Exposicions

La Ceràmica i l’èsser humà en Rosa Amorós

Darrerament estem comprovant que la ceràmica cada vegada té més protagonisme en les galeries d’art, el que demostra l’ interès que desperta en aquest sector, ja que habitualment només eren els espais museístics o els centres culturals els que mostraven aquesta disciplina, encara que Catalunya sempre ha estat capdavantera en aquest àmbit. Per això, no ens ha d’estranyar que ara a la galeria Estrany-De la Mota Art Advisors, s’exhibeixi l’obra d’una de les més reconegudes ceramistes del nostre país com és Rosa Amorós (Barcelona, 1945). Es tracta d’una selecció de peces a mode de retrospectiva, acompanyada també de la seva col·lecció particular de ceràmica primitiva i d’art tribal. Entre les dues es crea un diàleg entre el passat i el present i un creuament de cultures alhora. El títol de l’exposició és Pathosformeln.

Rosa Amorós. Pathosformeln
Galeria Estrany-de la Mota Art Advisors
Passatge Mercader, 18 Barcelona
Fins al 19 de febrer de 2021

Una llarga trajectòria

Rosa Amorós es va formar a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i a l’Escola Massana, on va exercir la docència. Es va donar a conèixer en l’àmbit artístic quan va participar en les edicions de 1967 i 1968 del premi Joan Miró. Però no va ser fins a mitjans dels 70 que va exposar de manera regular a la desapareguda galeria René Metràs. Ha mostrat els seus treballs en diferents ciutats espanyoles, europees i també al Japó i Taiwan. Ha rebut diverses beques, entre elles la Dotació d’Art Castellblanch, de la Direcció General de Belles Arts de Madrid i la International Ceramics Studio, Kecskemét d’Hongria. Va ser artista convidada de l’European Ceramic Work Centrum de la ciutat holandesa de Hertogenbosch i també va fer una estada al Sunderland College of Art de la Gran Bretanya.

Rosa Amorós. Llibres i quaderns de notes.

La primera vegada que vaig veure el seu treball va ser precisament a la galeria René Metràs a finals dels 80, on hi havia exposat els anys 1982 i 1986. Emprava principalment el fang. D’aquell moment, Francesc Miralles escrivia a La Vanguardia  que “gràcies al fang arriba a una total expressivitat (…) on s’ha anat allunyant  de la cerimònia per portar-nos a allò vivencial, més pur, més simple, menys organitzat, més directe, més impulsiu”. És l’època  on es distancia d’algunes de les referències arqueològiques que l’havien acompanyat anteriorment, cas de les esteles, monòlits o taules,  però sense deixar de banda la seva manera tan singular de treballar la ceràmica, construint  peces planes i reduint el volum.

Pathosformeln

L’exposició s’articula d’una manera poc convencional, més pròpia d’un museu que no pas d’una galeria d’art, ja que les peces estan totes col·locades en unes prestatgeries metàl·liques, com les que solen haver en  els magatzems dels museus on es guarden les obres que no s’exhibeixen habitualment. Les prestatgeries ocupen tota la part central de la sala i permeten que l’espectador pugui circular lliurement pel seu entorn.

Pathosformeln, segons l’historiador de l’art alemany Aby Warburg , un dels màxims especialistes en la iconografia del Renaixement italià, es tracta d’un “conjunt d’elements plàstics que representen un personatge tipus, del que una comunitat cultural li assigna un valor significatiu “. Per tant, Rosa Amorós ha construït un espai per fer una relectura de les seves obres confrontant-les amb les de la seva pròpia col·lecció personal. Ha dividit les 108 peces de que consta l’exposició en quatre apartats: el buit i el ple; la mort; la vida; la natura i l’interior, o sigui les formes més orgàniques.

Las peces procedents de la col·lecció personal que ha anat reunint i compartint amb la seva parella, l’editor Gustau Gili, mostren un univers molt singular on apareixen figures antropomòrfiques de fusta i ceràmica, màscares i diferents objectes procedents de cultures africanes, asiàtiques, mesoamericanes i oceàniques. Quant a la seva obra, és tracta d’un recull de cinc dècades d’activitat artística –que ha anat compaginant amb la docència-, on algunes de les peces ja les havíem vist en exposicions anteriors.

El seu treball es mou entre la ceràmica i l’escultura, ja que la majoria de peces que sol crear són escultures però emprant diferents tècniques ceràmiques.  El que és obvi és que tracta d’obres molt sòbries i tosques, sent l’argila el material més utilitzat.

L’exposició no segueix un ordre cronològic, sinó que l’artista ha volgut mostrar-la en diferents apartats per veure la relació existent entre cadascuna de les obres. El recorregut comença per l’àmbit d’El buit i el ple, on les peces més grans estan situades al terra. La referència al ple la veiem a Mo III (2003), representada per una massa vertical amorfa que sembla extreta d’un volcà. Al seu costat hi ha una altra peça completament horitzontal denominada Toll (2018),  on s’adverteixen una sèrie de fractures que poden fer referència al pas del temps, possiblement  ocasionades pels efectes de la pluja o l’erosió del vent provocant aquestes ruptures a la terra. Aquestes peces, juntament amb unes altres de dimensions inferiors, complementen aquesta secció, on el buit també és el protagonista, relacionant-lo amb algunes màscares procedents de Mali i del Nepal.

Rosa Amorós. En primer pla a baix Mo III 2003 i Toll 2018.

La vida i la mort

Respecte de la mort hi ha la peça  Nos-altres formada per un conjunt de tres cranis: Norbi (2008), Somo i Inani (2014).  Aquesta acumulació de cranis no són anònims, ja que l’artista coneixia les persones a les que va demanar poder-los fer els motllos dels seus caps. D’alguna manera, recorda els cranis humans tzompantils mexicans que servien per alimentar allò diví en el sacrifici humà. La mateixa artista comenta que la idea de crear aquestes obres –aquesta temàtica de les calaveres la va iniciar a principis dels 2000- prové del “moment que vaig veure foses amb cranis  i la idea dels anònims em va atreure, és un tema que he anat evolucionant i no he esgotat, se’m va quedar al cap”. Però també hi ha altres obres com és Jerash (1998) que, a diferència de la peça anterior, és un cilindre molt compacte, però degut a la seva obertura permet que pugui respirar. En contraposició, hi ha una destral cerimonial del joc de pilota de la cultura maia on es veu el rostre d’un personatge, així com un cap funerari Lobi, que és un grup ètnic provinent de Burkina Faso.

En primer pla a baix Disc blau 1981 i l’ombra 1992.

La vida també hi és present a l’exposició, com per exemple les obres:  Disc blau (1981) i L’ombra (1992). La primera pot significar tant el mar com el cel, ja que ambdues formen part de l’origen de la vida, tal com ho asseveraven els filòsofs presocràtics,   o el que és el mateix, l’aigua i l’aire. L’altra són dues peces semicirculars i buides pel mig disposades una al costat de l’altra, com si es tractés de l’anvers i el revers. Aquestes obres dialoguen també amb una altra escultura Lobi que representa el tema de la maternitat, a través d’una mare amb el seu fill en braços.

Rosa Amorós. En primer pla a baix Volcà 1993.

L’últim àmbit és més polièdric, ja que es preocupa per la natura, les formes orgàniques i l’interior. Per això Volcà (1993) ens indica la importància del magma com a font d’energia externa i també serveix de referència al món de la ceràmica per les altes temperatures dels gasos, líquids i sòlids. Rosa Amorós ha construït una obra molt fosca dividida en dues parts: el volcà en forma de cub obert i la lava, en forma de capa molt  gruixuda, que surt per dos dels seus costats i que també compleix la funció de suport. Es poden contrastar amb diverses màscares procedents del Nepal que indiquen el més íntim de l’ésser humà, encara que també podrien referir-se a deïtats.

Tanmateix, s’exposen una sèrie de llibres amb els esbossos d’algunes de les obres presents a l’exposició. La majoria d’ells són abstractes i per tant són difícils de discernir a quines peces corresponen, però allò important és veure com és el procés de realització de la peça començant pel dibuix i després comprovar quin és el resultat final, o sigui  a partir de la idea o concepte fins arribar a l’objecte.

Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close