Exposicions

La Galeria Mirador, la resistència impossible

Amb els anys, la revista Mirador ha acabat ocupant un lloc preeminent dins la història del periodisme català. Després de passar dècades ignorada, enterrada en un oblit potser no deliberat però sí dolorosament simptomàtic del desarrelament que tant el país com la cultura catalana patien respecte d’ells mateixos, fa cosa d’uns quinze o vint anys se la va començar a recuperar i a reivindicar.

Galeria Mirador
Fundació Apel·les Fenosa. El Vendrell.
Comissari: Josep Miquel Garcia
Fins al mes de febrer del 2020

En el cas concret de Mirador, un setmanari d’art, literatura i política fundat per Amadeu Hurtado el 1929 i que va estar en circulació amb normalitat fins al 1936, els primers que van contribuir a la seva recuperació i divulgació, si més no més enllà dels límits estrets i sovint autàrquics de l’acadèmia, van ser els periodistes Josep Maria Huertas Claveria i Carles Geli amb el llibre ‘Mirador’, la Catalunya impossible.

Just Cabot davant la Galeria Mirador.

Segons expliquen els que van estudiar la carrera de Periodisme en universitats catalanes durant l’últim terç del segle passat, i fins i tot a principis del present, no hi havia gairebé cap professor que sabés i expliqués res del periodisme català de l’època de la República. És una mancança que s’explica per una mescla d’ignorància, de peresa mental i sobretot de submissió davant d’una hegemonia cultural bàsicament progressista i castellana que no tenia cap interès en el periodisme català dels anys 30 perquè, com que era català, no era sentit com a propi.

Ells s’ho perdien. Si només s’ho haguessin perdut ells, doncs encara mira. El problema és que ho escamotejaren a molts futurs periodistes a qui els hauria anat bé comptar amb aquells referents per a la seva formació. A grans trets, i generalitzant una mica a l’alça, el periodisme català de la República era un periodisme modern, ràpid, viu, entenedor, d’actualitat però amb un bon fons d’armari intel·lectual i també amb substància i vàlua literàries. Era, també, un periodisme cosmopolita, obert al món, però alhora naturalment català i profundament arrelat al país. De tot plegat, Mirador en va ser una de les mostres més influents i brillants.

Just Cabot i la seva esposa Rosita Castelucho, ja grans, a la seva casa de París.

Una altra contribució clau en el rescat de Mirador va ser Quim Torra, l’actual president de la Generalitat. Com a escriptor i com a responsable de l’editorial A Contravent, Torra va fer nombrosos llibres relacionats amb el tema. Un dels títols més interessants és un que té com a protagonista qui va ser el principal director de Mirador, el periodista Just Cabot. Titulat El periodisme silenciat: Just Cabot, vida i cartes de l’exili (1939-1961), és una edició de les seves cartes des de l’exili preparada pel seu biògraf Valentí Soler i publicada per la ja esmentada A Contravent.

Justament, Cabot és un dels protagonistes de l’exposició Galeria Mirador, que es pot visitar fins al febrer de l’any vinent a la Fundació Apel·les Fenosa, d’El Vendrell. (Els que hi vagin, que aprofitin per veure l’esplèndid centenar d’escultures de Fenosa, molt menys conegudes –dramàticament poc conegudes, en realitat– del que la seva qualitat i la seva singularitat extraordinàries mereixerien.)

Dalí i Perretti.

Comissariada per Josep Miquel Garcia, el tema de la present exposició és, tal com el seu nom indica, la galeria d’art i llibreria Mirador que alguns dels responsables de la revista van crear a l’exili de París, un cop s’hagueren vist obligats a fugir de la Catalunya ocupada per les tropes franquistes. Els quatre impulsors van ser Víctor Hurtado (fill del fundador) i Lluís Montanyà, socis d’una societat d’exportació i importació de productes, Just Cabot, que va posar a disposició del projecte el gruix de la seva biblioteca personal –amb importants edicions de bibliòfil–, i Rosita Castelucho, que, a més de ser l’esposa de Cabot, pertanyia a una família estretament vinculada amb l’art i posseïa un valuós fons d’obres, objectes i gravats, que també va posar al servei del nou projecte.

La galeria es va inaugurar el 1948 i va estar oberta fins al 1955. Durant aquells set anys, a més de les exposicions i la feina de dinamització cultural i la lluita per la pervivència d’una catalanitat traumatitzada i en perill de mort, també va tenir un paper aglutinant d’una part de la comunitat catalana exiliada a França i, sobretot, a París. La continuïtat amb la revista, que constituïa una mena d’acte de resistència, es feia evident pel nom coincident, és clar, però també per una qüestió tan subtil i alhora tan simbòlica com que la tipografia usada pel nom de la galeria era exactament la mateixa que la usada per la capçalera del setmanari.

Cartell de l’expo de Maria Sanmartí.

L’exposició, senzilla però rigorosa, instructiva i amb detalls emocionants, reconstrueix la trajectòria de la galeria, situada a la Place Vendome, a través de les exposicions que s’hi van organitzar, de la gent que va convocar i dels artistes que hi van exposar. Entre altres, Pompeu Audivert, el grup de fotògrafs dels XV, Maria Sanmartí, Hervé Masson, Miguel García Vivancos, Claudine Hurwitz, Antonio Suárez, Marianne Peretti, Key Sato i Zygmund Landau. De l’obra plàstica de Mercè Rodoreda, també estava previst fer-ne una exposició, però a la fi va quedar a l’aire i no es va fer.

Obres de Mercèr Rodoreda que s’havien d’exhibir en una exposició a la Galeria Mirador que a la fi no va arribar a fer-se.

L’exposició consta de documents personals, fotografies, cartells i algunes obres –hi ha un parell d’aquarel·les de l’autora de La plaça del diamant–, i l’espectador es queda amb la impressió general que aquella va ser una aventura admirable però també ferida i tristament melancòlica. Al capdavall, els responsables de la Galeria Mirador treballaven igual com havien treballat quan feien el setmanari, és a dir, amb una vocació forta i segura de modernitat normal. La diferència és que el setmanari el feien en el seu àmbit natural –Catalunya, la cultura catalana, en un període històric convuls però esperançat i il·lusionant–, mentre que la galeria-llibreria representava una anomalia total, la qual es feia evident des del mateix indret on era, que no era París sinó l’exili.

Obres de Mercèr Rodoreda que s’havien d’exhibir en una exposició a la Galeria Mirador que a la fi no va arribar a fer-se.

Tenint en compte l’espai que acull l’exposició, dues fotografies fan especial gràcia. A la primera, del 1948, s’hi veu Nicole Fenosa, esposa de l’escultor, com a reina dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de París mentre està sent saludada per Mercè Rodoreda, que era qui l’havia proposada. Els rostres de totes dues brillen amb una rialla plena de vitalitat: són rialles joioses, sinceres, netes, radiants. Però de seguida l’espectador recorda quines eren les circumstàncies del moment i aquella doble rialla preciosa es redimensiona: hi ha alegria, però també hi ha ganes de viure, una voluntat de no deixar-se doblegar. L’altra fotografia va ser feta la tardor del 1949 i s’hi veu un grup de gent enmig d’un bosc. Somriuen, estan relaxats, es nota que són amics, que alguns s’estimen. Hi surten, de nou, la Rodoreda i Nicole Fenosa, ara acompanyades d’Arnauld Wapler, Apel·les Fenosa, Claude Engels i Armand Obiols. La foto té una composició estranya, un contrapicat brut i una mica caòtic, però sabent qui són alguns dels retratats és admirable i emocionant. Igual que l’aventura de Mirador. Igual que aquesta exposició.

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons

Articles relacionats amb Fundacio Apeles Fenosa

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca