Arts visuals

La joia de caminar. Un diumenge a la tarda amb l’escultor dels altres Pere Casanovas

En confinament com estem, tancat amb el retrovisor dels llibres i la llançadora de l’escriptura, abans que no m’embarbussi, he tret a estirar les cames sense moure’m de la disciplina claustral. Amb el temps primaveral pel davant, he desitjat recórrer el mapa d’escultures públiques que Barcelona havia palplantat a l’època que Pasqual Maragall propugnà una relació urbana entre cultura i ciutat. Haver tingut a mà el llibre recent “Pere Casanovas, l’escultor dels altres”, m’ha servit de sabates esportives d’interior. La joia de caminar pels llibres.

La “joia de caminar” és una expressió feliç i elegant de Boccaccio al Decameró, on uns joves florentins es confinen en una vil·la dels afores a causa de la pesta negra. La plaga, segons els coneixements mèdics, astronòmics i teològics medievals, es movia com un núvol pestil·lent sota el dictats dels astres, i als contagiats, pantagruèlics i lasciviosos, se’ls podria la carn pecadora. La ciència i la raó, a les comunitats polítiques avançades, constitueixen els valors que fonamenten els Estats de dret i amb ells la democràcia. Europa, amb ineficàcia demostrada i en estat d’excepció, es continua buscant a ella mateixa i no es troba perquè ha expulsat del seu si la cultura. A Espanya es fa un discurs d’Estat militar, contrari al dret, la ciència i la democràcia. La publicitat de l’Estat és una anomalia mèdica: units o amb distanciament? Anomalies del llenguatge per a uns éssers amb llenguatge. La cultura és un antídot i una vacuna a la superstició i el poder de la força. Els artistes, a l’Humanisme, aporten a la memòria de la cultura una visió poètica i formal, mentre que l’artesà i el seu taller assisteix en el coneixement pràctic dels materials, les tècniques i els processos.

Després de la pesta, que va marcar la mort de la lògica teològica medieval per un humanisme naixent, van canviar molt les coses. El filòsof Xavier Antich assenyala tres mutacions del sistema artístic: “La separació de l’art respecte l’artesania, l’entronització de l’artista com a geni i la singularització de l’autoria, i una reducció de l’obra a la seva forma i contingut significatiu.” Amb la pandèmia del coronavirus també s’ha enfonsat el contagi cultural presencial col·lectiu. Qui sap si remuntarem des del sentit cooperatiu que ja s’assajava com a model alternatiu. La ciutat està deserta. Em poso a caminar amb Pere Casanovas a través del llibre L’escultor dels altres. Quan parla ell, parla també el periodista Manuel Cuyàs, que en signa el text escrit en primera persona del singular, en una relació d’autoria confusa, i magistral, com la de Josep Pla a La vida de Manolo Hugué. El telecaminar necessita de llibres.

“Això és el que vull fer” -es deia a si mateix Pere Casanovas, un adolescent amb inquietuds culturals i passavolant de comarques, quan contemplava, atònit i meravellat, donant una volta pel Port de Barcelona amb les golondrinas, aquell trasto modern i enigmàtic: el “Sideroploide”. La monumental obra d’Aulèstia es va fer els anys seixanta en un taller de caldereria. En Pere, fill de la immediata postguerra -un dia d’aquests en farà setanta set, d’ anys-, orfe de pare, va començar a treballar ben aviat, de torner, només fer els catorze. Autoaprenent i amb ganes de tenir taller propi, es perdia, ànima d’esquerres i mig anarquitzant, per Gràcia, un barri llavors de tallers artesanals: tallistes, elaboradors de vidres plomats, dauradors a la cisa, constructors de motlles de guix. Amb el temps ell mateix restaurarà els quaranta vuit metres de llargària del mural ferri, que també fascinaven Brossa i Perucho.

En Pere Casanovas i el seu taller d’escultura ha estat una figura central en l’escultura pública de l’art català, el que va de la segona renaixença, en el franquisme tardà i l’arribada de la democràcia i l’autogovern, fins a la plenitud del període olímpic i la davallada que seguí, que posà el punt final en una crisi de model a la primera dècada del segle XXI. Un percentatge elevadíssim de les escultures modernes del govern MaragallBohigas, AcebilloLecea, tot i que estan signades naturalment amb el nom de l’artista, han passat del seu estat de maqueta a escultura en gran format pel seu taller. Del rebrec de filferros prims, agitats per Tàpies, a “Núvol i cadira”, amb tubs d’alumini anoditzat, que corona amb magnificència l’edifici de Domènech i Muntaner, enclotat entre dos blocs de pisos. Dels filferros de Llena travessant un full horitzontal que fan una careta fins al “David i Goliat”, a la Vila Olímpica, autèntica pruïja enginyosa i d’enginyers que desmentia les lleis físiques i encarava la fragilitat de l’art a la fortalesa dels dos gratacels. Quan la borrasca Glòria va doblegar fa uns dies els peus d’acer, a l’interior dels quals hi ha unes bigues de ferro, i que estan ancorats a terra en uns cubs de ciment, vaig creure que el malson de l’artista és la paüra del constructor i el símbol d’una època posada als límits. Em confessa En Pere: “Tinc un gran respecte i una gran comprensió per als antics constructors de catedrals, que són l’origen de la maçoneria. Jo rebo les instruccions dels escultors. Aquestes instruccions resten perquè es troben en les maquetes originals, però quan jo entro en acció el meu rastre queda esborrat. Soc sovint un creador però sense deixar mai de ser un artesà. La meva admiració per l’artesania no té reserves.” 

El llibre que camino, a més de l’ordenació formal del treball immens amb fotografies documentals i del fabulós inventari de gairebé mil escultures -un rigorós treball a cura de Laura Parellada , possible per la mercè d’Elsa Peretti-, és un goig d’anèdotes viscudes en primer pla i sinceres, plenes d’humor i estima, sobre la relació de treball amb els artistes en singular i la seva manera de ser, i sobre les fòbies d’aquests entre ells.

D’amor: “Tàpies? Es feia retratar amb unes cares adustes que feien mitja por, però en el tracte era un home afable, molt afectuós i amb un gran sentit de l’humor. Era un gran humanista. La tragèdia de l’home el preocupava i l’afectava: el sofriment, l’envelliment, la guerra, la mort.” Són unes pàgines claus per a la comprensió del mapa geoestètic i de les dificultats tècniques: l’ànima de ferro perquè els arbres del bosc d’escultures de Guinovart s’aguantessin drets; l’obertura de la Maeght a Barcelona i l’oposició que Brossa i altres joves contraculturals van fer amb la contragaleria Mec-Mec; la presència clandestina de Santiago Carrillo, que li demanà que li compri tabac, a l’estudi del soterrani de Guinovart; el dictàmen de Subirachs que els coloms niarien al terrat de la Tàpies i hi farien feina bruta; l’alta superioritat i els dicteris d’Hernàndez Pijuan; el distanciament entre Chillida i Palazuelo; les fantasmades grandiloqüents d’Oteiza davant dels periodistes quan s’instal·là l’escultura davant del MACBA; la pressió popular perquè no s’instal·lés l’escultura gegantina del Mitjó de Tàpies que havia d’ocupar la sala oval del MNAC; l’enfadament de l’Amat amb el Llena per l’article encès d’aquest contra el projecte artístic de reforma de la façana del Liceu, tan brillant com el del Mural de les olles; el silenci i la linialitat pura i insubornable de Sergi Aguilar, el qual amb Villèlia, l’escultor dels mòbils amb canyes de bambú, tenien la porta de l’estudi sempre oberta; la joventut apagada del tímid i esquiu Ponsatí, el dels inflables que perdien aire; la personificació del despreocupat, prova de confiança, de Roqué; el canvi de jaqueta política del molt bon escultor valencià Miquel Navarro; l’absència de Miralda quan es pintà amb xocolata tota la galeria Joan Prats per a l’exposició de la Mona; l’activitat estival internacional de Lanfranco Bombelli i el múltiple de Max Bill o el collaret de Morellet; el treball de producció amb els artistes internacionals radicals (Kounellis, Dibbets, Caro, Merz, Cage, Nauman, Horn, Long, Boltanski, Weiner entre altres), que de la mà de Joan de Muga i Glòria Moure passaren per l’Espai Poblenou; el petit fet de Richard Long, quan amb el vestit esquinçat i equipat amb una motxilla, tornant del camp amb la tria feta de la pedra rosada del Congost per a una obra de land art, fou aturat a l’hotel Colón, i només duia un guix i un cordill; l’exportació del model Barcelona a Atlanta via el considerat germà Medina-Capmeny; la mort sobtada de Juan Muñoz, un dels millors de la seva generació, sense les figures reticulars del qual no hi ha Plensa; la feinada per coure un pa de les dimensions d’un matalàs per a un llit de Jana Sterbak; la poca cordialitat i generositat de Jaume Plensa; la particularitat de Perejaume, l’artista que mai no diu mal de ningú; etcètera. La llista d’artistes i situacions seria inacabable. Totes aquestes facècies acompanyen una obra gegantina, diversa i poderosa. “Ara em passo les vint-i-quatre hores del dia reflexionant sobre art. Em passejo per la muntanya”.

“M’ho passo molt millor fent escultures per a pintors que per a escultors. Els escultors saben, per ofici, quins són els materials, saben què s’aguanta i què no. Els pintors, en la seva inconsciència volumètrica i moguts per les seves visions interiors, es pensen que tot és possible. No ho és, però Pere Casanovas fa que ho sigui.” És un treball de complicitats el que s’estableix entre l’escultor d’escultors i els artistes, però l’existència d’aquest llibre no deu agradar a més d’un artista. Tenim al cap els noms dels artistes, però els investigadors hem hagut de fer recerca per poder conèixer els noms dels arquitectes i artesans que treballaven, per exemple, amb Gaudí. La reivindicació de la personalitat de Jujol al collage textual i assagístic Ludwig Jujol (1989) va donar naixement a una de les escriptures artístiques més apreciades d’un dels artistes més complets de la nostra generació: Perejaume. Més d’un temia que l’artista deixés de ser pintor per convertir-se en escriptor, com si l’escriptura no fos art. Es tracta d’un subjecte que ha anat desfent-se de la sobreabundor i que ha fet seva una política de l’art contrària a la sobreproducció d’objectes. L’amistat entre l’artista i l’escultor d’escultors ve de lluny. Ho explica En Pere Casanovas amb admiració: “Anàvem plegats d’excursió amb Perejaume i li fixava marcs i objectes en el punt triat per ell. Unes accions que només tenien de testimonis el mateix Perejaume, els meus operaris, la Rosa (Puig) i jo, a més dels ocells. Si la muntanya no va anar a la galeria, la galeria va anar a la muntanya”.

Qui em llegeix, m’ha acompanyat en aquest caminar per l’escultura urbana i pública en gran format i hem acabat en la integració de l’escultura amb la natura. Tenim les imatges al cap i en prenem els nom dels autors com hem après els noms dels arbres. Això no vol dir que les obres hagin estat realitzades només per llurs signataris, com tampoc no imaginem els arquitectes de renom aixecar amb les seves mans els edificis que expressen la seva grandiloquència tècnica i emblemàtica. “El mètode d’escala conceptual ha anat substituint el mètode experimental” -assevera En Pere. El món que hem conegut se’ns ha fet esmunyadís però la llavor de les flors dels arbres roman i s’escamparà. 

Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close