Exposicions

La Galeria Mayoral repensa el Pavelló espanyol de la Biennal de Venècia 58

La Biennal de Venècia del 1958 va significar la fulgurant aparició en l’escena artística internacional de l’art espanyol de postguerra. L’exposició que es va poder veure al pavelló espanyol acollia obres dels més prometedors i ambiciosos artistes joves de l’estat. No hi faltaven gaires noms dels que, amb els anys, acabarien configurant el tronc central del cànon de l’art espanyol de la segona meitat del segle XX i principis del XXI: Antoni Tàpies, Eduardo Chillida, Antonio Saura, Rafael Canogar, Manuel Millares, Luis Feito…

Venezia 1958. Una selecció d’obres del pavelló espanyol
Galeria Mayoral, Barcelona
Fins al 4 de desembre del 2019

El comissari de la mostra, Luis González Robles, va tenir el bon ull d’apostar per un tipus d’art perfectament homologable al que aleshores feia anys que estava en voga arreu del món occidental, és a dir, d’apostar per l’abstracció amb un fort component matèric i gestual. Aquest era un corrent estètic –i espiritual, i cultural– que als Estats Units era representat per l’expressionisme abstracte dels Pollock, Rotkho, Kline, De Kooning, Krasner i companyia, i que, a Europa, comptava amb figures com Soulages, Zao Wou-Ki, Riopelle, Dubuffet i Wols, entre altres.

Exposició Venezia 1958 a la Galeria Mayoral. Foto: Galeria Mayoral

He dit que el comissari Robles va tenir bon ull, però en realitat això, que triés i mostrés aquell tipus d’art, era el que s’esperava d’ell. El 1958, el règim de Franco estava a punt d’abandonar l’autarquia (el 1959 s’aprovaria el Plan Nacional de Estabilización), feia ja massa temps que duraven les penúries i la misèria d’una llarga postguerra i el panorama global de la Guerra Freda permetia al dictador de maniobrar en l’escaquer mundial i, a la vegada que blanquejava els seus crims (passats, presents i futurs), li permetia també de mirar de mantenir-se a perpetuïtat en el poder. Per aconseguir tot això, però, no n’hi havia prou amb ser un anticomunista furibund i així guanyar-se les simpaties d’uns EUA cada cop més obtusos i desbocats en el seu anticomunisme. També calia començar a mostrar a l’exterior una cara més amable –unes mans més netes (de merda i de sang)– que les que s’havien mostrat fins aleshores.

Les expressions artístiques més agosarades, personals i sofisticades dels nous artistes espanyols farien el fet. Vist des d’avui, la situació genera ambivalències, tantes com ja en va generar en el seu moment. Fins a quin punt l’ús polític i propagandístic que la dictadura franquista va fer de l’art de Tàpies, Chillida, Saura i companyia deslegitima i embruta el seu èxit, la seva projecció, la seva valoració, la seva càrrega subversiva?
És una pregunta pertinent, però injusta. I aplicable a molts artistes i moltes obres d’art, de tots els països i de totes les èpoques. De quina manera deslegitima i embruta les meravelles plàstiques que crearen Leonardo, Miquel Àngel, Rafael i els altres genis del Renaixement el fet d’haver-les pintades o esculpides a les ordres de papes fanàtics, de nobles corruptes, de burgesos viciosos?

Exposició Venezia 1958 Galeria Mayoral

O, si agafem un cas proper i perfectament equiparable al dels artistes espanyols que participaren a la Biennal veneciana del 58: com hauríem de mirar i de pensar les obres i l’actitud creativa dels expressionistes abstractes americans després que Frances Stonor Saunders ens expliqués amb tota mena d’informacions i de detalls, al seu fabulós assaig Who paid the piper? The CIA and the Cultural Cold War, que la CIA l’havia sufragat, promocionat internacionalment i usat per contrarestar el realisme soviètic?

Sigui quina sigui la resposta que cadascú doni a aquestes preguntes, el que és cert és que val la pena de formular-les. I això és el que ha fet la Galeria Mayoral amb la seva nova exposició: Venezia 1958. Una selecció d’obres del pavelló espanyol. Més enllà de les peces recuperades –de Saura, Tàpies, Canogar, Feito, Millares i Rivera–, val la pena destacar l’excel·lent catàleg amb què es completa la mostra. Pulcre, elegant, impecable, conté, sobretot, textos interessantíssims: una conversa entre el cineasta Pere Portabella i l’escriptor Vicenç Altaió, una altra conversa entre l’artista cubà Wilfredo Prieto i la comissària d’exposicions Rosa Lleó…

Resulta especialment clarificador i instructiu el text de la historiadora de l’art granadina María Dolores Jiménez-Blanco. Titulat Sobre la Biennal de Venècia, encara, l’article de Jiménez-Blanco reconstrueix les aparicions de l’art espanyol en les fires i les mostres internacionals en temps de Franco i analitza com l’art que s’hi exhibeix va canviant al llarg del temps: del tradicionalisme conservador dels Zuloaga i Pere Pruna que es va mostrar al Berlín hitlerià del 42 o a la Buenos Aires peronista del 47 fins a la modernitat dels Miró i Guinovart al Milà del 51 i la dels Tàpies, Saura i companyia a la Venècia del 58. L’autora també recorda com van reaccionar els diferents artistes participants quan es van sentir utilitzats per un règim que detestaven.

Finalment, Jiménez-Blanco fa balanç dels resultats obtinguts per aquella gran operació de maquillatge: realment va servir-li al règim de Franco per blanquejar la seva condició de dictadura brutal? Jiménez Blanco creu que no. Val la pena citar el paràgraf sencer en què desenvolupa la seva conclusió: “El resultat esperat pel règim no va ser el que es va produir realment. El debat generat aleshores no va aconseguir donar a entendre que si aquell art es produïa a Espanya era perquè ara el país era més lliure. Per contra, aquell pavelló va servir més aviat per plantejar l’argument que no sempre l’art lliure necessitava produir-se en països lliures […]. L’any 1958 el pavelló espanyol venia justament a demostrar que un país governat per una dictadura podia admetre, fins i tot promocionar, aquell art”.

Les obres exhibides a la Mayoral, molt notables, en general no es compten, tanmateix, entre les millors dels seus creadors. Això és així almenys en el cas de Saura i de Tàpies. Si comparem l’aquí present –i ja molt reconeixiblement sauriana– Salvatierra, del 1957, i la comparem amb una pintura molt similar –tant de gest com de cromatismes i de textura– que va fer dos anys després, Brigitte Bardot, del 1959, comprovarem com en totes dues hi ha la mateixa força bruta expressiva, el mateix atavisme de tons tràgics, una mateixa visió mental i moral de l’art, del món i de la vida, però que en el segon cas la concreció plàstica d’aquest furor incontenible es resol amb més precisió compositiva i amb una salvatgia més desfermada i alhora més paradoxalment gràcil.

En qualsevol cas, veure juntes aquesta selecta col·lecció de pintures i escultures (les “estructures espacials” de Manuel Rivera són un híbrid pictòric-escultòric, i els quadres esventrats amb arpilleres de Millares es revolten contra la idea de ser simplement pintura) ofereix als espectadors l’oportunitat de constatar que, passat més de mig segle des de la seva creació, aquestes obres encara conserven tot el poder primigeni de la seva proposta plàstica. És una proposta, deixem-ho clar, que no basa la seva perdurabilitat en la força ni en l’experimentalisme matèric, sinó en la capacitat d’oferir una experiència singularment concentrada i intensa de l’art i, també, de la dimensió sensorial de la vida interior de tots els espectadors.

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca