Teatre

La dècada perduda?

Ara que els teatres tornen a obrir, ara que el sector teatral està pitjor que mai per mor de la pandèmia i una gestió política nefasta, tombem la mirada al 2010 per esbrinar si ha valgut la pena viure aquesta dècada.

A primers de novembre, vaig tenir una cita a cegues amb una actriu jove al ‘La first casi blind date’ que es va empescar Francesc Cuéllar per a la programació a distància de Temporada Alta. La noia es diu Penélope Guerrero i em va explicar la seva vida. Em va dir que és andalusa i que havia viscut un temps a Barcelona, però que havia decidit instal·lar-se a Madrid, perquè la ciutat li oferia més oportunitats que la capital catalana. “Barcelona està així com morta”, em va confessar.

La Penélope em parlava, sobretot, de l’època prepandèmia i que s’havia cansat d’agafar trens. No hi veia futur, a Barcelona. Des d’aleshores he pensat molt en aquella frase lapidària. I si té raó? I si fa temps que no s’hi fa res de bo, a Barcelona? De vegades, basta veure en com de bé li van les coses als artistes que han aconseguit obrir-se camí a fora. I en aquells que, entossudits, han decidit continuar creant aquí.

Enric Cambray, David Verdaguer, Mar Ulldeolins i Marc Rodríguez són els nous intèrprets d''El mètode Grönholm', al Poliorama. Foto: Daniel Escalé
Enric Cambray, David Verdaguer, Mar Ulldemolins i Marc Rodríguez són els nous intèrprets d”El mètode Grönholm’, al Poliorama. Foto: Daniel Escalé

N’hi ha prou a comparar la cartellera d’ara i la de novembre de 2010. Aleshores, tornava ‘El mètode Grönholm’, el Lliure reobria la sala de Gràcia amb ‘Gata sobre teulada de zinc calenta’, al Tívoli ho petava ‘Hoy no me puedo levantar’, Julio Manrique estrenava ‘L’hort dels cirerers’ al Romea, els Dagoll Dagom recuperaven ‘Nit de Sant Joan’, al Borràs hi era ‘Pel davant i pel darrera’… Avui, hi torna a ser ‘El mètode Grönholm’, Manrique fa una nova temptativa txekhoviana amb ‘Les tres germanes’, La Villarroel recupera ‘La cabra o qui és Sylvia’ que va fer Josep Maria Pou al Romea cap al 2005…

Som al mateix lloc? No ho sé del cert, però em sembla que no hem avançat gaire. Els caps de cartell continuen sent més o menys els mateixos (Sergi Belbel, Laura Conejero, Emma Vilarasau, Julio Manrique, Pere Arquillué…), amb algun nom que busca fer-se un forat entre els imprescindibles (David Verdaguer, Elisabet Casanovas, Iván Morales, Maria Rodríguez…) i una gran massa d’artistes que malden per tirar endavant per un camí on, durant deu anys, hi han trobat tota mena de rocs, paranys i esllavissades.

'Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach', de Nao Albet i Marcel Borràs, va ser l'últim T6. Foto: David Ruano/TNC
‘Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach’, de Nao Albet i Marcel Borràs, va ser l’últim T6. Foto: David Ruano/TNC

La pandèmia ha posat al descobert moltes de les nostres vergonyes, a banda de fer evident que no pots viure de rendes tota la vida. I la bestial manca d’inversió en cultura dels últims governs comença a passar a factura, ja que la iniciativa privada, en aquesta part de món, mai no ha tingut prou múscul econòmic per tirar del carro. Amb això vull dir que si 3xTres o Focus han de recórrer al fons d’armari per captar clientela és perquè no han trobat res que els interessi a la secció de novetats.

Mirant enrere, veus que han passat coses que fan que estem on som. La desaparició del projecte T6 del TNC, per exemple, ha impedit que nous dramaturgs puguin crear en condicions i, per tant, que una nova generació hagi pogut fer-se un lloc. Quins són els autors de menys de 40 anys que estan tenint ja una oportunitat a les sales comercials? Cap ni un. I als teatres públics? Ben pocs.

'Els feréstecs', de Goldoni, és la millor obra que va fer Pasqual com a director del Lliure. Foto: Ros Ribas
‘Els feréstecs’, de Goldoni, és la millor obra que va fer Pasqual com a director del Lliure. Foto: Ros Ribas

El mateix podríem dir de l’època de Lluís Pasqual al Lliure. Hi va haver nous directors a la sala Fabià Puigserver? Cap. A Gràcia? Amb comptagotes. Sí que vam veure el naixement de Laura Aubert i Pol López, primer a la notable ‘Els feréstecs’ i, més tard, a La Kompanyia, segurament el projecte més interessant d’aquells anys. Per què va morir? Ningú no ho ha explicat. Quim Àvila o Júlia Truyol haurien pogut créixer encara més.

Com sol passar en circumstàncies tan adverses, el més destacable ha progressat des dels marges. La Calòrica, La Ruta 40, Agrupación Señor Serrano, Íntims Produccions, Sixto Paz, Arcàdia, José y Sus Hermanas o Els Pirates han aprofitat les escletxes d’un sistema defectuós per crear-se un públic i treure el cap. Cap d’ells ha crescut a l’empara dels teatres oficials. Alguns han trigat deu anys a trobar productors públics i, tot i així, encara han de fer-se pregar. Un actor i director amb uns quants èxits damunt les espatlles, per exemple, em deia que no aconsegueix que al Lliure o al TNC li agafin el telèfon.

No sé si hem perdut una dècada, però sí sé que cal, de nou, tornar a començar. El teatre català ha cremat com una falla i potser els poders públics no són conscients de la quantitat de benzina que han abocat al ninot. Hem passat d’un conseller de Cultura omnipotent que clavava lliçons als directors dels teatres públics a una consellera les paraules de la qual són contradites, cada dia, per les decisions del govern. I així no hi ha qui surti de l’atzucac. O haurem d’esperar a què algun dels nostres artistes triomfi a Madrid per fer-lo tornar a casa així com passava fa trenta anys? Aquí, mentrestant, anirem fent.

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close