Exposicions

La lluna, una passió poètica i científica

Ah, la lluna. Tan freda, inhòspita, llunyana, fosca. I, alhora, tan seductora, tan familiar i tan brillant. Omnipresent des de la més remota antiguitat en tota mena de calendaris, d’expressions lingüístiques, de mostres artístiques, de construccions religioses i mitològiques i d’elucubracions imaginatives, la lluna ha estat durant segles la inspiració de poetes i d’artistes, la companyia de solitaris i la claror subtil que guiava en les nits perilloses i excitants els amants furtius (i els conspiradors, i els assassins, i els lladres). També ha estat un estímul per a les ànsies de coneixement de tota classe de diletants i de científics de totes les civilitzacions i en totes les èpoques.

Aquest 2019, quan ja fa cinquanta anys exactes que l’ésser humà va posar-hi un peu, ara que el desenvolupament científic, intel·lectual i tecnològic ens permet de començar a fer-nos una idea encara mínima però ja aproximada de la vastitud i la complexitat potser infinites de l’univers, la lluna ja ha perdut, inevitablement, l’halo de misteri incitant que, a ulls dels humans, ha tingut durant mil·lenis.

Apollo’s Muse: The Moon in the Age of Photography
Museu Metropolitan de Nova York
Fins al 22 de setembre

I, tanmateix, qui no ha passat alguna nit d’estiu embadalit contemplant una lluna plena? A qui no se li ha escapat un somriure commogut davant la fascinació inacabable que la lluna desperta entre els infants? Qui no ha notat un calfred recorrent-li l’espinada quan un vespre d’hivern, tornant tot sol cap a casa, ha alçat el cap i ha vist un cel encapotat de núvols negres només esquinçat per la tènue claror groga del satèl·lit?

Amb l’exposició Apollo’s Muse. The Moon in the Age of Photography, el Museu Metropolitan de Nova York s’ha proposat reconstruir i analitzar la presència de la lluna en la cultura i la ciència des que els humans vam començar a observar-la amb una mirada directa i escrutadora, afegint a l’esperit fantasiós i evocador de sempre un nou afany analític i descriptiu, sobretot gràcies als primers telescopis, apareguts al segle XVII, i, ja a partir del XIX, gràcies a la fotografia. Tal com recorda un dels textos explicatius de l’exposició, no és casual que quan l’astrònom François Arago va anunciar al Parlament francès la invenció de la fotografia, l’any 1839, una de les prediccions que va fer va ser que el nou mitjà serviria per elaborar un mapa de la superfície lunar.

Una imatge d'Apollo's Muse, al MET de Nova York
Una imatge d’Apollo’s Muse, al MET de Nova York

La característica principal de la present exposició és que no distingeix entre l’aspecte cultural i l’aspecte científic de la relació que els humans hem tingut amb la lluna. És una decisió, aquesta, que comportava els seus riscos, perquè podia generar confusió: com poden tenir res a veure la concepció ingènua, imaginativament desbordant, acientífica, simpàticament esbojarrada i genial de la lluna que va filmar el pioner Georges Meliés a la pel·lícula Viatge a la lluna amb les pulcres i espectaculars fotografies espacials de la NASA? Per a l’espectador, però, la decisió de barrejar ciència i cultura o art aviat es revela, no ja com un encert curatorial i conceptual, sinó com una decisió inevitable: com no s’havien de presentar mesclades quan en realitat mai no han estat separades del tot?

O és que la motivació creativa dels gravats i les aiguatintes de l’italià Filippo Morghen, fetes per il·lustrar el tractat del purità John Wilkins (1638), que va especular que la lluna estava habitada per uns éssers que ell va anomenar selenites, no batega amb la mateixa curiositat i el mateix afany de descoberta que les cromolitografies del mar lunar Mare Humorum i d’un eclipsi solar fetes per Etienne Léopold Trouvelot? O és que la primera fotografia del planeta Terra sencer, titulada Earthrise, feta per William Anders, un dels astronautes del primer viatge espacial tripulat (l’Apollo 8, 1968), no té una dimensió existencial i filosòfica? O és que l’arribada dels astronautes de l’Apollo 11 a la lluna el juliol del 1969 (“aquest és un petit pas per a l’home i un gran pas per a la humanitat”) no contenia inflamades dosis de poesia èpica?

De dimensions modestes –només ocupa cinc sales– però intensa i d’una heterogeneïtat riquíssima, l’exposició aconsegueix que per davant dels ulls dels espectadors desfilin, sense generar en cap moment una impressió caòtica o d’estranyesa, materials extraordinàriament diversos. Això inclou des dels fotogravats que formen el meravellós Carte photographique et systématique de la lune de Charles Le Morvan fins a una fotografia d’Edward Steichen titulada The Pond-Moonrise (un paisatge de tons lúgubres i lírics captat en un blanc i negre gloriós), passant pels fotogrames de tres pel·lícules lunars icòniques (l’esmentada Viatge a la lluna de Meliés, La dona de la lluna de Fritz Lang i Destí: la lluna d’Irving Pichel), passant també per les proeses del programa espacial soviètic (l’Sputnik, la gossa Laika, l’astronauta Gagarin), i per l’obra Dos homes mirant la lluna de Caspar David Friedrich (una pintura d’un romanticisme cordial, majestuós amb humilitat), i per l’emissió que la CBS va fer de l’arribada d’Armstrong, Aldrin i Collins a la lluna, i per la jovial i feminista Primera dona a la lluna, de la cineasta sueca Aleksandra Mir… La llista podria ser molt més llarga.

En una època en què gairebé tota l’atenció mediàtica se l’emporten o bé les exposicions de clàssics indiscutibles, o bé les exposicions concebudes com blockbusters comercials, o bé els projectes que proposen una aproximació escandalosa i estrident a l’art, és una sorpresa gairebé emocionant que una exposició com Apollo’s Muse: The Moon in the Age of Photography, d’una exquisidesa subtil i alhora suggerent i instructiva, sigui un dels triomfs de la temporada museística de Nova York.

Una imatge d'Apollo's Muse, al MET de Nova York
Una imatge d’Apollo’s Muse, al MET de Nova York

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca