Patrimoni

La iconografia de la Mare de Déu, de les catacombes a Bill Viola.

Les primeres representacions de la Mare de Déu tenen lloc entre els segles II i III a les catacumbes. A les de Priscil.la (S.II-IV) certes escenes es poden relacionar amb l’Anunciació, la Mare de Déu de la Llet o l’Epifania. Maria vesteix com una matrona romana i la seva iconografia sembla procedir de les escultures paganes que representaven deesses femenines entronitzades –com Cíbele – i lactants –com Isis alletant Horus -.

Possible imatge de la Mare de Déu i el Nen a les Catacombes de Priscil·la. Segle III. Foto: Viquipèdia.

El reconeixement oficial de Maria com a Mare de Déu (Theotokos) és declarat al Concili d’Efès l’any 431. A partir d’aquest moment s’implanta la iconografia de la Sedes Sapientiae (Tro de Saviesa), on el cos de Maria fa de tron per al seu Fill, que simbolitza la saviesa divina de la Creació. La Mare de Déu s’identifica amb la Reina dels Cels i per aquest motiu està ataviada com una emperadriu bizantina: el front cobert en senyal de respecte i una capa o maphorion porpra. A les Epifanies com la de Sant’Apollinare Nuovo a Ravenna (S.VI), els Reis Mags s’apropen a Maria en comitiva i amb el cap cot en senyal de respecte, a la manera de vassalls rendint tribut. La identificació entre cort celestial i imperial es dóna també a la inversa: als mosaics de Sant Vital de Ravenna (S.VI), per exemple, l’emperadriu Teodora porta un mantell decorat amb uns brodats que representen els Tres Reis Mags, al·ludint al seu caràcter sagrat.

Entre els segles V i VIII la iconografia de la Mare de Déu queda definitivament establerta. Les principals tipologies són la Hodegetria – la Mare de Déu Guia-, la Eleousa – La Mare de Déu de la Tendresa- i la Galactofrusa – la Mare de Déu de la Llet-. A la primera tipologia, Maria s’identifica amb l’Església tot mostrant-nos el camí a seguir amb la seva mà, que assenyala a Crist . A la Eleousa Maria ja no és una guia espiritual distant i hieràtica sinó una mare amorosa i patidora que coneix el destí del seu Fill. En algunes ocasions aquest últim apareix neguitós i perd una sabata, al·ludint al neguit de la seva Crucifixió, la qual ve subratllada en alguns casos a través dels instruments de la Passió. La Galactofrusa representa Maria alletant el seu Fill, una tipologia que no va ser tan popular com les anteriors durant l’Imperi Bizantí però durant el gòtic i el Renaixement gaudiria d’una gran devoció.

Mare de Déu. Segle XII. Catalana. Col·lecció A. Mas Vall.

La Sedes Sapientiae va tenir un especial ressò en l’art romànic tant en la pintura com en l’escultura. Les talles medievals presenten a Jesucrist beneint amb una mà mentre que amb l’altra sosté les Sagrades Escriptures. La Mare de Déu presenta atributs com l’esfera –símbol de la perfecció- o la poma –que al·ludeix a Maria com a Nova Eva-. Al segle XIII Maria perd la seva rigidesa i esdevé una mare dolça i somrient, vestida a la moda de l’època i amb els cabells rossos en referència al passatge de l’Apocalipsi on es menciona la vinguda d’ una dona revestida de sol. Els seus atributs, flors o fruites, es diversifiquen: el clavell, per exemple, al·ludeix al sacrifici de Crist degut al color vermell (la sang) i la seva forma (recorda un clau de la creu), o la pera fa referència a l’amor diví degut a la seva dolçor. La flor més característica és el lliri, símbol de puresa i virginitat, que s’associa a l’Anunciació.

Giovanni Bellini. Madonna del Prato, 1505. Wikipedia.

A la Itàlia renaixentista Giovanni Bellini o Rafael Sanzio van crear noves tipologies amb gran èxit entre la societat de la època. Els paisatges que acompanyaven la figura de Maria i el Nen van presentar nous símbols com ara castells – en al·lusió a la fortalesa- o fonts – fent referència a la “font d’aigua viva” que representa Maria-. Una iconografia molt relacionada amb els monestirs de clausura va ser l’”hortus conclusus”, un jardí emmurallat que al·ludeix a la virginitat. El Renaixement també va cultivar la iconografia de la Pietat (Pietà) tant en la pintura com en la escultura, especialment durant el segle XVI.

El barroc va ser un període especialment fecund en representacions de la Mare de Déu. El Concili de Trento va impulsar aquesta devoció, que es va manifestar amb noves tipologies com La Verge del Roser, dels Set Dolors o la Immaculada Concepció. La iconografia de la Puríssima fou definitivament establerta per Bartolomé Esteban Murillo, on Maria apareix amb una corona d’ estrelles (com a estrella matutina), vestida de blanc (la puresa) i de peu sobre la lluna (el triomf sobre les tenebres). Posteriorment, als peus de Maria s’afegiran elements provinents de l’Apocalipsi sinònim del mal com ara el dragó o la serp.

Paul Gauguin. La Nativitat (Te tamari no atua), 1896. Wikipedia.

Al segle XVIII el patetisme barroc dóna pas a unes imatges molt més frívoles i sofisticades que s’insereixen de ple en l’art rococó. Bona mostra d’això són els frescos i escultures que decoren les esglésies de Baviera –especialment les dels germans Cosmas Damian i Egid Quirin Asam– o les pintures de Giovanni Battista Tiepolo o François Boucher. Durant el segle XIX apareixen noves tipologies que proposen artistes com Jean-Auguste-Dominique Ingres, mentre que altres creadors com els Natzarens continuen la iconografia tradicional.  Els Prerrafaelites tampoc van canviar substancialment la imatge de Maria. En canvi, a finals de segle Paul Gauguin interpreta de manera molt personal la iconografia cristiana, exercint un sincretisme amb els rituals tradicionals de Tahití i les seves pròpies vivències personals i espirituals, tal com demostra la Nativitat (1896)  on la seva companya apareix aureolada al llit dins un estable, després de donar a llum un infant mort també aureolat. Anys més tard el pintor Max Ernst també interpretarà en clau molt personal la iconografia de la Pietat en obres com Pietat o la revolució nocturna (1923) o La Mare de Déu castigant Jesús davant tres testimonis (1926).

Max Ernst. Mare de Déu castigant Jesús davant tres testimonis (1926).

Amb la vinguda de la Primera i la Segona Guerra Mundial artistes expressionistes alemanys com Ernst Barlach o Käte Kollwitz varen recórrer a la iconografia de la Pietat per vehicular el desconsol causat per la mort, com també va fer Pablo Picasso al Guernica (1937) en referència la Guerra Civil Espanyola. Salvador Dalí, durant la seva etapa “mística”, va reprendre les tipologies de Rafael Sanzio, Piero della Francesca o el barroc espanyol presentant a Gala com a Mare de Déu tal com veiem a la Mare de Déu de Portlligat (1950) o Assumpta crepuscularia lapislatzulina (1952).

Marina Abramovic. Balkan Barroque (1997). Imatge: tropism.it

Als anys 80 les artistes feministes van estudiar la representació de Maria al llarg de la història per tal de determinar els diferents  estereotips de la dona, tal com Cindy Shermann va fer a través de Untitled #216 (1989). Ja als anys 90, Marina Abramovich va denunciar la catàstrofe de la Guerra dels Balcans amb la performance Els Balcans barrocs (1997), on l’artista interpretava la Pietat envoltada d’ossos d’animals que recordaven esquelets humans. També als anys 90 Bill Viola interpretà obres renaixentistes com la Visitació de Jacopo Pontormo (1528) que va donar lloc a un vídeo homònim. Darrerament continua aquesta línia de treball, com podem veure al tríptic dedicat a Maria per la catedral de Saint Paul a Londres (2016).

Anna Pou van den Bossche

Llicenciada en Història de l'Art (UB), Màster en Art Contemporani (UB) i Postgrau en Gestió i Direcció de Plataformes culturals (PF). Després de ser becària FPI a la U.B va fundar Àgora Serveis Culturals l'any 2000 i fou professora de l'Institut Cervantes de Munich fins el 2014 mentre col·laborava ambla Bayerischestaatsammlung i impartia formació del professorat a la universitats d'Augsburg i de Nüremberg-Erlangen així com al col·legi de Doctors i Llicenciats en
Filosofia i lletres de Catalunya, a la Universitat de Girona i a l'Escola Rosa Sensat.
Ha realitzat projectes educatius per la Diputació de Barcelona, Fundació Arranz-Bravo, Fundació Vila Casas, Poble Espanyol o Roca Barcelona Gallery entre d'altres. Ha escrit llibres i articles de divulgació, entorn la pedagogia de l'art i la figura de Goya especialment. Actualment és creadora de continguts i presentadora de programes televisius sobre art (TV3 i Betevé), exerceix com a docent a l' Escola d'Història de l'Art de Barcelona -on imparteix classes als Guies Oficials de Catalunya, entre d'altres- i és curadora de l'IDEAL, Centre d'Arts Digitals.
Anna Pou van den Bossche

Anna Pou van den Bossche: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca