Arquitectura
A RECER

La caseta de pescadors de Carles Riba a Cadaqués

Carrer de l’Amargura,  número 15

Com sol passar, tot neix d’uns instants de perplexitat. Després de dues setmanes al llit aclaparada i afligida, destruïda per l’embat ferotge del corona virus, la recuperació ha arribat de la mà del dubte que tots experimentem, indefugiblement, quan tornem a ser nosaltres mateixos. Remenant una capsa de fotografies velles per fer més passador el confinament, n’he trobat una de mida petita i en blanc i negre que m’ha fet viatjar en el temps i en l’espai a dos dies d’estiu que van transcórrer a la vila de Cadaqués. L’un el 1953, l’altre l’any passat. A la foto, hi ha un grup de gent concentrada davant una senzilla caseta de pescadors. Rosa Leveroni, antiga alumna de Carles Riba a l’Escola de Bibliotecàries i també poeta, resulta inconfusible amb el seu vestit blanc resplendent. En segon terme, Clementina Arderiu tracta de mirar la càmera tal i com li demana Jaume Vicens Vives, l’improvisat fotògraf. Al darrera, el seu marit Carles Riba (1893-1959) amb les seves sempiternes ulleres de cul de botella somriu plenament satisfet. A l’anvers hi ha escrit: “Carles Riba, Clementina Arderiu i amics, Cadaqués, 30 d’agost de 1953”.

L’episodi que recull la imatge no és un fet freqüent. Els amics i admiradors de Carles Riba li acabaven de regalar ni més ni menys que una casa. Però allò veritablement extraordinari és que el seu regal fos un tribut d’amistat, admiració i respecte envers algú que ells consideraven excepcional. Quan més observava aquella foto més necessitava introduir-me dins seu. Com el Grand Tour que emprengueren els joves aristòcrates del segle XVIII, volia traslladar-me al moll de l’os. Em calia verificar sobre el terreny, respirant les mateixes olors i trepitjant el mateix paisatge, la singularitat que havia donat peu al regal.

Des d’aquella diada de Santa Rosa de fa gairebé seixanta-sis anys, la caseta del carrer de l’Amargura havia condensat la vida familiar de cinc generacions d’una mateixa saga, iniciada per un matrimoni de poetes i els seus tres fills i néts. Un dissabte de juliol, vaig a trobar-me amb un d’ells, Pau Riba Romeva. El carrer transcorre per darrera de la riba tot resseguint les corbes capritxoses formades per les torrenteres que davallen de les muntanyes fins al mar. M’hi arribo des dels porxos des Portitxol, deixo enrere la plaça Marcel Duchamp i enfilo ses Voltes fins al número 15 del carrer de l’Amargura. Aquest nom podria evocar moltes coses –entre altres, una verge–, però em sembla més adient associar-lo a les extremes condicions de vida dels cadaquesencs que durant segles van haver d’enfrontar els embats del mar i els de les flotes que el senyorejaven. I en particular a les penalitats de les dones, que amb prou feines podien alimentar els seus fills treballant a la Fàbrica (can Pont), factoria de salaó de peix que va obrir als baixos de la cantonada dels carrers de la Fitora, l’Hort d’en Sanés, i l’Amargura fins a ser cremada durant la Guerra Civil; o bé portant pedres al cap per a la construcció de parets seques dedicades al conreu de la vinya i l’olivera.

La pròxima fotografia és davant del número 15 del carrer de l’Amargura. La porta és oberta, hi voleia roba al balcó i la bici groga segueix repenjada al banc de pedra. Per vèncer la meva timidesa, recordo que el gran music i escriptor Pau Riba –cabells blancs profètics, banyador verd i xancles– en els seus jovenívols temps formenterencs va escriure: “si passeu mai per davant de casa no deixeu d’entrar una estona”. Qui es disposa a ensenyar-me casa seva és un personatge mític.

El joc de porcellana resta inabastable dins la vitrina, damunt els draps brodats per una antiga alumna del poeta. El dia en què els amics del matrimoni Riba van fer-los entrega de la casa, allí no hi faltava de res. Tot era a punt: el rebost ple i l’oli i el vinagre a les setrilleres, els llits i la taula, tot parat. Les entrades de llum, els acabats de qualitat i alguns detalls arquitectònics com els remats de fusta, la pissarra a vista o els arcs són atribuïbles al mestre d’obra Higini Llach, qui residia amb la seva família al primer número del mateix carrer. Escollir-lo per a dur a terme les reformes d’una casa “petita entre moltes” fou un encert, com va reconèixer el mateix Carles Riba i com ho prova el fet que, els anys següents, el constructor intervindria a obres dels arquitectes Peter Harnden i Lanfranco Bombelli. Des que el 1959 decidiren comprar “Villa Gloria” per reformar-la i passar-hi les vacances, les actuacions de Harnden i Bombelli a Cadaqués van adoptar algunes de les iniciatives que havien estat empreses anys abans a can Riba.

Segueixo en Pau per l’escala que divideix la casa de dreta a esquerra. Arribem al pis de dalt, on es troben “el camerino” –habitació plena de lliteres–, un wàter amb un lavabo que no deu fer més d’un metre, la cambra dels pares i l’estudi que dona a la terrassa. El meu cicerone em deixa fer i, quan li pregunto sobre algun detall concret, respon amb monosíl·labs. Està clar que vol enllestir ràpid la visita per poder tornar-se’n a la platja, on l’espera la seva dona i uns amics que l’ajuden a reparar el bot de fusta. No obstant això, arribats a un punt determinat, s’atura davant un armari blanc i, amb un somriure entremaliat, em refereix un episodi de la seva infància: “Aquí abans hi havia una porta que comunicava amb els veïns. La de vegades que vaig creuar-la per anar-me’n a dormir a l’altra casa!”.

El llit on dormien Carles Riba i Clementina Arderiu va ser concebut com a peça destacada de la casa. També sembla ser-ho per en Pau. Arribem a l’antic estudi i la terrassa. Per la seva llum aquesta fou la part de la casa que escollí Francesc Català-Roca per a fotografiar al matrimoni de poetes. Sobre la xemeneia de pedra seca, segueix estant el vaixell de quatre pals amb totes les veles desplegades i el cargol de mar enganxat a la paret blanca de sota. El forat quadrat l’ocupa ara un aparell de televisió que s’amaga entre dos sofàs de diferents estils i èpoques. Una finestra emmarca el cel d’un blau calitjós, la punta que arriba fins al far, la mar rotundament blava i les cases blanques. A fora, sota una gran biga de fusta i un canaló de ceràmica verda vidriada, una butaca de vímet resisteix amb dignitat el pas dels anys. Li pregunto al Pau sobre la desmesurada quantitat d’embarcacions que esquitxen la badia. Em mira com tan sols ho podria fer un cadaquesenc de soca-rel, i em diu: “Jo ho veig més o menys com sempre”.

Surto de casa d’en Pau eufòrica, amb plena consciència d’haver gaudit d’una experiència única. La sensació és tan abassegadora que no trigo ni un minut a voler repetir-la. La primera casa regalada m’ha obert les portes a una anormalitat fascinant. Hi haurà una segona?

Glòria Soler Cera
Glòria Soler Cera: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close