Teatre

La mestressa de la llibertat

El TNC obre temporada amb La Rambla de les floristes, una obra de Josep Maria de Sagarra estrenada el 1935 i que mai més s’havia tornat a representar professionalment, tot i que forma part del repertori del teatre amateur i és recordada per la versió televisiva protagonitzada per Rosa Maria Sardà. L’aposta és un pas més en la voluntat de recuperar els clàssics de la dramatúrgia catalana i, com en la passada temporada amb Els Jocs Florals de Canprosa, s’ha confiat la direcció a Jordi Prat i Coll.

Autor: Josep Maria de Sagarra
Direcció: Jordi Prat i Coll
Composició musical: Dani Espasa
Coreografia: Montse Colomé
Escenografia: Laura Clos (Closca)
Vestuari: Montse Amenós
Il·luminació: David Bofarull
So: Damien Bazin
Intèrprets:
Clara Altarriba, David Anguera, Albert Ausellé, Rosa Boladeras , Berta Giraut, Antònia Jaume, Davo Marín, Carme Milán, Albert Mora , Carol Muakuku, Albert Pérez , Xavier Ripoll, Jacob Torres, Marina Gatell
Teatre Nacional de Catalunya (fins al 24 de novembre. Gira posterior arreu de Catalunya)

El director signa una proposta depurada i canònica, fugint de transgressions i jugant amb algunes pinzellades de contemporaneïtat estètica i barreja de llenguatges per trencar amb el context, originalment situat el 1867 en un ambient de descontent previ a «La Gloriosa». D’aquesta manera, la via més interclassista de Barcelona travessa dècades i segles mostrant el seu batec més tradicional i, alhora, el polític i tràgic, aspecte aquest darrer on cal fer menció de l’exquisida escena sobre l’atemptat del 17A.

Sagarra va escriure aquest sainet en vers perquè s’hi sentia còmode. La força de la seva ploma enganxa de principi a fi el públic gràcies al fluir conjunt de la paraula que, escoltada avui, ens ofereix una riquesa lingüística i una varietat de registres sorprenent, esdevenint la potència de l’espectacle. L’autor va traçar un retrat d’aquell final de segle XIX quan La Rambla era el motor d’una societat que creixia entre festes i perills, un espai on construït, però, des de la modernitat dels anys 30 del XX. I és des d’aquest punt de vista d’essència republicana i reivindicació del teatre popular, que l’autor crea la protagonista absoluta de l’obra. Antònia, la florista insubornable, la dona treballadora sense pèls a la llengua i humor afilat, l’ama i senyora de la seva llibertat, Rambla feta carn:

Veu aquestes flors i aquesta Rambla? Això és la meva vida, això és el meu orgull i el meu repòs. Jo hi vaig néixer, vaig ser-hi de menuda, i venent roses he arribat a gran, i ara que sóc un xic galta caiguda, si em treuen de la Rambla, em mataran.

Rosa Boladeras clava el seu primer paper principal a base de domini de la paraula, gest enèrgic de mirada clara i capacitat d’entendrir quan mostra el doll de sentiments més íntims de l’Antònia.

Una escena de La Rambla de les Floristes al TNC. Foto: May Zircus

Al seu voltant les floristes representen un món femení farcit de solidaritat, amistat i també pugna. Sagarra les homenatja al títol i en la construcció de personatges complexos. Destaca la Leonor interpretada per Marina Gatell, ascens i descens d’una florista que s’enlluerna per un home i el music hall i torna ferida, però amb la dignitat de la treballadora intacta, i la jove neboda de la protagonista, una Carmeta que Clara Altarriba modula des de la ingenuïtat, l’obediència a la seva protectora i l’esclat de l’amor.

En contraposició, hi desfilen homes superficials, faldillers i pocapena, que se saben posseïdors del diner i el poder. Bona vis còmica d’Albert Mora com el polític «Julivert» i destacable també Jacob Torres en cada intervenció com l’usurer Sr. Banús. Menció a banda per al fidel i perseverant don Ramon, l’únic personatge masculí que trenca amb la convenció social, finalment el mereixedor del clavell al trau posat per l’Antònia. Xavier Ripoll se’l fa seu i del públic a base d’una temprança encomanadissa que casa perfectament amb el nervi de la protagonista.

La Rambla de les Floristes. TNC. Coreografia de Montse Colomé. Foto: May Zircus.

L’anar i venir d’aquest carrer que no dorm mai es plasma gràcies al moviment coreogràfic coral (Montse Colomé) on tots els intèrprets participen, especialment en els canvis d’escena, a petits elements que hi podem veure actualment i també a la combinació de vestuari d’època indefinida rematat amb unes sabatilles esportives (Montse Amenós). Són els tocs estètics que, juntament amb la música en directe, respiren un ambient tant atemporal com de l’ara i l’aquí. L’escenografia (Closca) té les flors com a element central, gràcies a les quals es resol el canvi d’estacions de manera colorida i efectista, i bàsicament reprodueix algunes parades. Molt d’espai buit i aposta per la simplicitat, que caldria saber si és volguda o, en realitat, està condicionada per la llarga gira programada.

Seguiu-la a:

Teresa Ferré

Llicenciada en Periodisme i DEA en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professora associada d’Història del Periodisme a la UAB.
Va començar a escriure sobre teatre l’any 2000 fent entrevistes i reportatges per a la revista d’arts escèniques Artez. Entre el 2003 i el 2005 va col·laborar amb la revista teatral.net i a partir del 2006 fins al 2009 va fer crítica teatral al diari El Punt. Ha format part de la secció de teatre de la revista Butxaca des del 2014 fins al seu tancament el 2017. Forma part del col·lectiu recomana.cat
Teresa Ferré
Seguiu-la a:

Teresa Ferré: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca