La masia de Joan Miró

Secció: Didàctica de l'Art

La didàctica se’n cuida de buscar estratègies per mostrar les coses que han de ser ensenyades. I per aprendre, cal que l’objecte d’estudi tingui significat per qui aprèn. En l’art, la didàctica no només busca la manera de mostrar l’obra, també s’esforça a aconseguir que tingui significat per l’espectador.

Diuen que quan Hemingway  va comprar aquest quadre l’any 1925, el va ficar dins el cotxe però era gran i no hi cabia, i va decidir treure’n una part per la finestra. Tot i el curt trajecte “La Masia” es va moure com una vela al vent. Com una vela de tela forta voleiant pels carrers de Paris fins que en arribar, el  van posar al seu lloc, el dormitori, un quadre íntim en un lloc íntim. 

La vela és la que fa moure la nau de la vida, és la que et mena, la que et dóna força per lluitar i tirar endavant. Quan la força del vent la fa caure, saps que no pots fer altra cosa que tornar-la a hissar. 

La Masia és la vela de la vida de Joan Miró. Volia ser pintor però es va passar dos anys de la seva joventut tancat en un despatx de Barcelona. L’oncle havia dit en família que potser sí que es podria guanyar la vida fent de pintor, però a casa ningú l’escoltà. Ell que somiava estirar-se sobre la terra de Mont-roig per mirar el cel blau, se sentia tancat en una ciutat on l’amor a la natura no hi tenia cabuda. 

Un 2 d’abril, en ple esclat de la primavera, va decidir comunicar als pares que seria pintor i que lluitaria i, sobretot, treballaria tant com pogués per sortir-se’n. No ho van entendre.

Va fugir de la ciutat i de la manca d’humanitat. No hi havia un lloc on fos més feliç que a Mont-roig. S’estimava aquella terra i cadascun dels detalls que amagava “una bestiola petita o una fulla qualsevol”. Se sentia bé entre aquella gent del camp, admirava la seva fermesa i aquell trepitjar de peus a terra i saber la resposta que cal donar a la natura en cada moment i estimar-la.

L’ambient artístic a Barcelona l’ofegava, se sentia allunyat dels gustos de l’acadèmia i no entenia l’afany per tallar les ales als joves artistes esperançats i trencadors. Per això va anar construint la idea d’anar a París. Confiava en ell mateix, però calia treballar abans, presentar-s’hi amb obra sòlida i demostrar que es mereixia un lloc entre els grans. 

A la casa de Mont-roig s’hi sentia bé, mirava el seu entorn i no hi faltava res, aquella vida perfecta, tots els bons records eren allí, sota aquell cel. Durant aquells estius dels anys 20, el treball era dur, insistent. Deixava els quadres sense acabar esperant el moment oportú per resoldre cadascun dels problemes minúsculs que acabarien donant caràcter i valor a l’obra. Cuidava els colors, el procés era laboriós, lent i fet amb amor. 

Va anar pintant; ara un paisatge, ara un bodegó, ara un retrat i un altre paisatge. París es va fer realitat i conegué pintors, escriptors i marxants d’art, també el seu admirat Picasso. Però la primera exposició va ser un fracàs i la gana el feia perdre la lucidesa. Calia tornar. L’any 1923 va acabar la seva gran obra d’aquells primers anys. “La Masia” li va costar 9 mesos de feina intensa, el començà a Mont-roig, el continuà a Barcelona i l’acabà a Paris. 

Començà pintant escenes antigues, mítiques, glorioses, exòtiques perquè era el que es feia, el que es valorava i el que buscaven els marxants d’art d’arreu. Tenia una gran capacitat d’observació i de representació, no girà l’esquena a la modernitat i sovint el seu pinzell es sentia còmode amb les pinzellades pròpies de l’impressionisme, però els temes seguien sense pertànyer al món real del carrer. La seva qualitat tècnica era extraordinària, dominava el color i la llum i era perfeccionista.

1

Aquí el teniu. Un paisatge atapeït de realitat, de records molt presents, de natura domesticada, res no hi falta. A l’esquerra la casa dels masovers del Mas Miró, a la planta baixa un mul assenyala la cort. Casa antiga, esquerdes, ferides mai guarides, lloc de treball, de no parar mai. La casa gran no hi surt, no apareix, no interessa, perquè el que Miró vol pintar és la vida a pagès, la de veritat, la que sustenta totes les altres vides.

1

Tota mena de dipòsits preparats per a ser omplerts de raïm, aigua o vi. La tartana guardada esperant el proper viatge a l’estació. El gos borda un ocell i de fons els brams de l’infant que espera. Ella té feina, massa roba per rentar. La mula fa rodar la sínia. Diferents terres articulen un espai misteriosament ordenat.

1

A la dreta el paller sense les dues pilastres que n’aguanten el sostre, així podem veure tot el que hi ha a dins. Miró no vol deixar-se cap detall, tot és important, aquell gall que canta en trencar l’alba i que disposa la vida al galliner. La cabra que sempre va a la seva i porta un colom còmplice de malifetes sobre l’esquena, i al mig un conill que no se la juga perquè fer d’espectador és molt més divertit. Al fons l’escala, pujar i veure-ho tot des d’una altra perspectiva i fugir!, un exercici que faria Miró anys més tard. Mentrestant, són un colom i una gallina els que s’evadeixen. De sota l’arada que llaurà la terra fèrtil aturada i convertida en ferralla.  El sostre de bigues de fusta amb cordes que ja no tenen res a lligar ens parlen d’un ordre antic. Cada cosa té un sentit, perquè un dia es va fer servir. 

1

El sol i el cel blau fan d’aquesta escena una festa presidida per l’eucaliptus majestuós que deixa caure les seves branques però estalvia l’ombra perquè no vol destorbar el sol en la seva tasca d’il·luminar-ho tot. 

1

Un tros de cel blau, un sol que crema, la sargantana i el caragol, la tradició del camp català i la joventut d’un gran artista, tot en un quadre.

Jo també vaig tenir una casa així, plena de coses útils i inservibles a l’hora, amb un gall que cantava, gallines que en fugien, coloms voleiant i gossos bordant. Una casa amb aigua que rajava sempre d’un safareig on es refrescava la canalla. Amb esquerdes a les parets, amb terra i sorra i rajoles vermelles. Tot en la vela dels records, on roda la sínia de la vida que mai no para. 

Què hi ha pintat a la vela de la vostra vida?

Article inspirat en el llibre Epistolari Català Joan. Miró 1911-1945 d’Ainaud de Lasarte, 2009. Editorial Barcino.

Muntatge gràfic: Xavier Cáliz

Isabel Boj

Isabel Boj Cullell és Dra. en Didàctica del Patrimoni, professora associada a la Universitat de Barcelona i directora de l'empresa Schola Didàctica Activa, dedicada a la realització d'activitats escolars d'història i patrimoni. Va cursar la llicenciatura d'història i es va especialitzar en didàctica amb l'objectiu de crear estratègies i materials per acostar la història i l'art al món escolar i al turisme cultural. Ha participat en nombrosos projectes de socialització del patrimoni, i va ser responsable de l'equip de divulgació dels Jaciments d'Atapuerca a Burgos.És investigadora del grup de Recerca de Didàctica del Patrimoni de la Universitat de Barcelona.
Isabel Boj

Isabel Boj: darrers articles (Veure-ho tot )