant-lo amb la mirada. Certament, va quedar impressionat, tot seguit sense perdre temps li va demanar que es mogués i es posés davant la finestra. No volia un contrallum, simplement volia veure il·luminats el seu rostre i els seus cabells. Ella l’obeí i s’anà bellugant fins que la llum va posar en relleu algunes arrugues i va fer més blanc el cabell envellit pels anys.

1

Li havien dit que era boja. També deien que era vella, se l’havia imaginat feble, però la rapidesa amb la qual es movia i la postura corbada però ferma sobre la cadira el portaren pensar que havia estat una dona forta i encara ho era.
Li va demanar diverses vegades que seies a la cadira i ella ho feia i es quedava amatent fitant-lo, cap baix, els ulls enganxats a les celles, mirada profunda i freda. No semblava disposada a parlar, més aviat semblava preparada per esperar tant temps com calgués a obtenir una resposta. Per què ella?

1

Aquella llum que li entrava per l’esquena li donava una força imprevisible. Eren els reflexos d’aquesta llum els que havien de fer de la boja una dona concreta, una història real en forma de quadre. Però ella seguia amb la boca tancada.

1

Tot d’una mentre el fitava, s’embolicà la peça de roba al cos. Cap arruga innecessària en la tela verda i lluent que la cobria. No és als peus on tens fred?

1

Mentre els pintava va trobar-hi a faltar les nafres i la brutícia d’una llarga vida. Les mans eren d’algú que havia treballat, tot i que eren mans amables, sense tensions, estava tranquil·la la boja.

1


Tot el cos tirat endavant, mans una sobre l’altra a la falda grisa de tela fina, com esperant. I tot i que era gran i tot i que anava descalça, i que l’habitació era senzilla, no se la veia una pobre dona. Li hauria fet tantes preguntes! Però no podia parlar, era ella la que l’interrogava amb la mirada. Tota especulació és inútil, no sabem que li volia dir la boja, sí que sabem però que Fabrés va aconseguir captar aquella mirada punyent i immortalitzar-la per sempre.

Van passar els anys i Antoni Fabrés no va vendre el quadre, ell també s’havia fet vell i ara era ell el que es preguntava, per què? Per què l’oblit després de tanta glòria? Per què la soledat després de tanta complicitat i reconeixement? La resposta és complexa i està en el temps.

Podem veure la mostra Antoni Fabrés de la Glòria a l’Oblit al MANAC fins el 29 de setembre.

Bibliografia
QUINEY, AITOR(2019) ANTONI FABRÉS. DE LA GLÒRIA A L’OBLIT (CATALÀ-ANGLÈS). Monografies 08. MNAC

Isabel Boj

Isabel Boj Cullell és Dra. en Didàctica del Patrimoni, professora associada a la Universitat de Barcelona i directora de l'empresa Schola Didàctica Activa, dedicada a la realització d'activitats escolars d'història i patrimoni. Va cursar la llicenciatura d'història i es va especialitzar en didàctica amb l'objectiu de crear estratègies i materials per acostar la història i l'art al món escolar i al turisme cultural. Ha participat en nombrosos projectes de socialització del patrimoni, i va ser responsable de l'equip de divulgació dels Jaciments d'Atapuerca a Burgos.És investigadora del grup de Recerca de Didàctica del Patrimoni de la Universitat de Barcelona.
Isabel Boj

Isabel Boj: darrers articles (Veure-ho tot )