Òpera

«La clemenza di Tito», un assumpte molt seriós

Any 1791. Mozart, ja força malalt, viu un moment de creativitat enlluernadora. Un últim any de vida on escriu el ‘Quinten núm. 6’ o el ‘Concert per a clarinet’, i on simultanieja l’escriptura del ‘Rèquiem’ amb dues òperes – ‘La flauta màgica’ i ‘La clemenza di Tito’–, peces que acabarien sent un testament de gran impacte i bellesa. Escrita per encàrrec de Leopold II en motiu de la coronació com a rei de Bohèmia, ‘La clemenza…’ no va generar entusiasmes, si bé el temps l’ha situat al lloc –d’honor– que mereix, com una lluminosa exhibició de tots els talents d’un compositor únic, ben visibles en el muntatge estrenat al Liceu aquest dimecres.

La clemeza di Tito
W. A. Mozart
Gran Teatre del Liceu de Barcelona
Del 19 de febrer al 29 d’abril

Representada vint-i-quatre dies abans que La flauta màgica, amb un Mozart malalt, arruïnat i desaforadament creatiu, La clemenza di Tito va ser rebuda tèbiament –sense anar més lluny, la dona de l’emperador la titllaria, sense cap escrúpol, de “porcheria tedesca” (“porqueria alemanya”). Bandejada fins a la segona meitat del segle XX, ara és reconeguda com una peça d’una bellesa incontestable. Una obra que corprèn per l’obstinació en la recerca d’un plaer que ens sobrepassa. Que atrapa l’espectador des de la dolcesa i la brillantor, amb passatges com la primera ària de Vitella, la darrera ària de Servilia, la confessió de la traïció de Vitellia amb “Non più di fiori”, o el “Parto, ma tu buen mio”, la gran ària de Sesto amb el famós obbligato de clarinet.

L'òpera «La clemenza di Tito«, al Liceu. Foto: A. Bofill / Liceu
Anne-Catherine Gillet (Servilia), amb moments brillants a l’òpera «La clemenza di Tito». Foto: A. Bofill / Liceu

Són només algunes de les peces d’una partitura especialment inspirada, encara la menys coneguda d’entre totes les òperes que va escriure el geni de Salzburg. Tot i que el llibret del poeta italià Caterino Mazzolà presenta un argument fàcil d’entendre i de seguir, sense gaire complicacions, cal destacar que La clemenza di Tito és l’obra on el compositor austríac mostra una evolució psicològica més reeixida en els personatges: dilemes que comporten dolor, passions que remeten al penediment, una justícia que ens obliga a prendre decisions.

L’obra és construïda a partir d’un paisatge dramàtic que fa evolucionar els protagonistes, de principi a fi, superant el retaule d’equívocs insubstancials, amb la voluntat de mostrar la complexitat de tots nosaltres, que som capaços de fer el mal, però també de reparar-lo amb la bondat. Fins al final, amb la clemència de Tito Vespasià com a garant de l’equilibri, en una interpretació personal del poder. Un punt i final compositiu de justícia: va ser en l’òpera on Mozart va saber portar fins a l’extrem el talent que el va fer reeixir en cadascun del tres gèneres operístics del moment: opera seria, opera buffa i singspiel.

L'òpera «La clemenza di Tito«, al Liceu. Foto: A. Bofill / Liceu
Myrtò Papatanasiu (Vitellia) i Stéphanie D’Oustrac, un Sesto d’impacte. Foto: A. Bofill / Liceu

Situada en el terreny de la seriositat, però jugant amb tot el bagatge del músic, el muntatge que es pot veure al Liceu (fins al 29 d’abril, repartit en dues tongades) ens ofereix una versió on degustar la dolcesa i, alhora, la contundència de les accions, molt respectuosa amb el llegat mozartià i sòlida, amb una direcció musical impecable, obra de Philippe Auguin; amb el vestuari al punt de Jenny Tiramani; amb una direcció d’escena sòbria i minimalista, signada per David McVicar, que trasllada l’acció de Roma a l’imperi napoleònic; i amb actuacions com la de Stéphanie D’Oustrac, impactant en el paper de Sesto.

El debut de la mezzosoprano a la sala barcelonina acaba amb molt bona nota. L’actuació que ofereix és una meravella, amb un públic entregat va saber agrair la tessitura i tota la paleta de colors i atractius desplegats, amb una veu modulada amb mestria, encenent les notes quan calia fer-ho. Brillant també Anne-Catherine Gillet (Servilia), movent-se amb solvència i vigor pels aguts que el paper reclama, també aplaudida amb ganes pels assistents. Amb nota, però molt menys diligent, la soprano grega Myrtò Papatanasiu (Vitellia), escènicament potent i destacable pel vibrato, en un domini molt interessant de les necessitats del drama.

A l’alta banda, un Tito representat pel tenor Paolo Fanale, segur en l’execució, però estranyament poc àgil quan calia ser-ho. A la clemència li va faltar un toc d’autoritat. No prou, però, per fer trontollar una òpera que és un assumpte molt seriós, com bé queda palès en un muntatge que fa justícia a l’obra mateixa.

L'òpera «La clemenza di Tito«, al Liceu. Foto: A. Bofill / Liceu
Paolo Fanales, Tito, i Stéphanie D’Oustrac, Sesto, en una escena de «La clemenza di Tito«, al Liceu. Foto: A. Bofill / Liceu
Esteve Plantada

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca