Opinió

La cistella ecològica musical

Què passa si apliquem els nous mètodes de consum sostenible com a espectadors i oients? És possible una permacultura de la cultura?

El periodista musical Nando Cruz m’apostava per whatsapp que el primer concert postconfinament seria a l’era d’una masia d’un poble petit. No sé si ha guanyat l’aposta, però la maquinària del directe es torna a posar en marxa a un ritme que sona més a remix, que no pas a tema inèdit: els macro-festivals es converteixen en macro-cicles de mini-concerts; les sales aposten per integrar l’streaming; el Fòrum canvia l’escenari Mórdor per 400 persones assegudes a 2 metres de distància.

Perdoneu la meva ingenuïtat, però un servidor -com Miguel Brieva en aquesta il·lustració- esperava un canvi de proposta més gran, després de patir el major sotrac mundial de les nostres vides. Però la decepció s’estén a tots els sectors: la desescalada avança i els desitjos de millorar tot allò que no ens agradava de la vella normalitat es dissolen entre fase i fase. La practicitat, el curtplacisme i la recuperació de l’economia són un dissolvent implacable.

Il·lustració de Miguel Brieva.

Plantegem-ho en termes econòmics, doncs: si des de l’oferta no arriba el canvi, el podem provocar des de la demanda? En el cas de la música, el podem provocar com a audiència activa? El podem provocar també els músics, independentment dels grans promotors? Honestament, no ho sé, però us proposo que observem com consumim altres productes i provem d’aplicar-ho a la música.

Durant els darrers anys, han sorgit moltíssimes iniciatives destinades a aplanar la corba del consumisme i la contaminació. En alimentació, qui més qui menys està familiaritzat amb conceptes com ara cistella ecològica, producte de temporada, traçabilitat o kilòmetre zero. En el transport, cada cop som més conscients dels mals del petroli, i assumim amb recança que el turisme d’avions low cost no és sostenible. En moda, molts tornen al comerç local, entenent que el preu baix de les grans multinacionals l’acabem pagant amb les externalitats. En vivenda, els preus i els fums de les ciutats han fet néixer les cooperatives d’habitatge, mentre d’altres tornen a territoris oblidats i deshabitats.

Actuació d’Isasa & Negro al Konvent.zero de Cal Rosal, dins el Gandula Fest.
Actuació d’Isasa & Negro al Konvent.zero de Cal Rosal, dins el Gandula Fest.

Green New Deal, decreixement… a petita i gran escala, els humans estem adquirint aquesta consciència i actuant en conseqüència. Com aplicar, doncs, aquesta lògica a la música en directe? Tampoc tinc resposta, però si ens apropiem de certes paraules potser ens ajuden a pensar:

Kilòmetre zero: a l’escenari sovint ens passa el contrari que al mercat: tendim a sobrevalorar el que ve de l’estranger i menysprear el producte local. I si revaloritzem les propostes que es creen a prop i que ens poden entendre millor?

Comerç local i de proximitat: que les gires no passin només pels quatre centres de les quatre grans ciutats. Aprofitem els espais que tenim a pobles i barris, gaudim de concerts propers i tangibles.

Producte de temporada: que pobles i ciutats petites no hipotequin tot el seu pressupost en cultura al gran festival d’estiu. Una programació repartida tant pel territori com pel calendari insuflaria vida als centres municipals, ara buits en favor dels centres comercials en sortides d’autovia.

Cooperatives d’habitatge i de consum: els col·lectius autogestionats i associacions culturals són entorns on el públic deixa de ser només públic, perquè participa activament en la tria i la producció dels espectacles. Sumem-nos-hi, si en tenim a prop, o creem-ne de nous.

Traçabilitat: quan parles amb membres d’associacions culturals, sempre posen en valor el fet de conèixer l’artista, saber d’on ve i on va, més enllà dels seus 40 minuts a l’escenari. Ens permet deixar de ser simples consumidors finals i participar del fet musical en un sentit més ampli.

Cistella Ecològica: si ens organitzem en aquestes associacions, podem configurar de forma col·lectiva la programació que desitgem, i així deixar de queixar-nos del mal gust del regidor de cultura!

Sostenibilitat: crear un teixit horitzontal que es pugui mantenir per si mateix i de forma digna, sense dependre exclusivament de recursos externs com patrocinis o subvencions.

Permacultura: la permacultura pretén treballar amb el seu entorn i no contra ell. Combinar cultius, usar recursos propis i reinvertir/reutilitzar per tal de no generar ni excedents ni residus. L’agricultura massiva encara és lluny d’aquí, plena de monocultiu i ramaderia intensiva, però ha engegat un camí cap a la sostenibilitat, en bona part empesa pel consumidor. Serem capaços de fer el mateix amb les arts i crear una autèntica cultura permanent, de la que tothom en pugui formar part? Demà segur que no, però podem anar per fases…

Edi Pou

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close