Arts visuals

La col·lecció Lluís Bassat i l’art dels anys noranta

La Nau Gaudí de Mataró exposa algunes de les obres de la col·lecció Lluís Bassat, concretament les que van realitzar artistes catalans i espanyols durant la dècada dels noranta.

Al llarg dels anys, el publicista català i la seva dona han reunit, entre pintura i escultura, però sense comptar la part d’obra gràfica, unes tres mil peces. Bassat, que ha exercit de redactor publicitari, ha trobat en el col·leccionisme el complement artístic que li mancava. Per això, les galeries i les cases de subhastes s’han convertit en espais habituals on el matrimoni ha passat moltes hores a la recerca de les obres que, per motius que escapen la raó, els han fascinat i, finalment, han decidit adquirir.

Fragment d’una obra de Mateo Vilagrasa de la col·lecció Lluís Bassat

La parella, que ha actuat sempre com un tàndem inseparable, ha construït una col·lecció que a poc a poc ha anat entreteixint un gust i una mirada pròpies. De fet, en l’acumulació i suma d’obres s’hi reflecteix sempre, com el ressò llunyà d’un mateix, el retrat personal del col·leccionista.

En aquesta passejada incansable pels camins de l’art que ha durat tota una vida, Lluís Bassat, sovint ha apostat per uns artistes abans que el mercat de l’art els descobrís i explotés econòmicament la seva firma. En moltes ocasions s’ha anticipat en el temps i ha cregut fermament en noms que encara no tenien un lloc estable dins de la crítica.

Obra de Carlos Martín Maño de la col·lecció Lluís Bassat

La mostra, però, recull només obres dels anys noranta, un període d’intersecció històrica marcat pel pes del segle que tancava i per la incertesa del que estava a punt d’advenir. Per això, les obres exposades deixen al descobert, per una banda, els artistes que còmodament avancen en la contemporaneïtat i caven espais de reconeixement en el mercat i la crítica, per una altra, aquells que, amb una trajectòria a les espatlles, es mantenen estables i segueixen encaixant en els corrents artístics del present que habiten i, per últim, aquells que en aquesta època ja queden, inevitablement, fora del tauler joc.

La llista d’artistes és llarga i variada. En aquesta ocasió s’hi han exposat un total de quaranta. Miquel Barceló, obre l’exposició amb un autoretrat que esgarrapa la tela; Enric Ansesa, juga, com és habitual, amb el negre i el relleu; Riera i Aragó fa volar les seves aspes en una escultura de ferro; Xavier Corberó esculpeix un ocell de bronze com si fos un fruit obert, quasi esberlat; Joan Hernández-Pijuan reafirma la seva modernitat no caduca i el seu èxit en el mercat de l’art extern més que no pas de casa nostra; Mateo Vilagrasa, delicat i musical, configura un món matèric però sense excessos on el pla dialoga amb el relleu; Marcel Martí, es fon en els seus geometrismes talladament ondulants i repassats units en forma i destí; Gino Rubert, estrambòtic i gris habita marges irònics i alternatius, Zush, encarnat en un científic d’arrels místiques cus universos misteriosos i emmascarats; Joan Bennàssar, orgànic i experimental retrata la mediterraneïtat; Carlos Martín Maño, s’endinsa, introspectiu, en les deformitats del rostre i Regina Giménez, empasta la tela amb pinzellades que es difuminen entre un mar de flors.

Obra de Joan Benàssar de la col·lecció Lluís Bassat

Però durant aquests anys també trobem un Josep Guinovart que no pot escapar del desgast d’una tècnica que perd la novetat i sorpresa dels principis o una Maria Girona que amb una sèrie de bodegons innocents i clàssics abraça una modernitat insípida que sembla viure encara dels relats de postguerra.

Obra de Regina Giménez de col·lecció Lluís Bassat

Amb tot, en aquesta època cruïlla, que va del 1990 al 1999, es qüestionen els paràmetres que havien definit la modernitat a la vegada que, amb una generació d’artistes que són fills d’aquest llegat que deixen enrere, es dona pas a les possibilitats del nou segle. Gràcies a la col·lecció que fidelment Lluís Bassat i la seva dona Carmen han anat configurant al llarg dels anys, l’exposició esdevé una radiografia d’un moment de transició que aconsegueix explicar un capítol de la nostra història de l’art.

Graduada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. Postgrau de Llibre Antic: història i anàlisi per la Universitat de Barcelona, col·labora fent crítica artística i cultural en diferents mitjans com Núvol. Diari digital de cultura en català i Mirador de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close