Patrimoni

La ”Decadència” i Bellpuig

Quan parlem sobre la cultura dels segles XVI, XVII i XVIII a Catalunya, especialment des de la renaixença, s’ha identificat com un període de menor esplendor que els anteriors. Denominant aquest període dins les arts, tot i que més especialment en la literatura, com al “Decadència”. Provocada, per diferents fets socials, polítics, econòmics i bèl·lics: el traspàs de la corona cap a Castella, la pèrdua del poder econòmic al Mediterrani, epidèmies, diferents guerres al llarg del segle XVII i XVIII…

Certament en la literatura, trobem pocs exemples d’excel·lència com en els segles anteriors: Fontanella, el rector de Vallfogona, Timoneda… son algunes de les plomes destacades. Potser el cas de les arts és diferent. A Catalunya la producció durant el Renaixement i el barroc és realment destacada. Una gran quantitat de pintors, escultors, mestres de cases, gravadors… trobem actius a casa nostra. Però el fet de trobar una gran quantitat de tallers actius, la documentació d’un gran nombre de treballs i d’encàrrecs fa no que tinguem una producció d’alta qualitat sinó que tinguem molta producció.

Escala de caragol del convent de Sant Bartomeu. Font: Ajuntament de Bellpuig.

Dins del sac on introduïm les obres del Renaixement i el barroc al nostre país, hi ha poblacions força destacades, potser més de les que ho foren en el seu temps: Tortosa, Girona, Mataró, Vic, Manresa, Valls, Tàrrega, Riner, Solsona… i també Barcelona, com és obvi.

D’artistes en podem destacar una llarga llista, alguns d’ells forans, des d’Ordóñez, Bru, Forment, Díez de Liatzasolo, Nunyes, Mates, Borgonya, Fos, Serafí, Cuquet, Juncosa, Serra, Espinalt, Grau, Bonifàs, Tramulles, Costa, Viladomat, Pla… per citar-ne alguns.

Qui busca troba: de Renaixement i barroc n’hi ha. Deixem enrere aquella idea que a Catalunya no en trobem. Deixem enrere la idea de la “Decadència” Però l’hem de buscar bé i en llocs amb solera, molts d’ells vinculats a personatges destacats del seu temps. A més, també, molts fora de la zona metropolitana. Potser necessitarem allunyar-nos de Barcelona i arribar a comarques.

La cerca pot aturar-se prop de l’autovia A-2, a la sortida 496 direcció Bellpuig / Barbens. Seguint per aquesta via, arribem a Bellpuig (l’Urgell) i d’allà seguim, no més, de 500 metres. Just al costat de la carretera s’aixeca una de les construccions més destacades del Renaixement a Catalunya: el convent de Sant Bartomeu.

Vista del convent de Sant Bartomeu. Font: Ajuntament de Bellpuig.

El complex arquitectònic del convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, aixecat sobre una antiga ermita dedicada al sant, resta lligat a una de les personalitats més destacades del segle XVII a la Corona d’Aragó, incloent-hi els seus territoris fora de la península, Ramon Folc de Cardona-Anglesola (Bellpuig, 1467 – Nàpols, 1522) qui fou a més de senyor de Bellpuig, virrei de Sicília i Nàpols.

Els primers treballs de construcció, ja vinculats als franciscans que poblarien el convent, s’iniciaren el 1507, moment en què el virrei obtingué del Sant Pare, en aquell moment Juli II (Albisola Superiore, 1443 – Roma, 1513), la butlla que l’autoritzava a aixecar el convent sobre l’antiga ermita.

Al llarg dels segles XVI i XVII s’aixecaren els diferents espais del convent. L’edifici, de planta rectangular, s’organitza al voltant de dos claustres. El primer només amb dues galeries obertes, el presideix una font siscentista.

Claustre del convent de Sant Bartomeu. Font: Ajuntament de Bellpuig.

Entre els dos claustres, trobem l’accés a la planta superior. Una interessant escala del segle XVII, on destaquen els arcs de mig punt que transformen la imposta en falsos capitells, les voltes de l’arrencada i especialment la seva barana sense desmerèixer la volta estrellada del conjunt.

En el segon claustre, en les seves galeries altes, apareix un dels elements més destacats del convent. Les dues galeries superiors, afegides al conjunt original, presenten en el seu primer nivell una destacada solució. Les columnes trenquen els seus angles per pujar fins a l’arquitrau i entaular amb el següent fust de columna, d’aquesta forma creen una seqüència geomètrica que segueix en tot aquest primer pis. Solució que també trobem a la galeria superior de l’Hospital de Santa Magdalena de Montblanc, atribuïda al mateix autor de Bellpuig: Joan Llopis.

A partir d’aquest segon claustre, trobem l’antic refetor -amb el seu lavabo, per rentar les mans-, la sala capitular, l’accés a la sagristia i les altres dependències annexes. Dins d’aquestes sales també trobarem part de la col·lecció de plants de ceràmica procedents d’unes obres realitzades a l’església parroquial de Sant Nicolau, durant 1969, exposats una part al Museu de Lleida i l’altra al convent.

Dels altres elements del convent de Bellpuig, mereixen una menció el mirador del Duc. Una galeria que s’obre en un dels murs exteriors del conjunt, amb un interessant treball d’arquitectura sobre pedra. També cal remarcar l’escala d’accés al campanar, una escala de caragol  construïda en pedra, que ocupa el buit de la torre del campanar.

També s’aixecà, com la resta de convent, durant els segles XVI i XVII l’església del convent. Greument afectada per l’ocupació dels soldats durant la Guerra del Francès. Amb el retorn de la comunitat, el 1815 s’inicià la restauració. Degut de l’exclaustració del 1835, tornà a desfer-se l’obra realitzada, fins que el 1899 l’ocuparen els pares paüls, els que aixecaren una església nova, aprofitant elements de l’anterior, a principis de segle XX. Actualment el conjunt resta gestionat per l’Agencia Catalana del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

El conjunt de Sant Bartomeu és inseparable de la figura del seu fundador. Però el seu fundador, o com a mínim la seva tomba, sí que fou separable del seu convent.

Mausoleu de Ramon de Cardona. Font: Wikicommons, autor: Amador Alvarez.

Entre els anys 1531 i 1842, l’església del convent guardà el mausoleu de Ramon Folc de Cardona-Anglesola. Encarregat per la seva esposa, Isabel de Requesens (?, 1496 – Nàpols, 1532) a Giovanni da Nola (Nola1488 – Nàpols1558) entre 1522 i 1525. Autèntica obra mestra del Renaixement napolità conservada a Catalunya i assimilada com l’exponent més destacat d’aquest  corrent artístic a casa nostra.

Un cop acabat, el conjunt fou desmuntat peça a peça i traslladat de Nàpols fins a Salou a través del Mediterrani. Arribat a la capital de la Costa Daurada un conjunt de carros passaren per Reus, Valls, Cabra del Camp, Senan, Sant Martí de Maldà i fins Bellpuig, on es muntà de nou.

El Mausoleu, realitzat sobre marbre, segueix la tipologia d’arc triomfal, que vol simbolitzar la victòria del virrei sobre els seus enemics i remarca la voluntat de passar a la posteritat, per aquest motiu també era important la seva localització a Sant Bartomeu. El primer nivell representa la batalla de Massalquivir, on el Cardona participà i que comportà la conquesta de la plaça.

En el segon nivell, obert sota l’estructura de l’arc, la presideix la figura del difunt, jacent, on trobem elements de la seva armadura i representacions de personatges de la mitologia clàssica. Sobre la figura de Ramon de Cardona apareix un relleu de la Pietat, adaptat a la forma de l’arc. La clau de l’arc és presidida per l’escut d’armes.

L’entaulament de l’arc és sostingut per un fris al·lusiu a la batalla guanyada pel difunt, qui fou capità general de la Santa Lliga, als venecians vora el riu Brenta.  A l’àtic hi trobem una màndorla amb la Mare de Déu, sostinguda per dos àngels. Els cossos laterals del mausoleu són enriquits amb escultures al·legòriques, situades dins fornícules, i trofeus.

La importància del conjunt, ja apreciada des de la seva arribada a Catalunya, en motivà el trasllat a l’església de Sant Nicolau. Més tard la seva restauració al llarg del segle XX –especialment després de la Guerra Civil Espanyola- i el seu reconeixement com a Bé Cultural d’Interès Nacional, el 1925.

Bellpuig pot erigir-se com a capital del Renaixement a la Terra Ferma. Una taca del Renaixement i barroc que s’estén per tota la nostra geografia i que ens ha de fer present la llum que actualment historiadores i historiadors de l’art posen sobre el que, des de finals del segle XIX, hem mal anomenat “Decadència”.

Damià Amorós Albareda
Damià Amorós Albareda: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca