Exposicions

La importància de tenir un abric vermell

Gala / Dalí / Dior. D’art i moda

Comissariat: Bea Crespo i Clara Silvestre
Fundació Gala-Salvador Dalí. Castell Gala Dalí de Púbol Visita virtual: https://exhibitions.salvador-dali.org/galadalidior-dart-moda/
Plaça Gala Dalí, Púbol (la Pera, Baix Empordà)
Fins al 6 de gener de 2021

Com la resta de museus de la Fundació Gala-Salvador Dalí, el castell de Púbol va reobrir l’11 de juliol passat amb l’exposició de petit format ‘Gala / Dalí / Dior’, que al març es va haver de tancar tot just acabada de presentar. Es tracta de la primera proposta d’una nova línia expositiva que cada temporada, i a partir d’ara en un espai més ampli habilitat a les golfes del castell, aprofundirà en les relacions de Dalí amb el món del disseny i la moda. El cicle s’estrena de manera apoteòsica amb el culte a la bellesa femenina, una certa bellesa de “dones flor”, que l’artista va compartir amb Christian Dior i que va trobar en Gala una model còmplice.

Les estances privades de Gala, amb la seva atmosfera de boudoir medieval, són el marc idoni per iniciar aquesta via de recerca al voltant dels vincles entre l’art i la moda, pels quals Dalí va mostrar ben aviat un interès enjogassat i provocador. El refinat Christian Dior no és potser el primer modista que ve al pensament a l’hora de documentar aquesta fructífera relació, que trobaria terreny abonat en els ambients del surrealisme. Abans hauríem acudit a Elsa Schiaparelli i l’insolent barret sabata que van concebre junts, o a la generosa Coco Chanel, amb qui col·laboraria en els figurins del ballet Bacanal i que cediria al pintor el seu refugi de La Pausa, a Roquebrune. L’elegantíssim Dior podia semblar una debilitat de Gala, una devoció per les lluïssors de l’alta costura que l’acompanyaria fins a la mort, en la qual va entrar amortallada amb un superb vestit de seda vermella confeccionat per la prestigiosa casa parisenca.

Exposició surrealista a la galeria Pierre Colle, el 1933, amb el ‘Bust de dona retrospectiu’ de Dalí a la dreta. Foto: Man Ray.

A Schiaparelli i Chanel hem de suposar que també els arribarà el torn dins el temptador nou programa expositiu de Púbol, però estaríem lluny de la veritat si jutgéssim Dior com una mera introducció especulativa al tema o un caprici galant. Ben al contrari, el dissenyador va ser present en moments decisius de la trajectòria de Dalí, quan tot just s’obria pas a les galeries de París i, més endavant, ja consagrat com a fenomen de masses amb la seva pròpia marca, protagonitzant un dels esdeveniments de societat més apoteòsics (i controvertits) de la postguerra europea. Sempre es professarien una admiració i un respecte que afloren, no només en les autobiografies que tots dos van escriure, sinó també en algunes de les seves obsessions, des de l’interès fetitxista pel cos femení i la fascinació pel luxe, fins a la revaloració de la destresa en l’ofici i el retorn al classicisme com a actes revoltants, passant per la construcció de la pròpia imatge, l’afició a col·leccionar quincalleria art nouveau o la rememoració personal d’una infància i un paisatge mítics.

Documentar les afinitats entre aquestes dues figures excepcionals del segle XX, amb el testimoni sempre vigilant de Gala entremig, és un exercici d’història cultural que el Centre d’Estudis Dalinians, un cop alliberada la petita cuina de paviment escacat on adaptava fins ara els muntatges temporals, aborda a les antigues golfes de Púbol amb una posada en escena que l’acosta, pel format, les dimensions i la pulcritud, a un aparador de confiteria de gran classe. És un dels plaers addicionals que procura la visita al castell empordanès, amb la seva ambientació de conte de fades gòtic, sobretot perquè al darrere sempre s’hi entreveu un treball d’investigació exigent i vertiginós, en què cada element contribueix a una trama de correspondències que es disparen en múltiples direccions per fer resplendir el discurs aparentment acotat que il·lustren. Les peces escollides que s’han incorporat al muntatge serveixen, doncs, tant per explicar les complicitats entre Dior, Gala i Dalí com per dir alguna cosa sobre el mercat artístic del període d’entreguerres, per palesar l’estreta col·laboració entre l’avantguarda i l’alta costura, o per revelar també la sinuosa connivència que aquesta mateixa avantguarda establiria amb la pomposa exhibició de l’alta societat.

Conjunt de brusa i faldilla llarga de lamé amb estampat de caixmir, procedent de la Christian Dior Boutique, c. 1970

L’exposició recrea les afinitats entre els dos creadors en tres àmbits que responen a tres temps, tres moments d’una coneixença que es forja i s’estreny als anys trenta fins a l’apoteosi dels seus triomfs respectius, representada en el ball de gegants que, ja consagrats a Amèrica, en el cim de la seva simultània progressió cap a la celebritat, faran passejar el 1951 per una Venècia encara afligida per la penúria de la postguerra. El primer apartat, ‘La passió per l’art’, aporta una mirada als espais d’exposició i difusió del surrealisme a través dels orígens de Dior, molt abans d’introduir-se en el món de la moda, com a director d’una petita galeria a París i de la seva aposta primerenca per l’intrèpid Dalí. La confiança en la jove avantguarda tenia mèrit en un moment en què els postulats del grup de Breton i els seus afins eren examinats amb més cautela que interès i en què no existia un recer equivalent al que havien representat Durand-Ruel per als impressionistes o Kahnweiler per als cubistes. El cas és que el 1928, vencent les reticències de la família, que hauria preferit veure’l emprendre la carrera diplomàtica, Dior va obrir, amb el seu amic Jacques Bonjean i amb una generosa aportació econòmica dels pares (amb la condició de no embrutar el seu nom respectable fent-lo aparèixer als crèdits), una petita sala d’art en un passatge de la Rue de la Boétie on exposarien, a més d’obres de Dalí, d’Ernst, Chirico, Miró o Max Jacob.

La galeria Bonjean, que els íntims, desoint la prohibició familiar, coneixien amb l’humorístic joc de paraules Jambon Dior, va tenir una vida breu, i seria el futur couturier precisament l’encarregat de liquidar-ne els béns el 1933 amb mal al cor: “Algunes pintures que ara valdrien milions es malvenien per unes desenes de milers de francs”, es lamenta a les seves memòries. Però l’experiència li va servir per adherir-se a l’aventura d’un altre soci, Pierre Colle, que després de compartir per poc temps la gestió a la Bonjean, el 1931 havia decidit obrir la seva pròpia galeria a la Rue Cambacérès. És en aquesta saleta, amb Dior de nou a l’ombra, on Dalí presentarà la seva segona i tercera exposicions individuals a París i on es veurà per primer cop La persistència de la memòria, adquirida pel marxant Julien Levy, que aviat tindrà un paper determinant en la difusió de l’obra del pintor als Estats Units, o el Bust de dona retrospectiu, inclòs a l’‘Exposició surrealista’ de 1933. Les connexions s’enllacen una rere l’altra per catapultar Dalí cap a la fama i per dirigir Dior cap al seu veritable destí en el món de la moda. Perquè certament el seu pas pel negoci de l’art, tot i que heroic, va ser una successió de fracassos financers, dels quals va procurar refer-se amb una cura de repòs a Eivissa d’on naixeria el desig, tal com deixaria escrit, “de crear jo mateix alguna cosa”.

Desfilada dels gegants de Venècia a la Via Làctia de la casa de Portlligat, 1960. Foto: Oriol Maspons / Julio Ubiña.

La cambra pròpia que Dior descobriria en els tallers de costura, primer al servei de Lucien Lelong i aviat pel seu compte, és analitzada en el segon apartat, ‘El regne de la moda’, en el qual emergeixen nous i estimulants paral·lelismes amb Dalí i, sobretot, una maniquí de luxe (hi ha res de més surrealista que un maniquí?), aquella Gala que havia arribat a Cadaqués el 1929 seguint encara l’estil de les flappers, adaptada d’urgència a l’abrupta geologia del Cap de Creus amb unes espardenyes de vetes, i sofisticada a partir dels quaranta amb les faldilles d’ample vol, les cintures cenyides i els brodats d’orfebreria de Dior. A Púbol s’hi exposen tres dels models de la casa parisenca que formaven part del seu armari: l’abric Saint-Ouen, amb el qual donava compliment a la prescripció dioriana de proveir-se d’un bon abric vermell per acolorir l’austeritat de l’hivern, i el principesc Musée du Louvre, tots dos de la temporada primavera estiu de 1949 i que lluiria en les grans ocasions, a més d’un conjunt de brusa i faldilla amb estampat de caixmir pel qual sentien adoració tant Gala, que s’hi faria retratar més d’una vegada, com Dalí, que somiava pintar-lo amb un fanatisme cromàtic tan minuciós, que hauria de ser l’obra d’art més cara de la història.

“Les aterridores morfologies de les figures femenines del Dalí de 1937-1939 s’ha demostrat que eren profètiques després del triomf del concepte de Christian Dior de la bellesa femenina, especialment en la importància donada als malucs i als darreres, i el retorn a la cotilla”, escrivia el pintor a l’article ‘El regne de la moda’, publicat al seu Dalí News poc després del llançament de la primera col·lecció del seu amic, el 12 d’octubre de 1947. Amb aquella desfilada, el modista havia esbandit a còpia de tafetans, crinolines i quantitats insensates de tela la grisor, la funcionalitat i el racionament de l’estètica de postguerra. El New Look de Dior, tal com seria batejat per l’editora del Harper’s Bazaar amb un crit que era alhora de joia i d’estupor, tornava al cos de la dona l’elegància i el luxe que havia perdut al servei de l’economia de guerra, i el pintor figuerenc, contrari a tota manifestació de pobresa, s’hi va adherir amb fervor. “Jo estic a favor de la faldilla llarga, perquè dona més misteri a les dones”, argüiria per alinear-se amb la proposta revolucionària de Dior. Si Dalí es té per “un redemptor de l’art modern” amb el seu retorn als clàssics, Dior s’autodenomina un “reaccionari” del seu temps, postulant l’exaltació d’una feminitat delicada i glamurosa que negava d’un sol cop tots els moviments d’emancipació de les dones per adorar-les com si fossin flors.

El colofó d’aquesta amistat sublimada per la presència de Gala no podia ser sinó un altre excés, tant o més controvertit que el dispendi tèxtil exigit per l’exuberant estilisme de Dior, com va ser-ho la festa de màscares organitzada pel multimilionari d’origen basc Carlos de Beistegui al seu palau de Venècia, el 3 de setembre de 1951, i recordada per la seva excentricitat i ostentació com “el ball del segle”. Amb l’objectiu d’evocar el Settecento venecià, reflectit en els frescos de Tiepolo que decoraven el Palazzo Labia de l’amfitrió, més d’un miler de convidats escollits entre el millor de l’alta societat (acompanyats de la cort d’artistes que patrocinaven) van acudir a la cita, en una cerimoniosa desfilada de gòndoles, abillats amb les disfresses més sumptuoses dissenyades pels nous mags de la costura, des de Nina Ricci i Cristóbal Balenciaga a Jacques Fath o Christian Dior, que va comparèixer a la vetllada encarnat en un nan, acompanyant una cercavila de gegants dissenyats en col·laboració amb Dalí i confeccionats pel llavors jove assistent Pierre Cardin.

Christian Dior, Tony Sandro, Gala, Victor Grandpierre i Salvador Dalí, al restaurant Los Caracoles de Barcelona, 1956. Col·lecció Fundació Gala-Salvador Dalí. Centre d’Estudis Dalinians.

Que el ball del segle coincidís amb l’alcaldia del Partit Comunista a Venècia, que per una vegada va coincidir amb l’Església per reprovar amb duresa la desmesura i fastuositat de l’esdeveniment, no va entelar el bon record que Dalí guardaria tota la vida dels seus gegants vestits amb túniques platejades i barret de tricorni (una concessió a l’espanyolada), fins al punt que se n’enduria un parell al seu estudi de Portlligat i els acabaria incorporant, convertits en peu de làmpades al forat de l’escala, al Teatre Museu de Figueres.

L’últim episodi en aquest emmirallament de colossos queda reflectit en una fotografia on se’ls veu compartint taula al popular restaurant Los Caracoles de Barcelona. És el 1956, i a Dior li queda només un any de vida. Gala brinda somrient mirant obertament a la càmera; Dalí, enfundat en una americana més aviat inspirada en els potentats del Far West, empunya amb fermesa el bastó amb uns ulls esbatanats d’orat. Dior, en canvi, es tomba amb un gest delicat i tímid cap a l’objectiu, quasi fora de l’enquadrament. La bellesa que buscava en les seves creacions era, a pesar de tot, aquesta discreció.

Eva Vázquez
Eva Vázquez: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close