Arts visuals

La mort d’Alfons Borrell

Hi ha una pregunta que va fer més mal que una pedregada a l’art i a la creativitat de finals dels anys seixanta: “Què cal fer?” L’exigència imperiosa de la pregunta, que se suposa que l’artista havia de respondre explícitament amb la seva producció, amagava en realitat una mena de “neurosi” generalitzada, universal, en el sentit que hi havia coses que “calia fer” i coses que “no”. L’artista, el creador, havia d’obeir una exigència ètica superior, tan superior que molta gent es va perdre en l’ascensió. Per una banda es preconitzava el trencament i la llibertat, i per l’altra es tallava les ales a la iniciativa personal amb l’ínclita qüestió. Com a artista emergent als anys cinquanta i ja quasi format en la dècada següent, Alfons Borrell, que ara ens acaba de deixar, va haver de patir aquesta “síndrome del què cal fer?”, una plaga –per dir-ho així– que va fer molt de mal també al Sabadell dels anys seixanta, on hi havia una empenta notable –refrenada, però, per aquests grans dubtes i vacil·lacions.

Borrell va ser, de tots els artistes d’aquells anys, potser l’únic que va acabar superant el mal pas i assolint, ja entrats els anys setanta, un estil, una expressió lliure i personal. Però hi ha en la seva biografia pictòrica un buit, una cesura, entre la seva obra primerenca, ja abstracta, dels anys cinquanta, incloent-hi la seva participació en el grup d’acció Gallot, i les primeres exposicions dels anys setanta, en què reprèn el fil de la seva obra. I aquest buit no s’explica tan sols per raons personals, familiars, sinó també per la crisi pròpia dels seixanta.

Alfons Borrell, Joaquim Sala-Sanahuja (dret), Joan Brossa i Jordi Alcaraz al taller de Borrell, 19/12/1992.

Nosaltres, els de la nostra generació, vam començar a tractar i a admirar Borrell quan l’artista es començava a refer del mal tràngol i, havent-se tret la son de les orelles, ja considerava que ningú no estava obligat a fer res que no li plagués de fer. El 1975, Borrell va presentar a la seva ciutat una exposició, organitzada per Jordi Salvador, en la qual recuperava un seguit d’obres, de dibuixos dels anys cinquanta que feien de pont i posaven de nou el tren de l’artista damunt les vies. És en aquest moment també que Borrell va entrar en contacte amb Lluís Maria Riera –a través del col·leccionista Manel Viñas– i amb Joan Brossa. Vicenç Altaió, que editava, juntament amb Lena Balaguer, la revista Èczema li va encarregar un número, un dels primers. I començava la seva projecció enfora: a Barcelona, amb una exposició col·lectiva a la Fundació Miró, i aviat en una altra que organitzava Maria Lluïsa Borràs al Centre Georges-Pompidou de París amb el títol de “Seny i Rauxa”. Ben aviat havia d’exposar també a la Galeria Joan Prats, que sempre el va recolzar. Vindran a continuació exposicions a l’estranger, a Nova York, a Tòquio, a París diverses vegades, que divulguen el pintor més a fora que no pas a casa. El 1988, però, un trencament en la seva vida, la mort de la Rosa, la seva muller, va trasbalsar-lo profundament. D’ençà d’aleshores, i fins al final, la seva obra va anar adquirint una significació més lírica, impregnada de nostàlgia, que es manifesta en les dedicatòries i en els (pocs) títols que posava a les obres. Unes obres austeres i fortes, d’un lirisme enèrgic que hi desplegava colors francs i vels i línies. Inimitables en la simplicitat aparent, totes duen la marca inequívoca del seu autor. En aquest sentit, les exposicions a la Sala Tecla Sala, el 2006, i la retrospectiva de la Fundació Joan Miró, el 2015, van constituir una revelació.

Alfons Borrell, “Capella blava”. Sabadell, setembre de 2020.

El personatge, d’altra banda, va estar sempre a l’alçada de la seva obra: tímid, aparentment vacil·lant, més aviat introvertit, irònic envers ell mateix, va atreure al seu voltant una munió d’amics que es complaïen a tractar-lo cada dia. Mai no va tenir edat: més enllà de la seva aparença eternament jove –un pintor molt important del nostre país sempre el designava com “aquell noi”–, es va fer amb totes les generacions i sobretot amb artistes joves que admiraven tant l’obra com l’autor, cosa que no sempre passa. Al seu voltant van anar pujant artistes com ara Perejaume –que havia “descobert” de bon començament Lluís Maria Riera– i tot el cercle de Sant Pol, o encara Jordi Alcaraz; va compartir l’amistat amb en Brossa i hi va treballar, o amb Martí Gasull i amb Pere Casanoves, i sobretot amb el ceramista Benet Ferrer… Ningú de tan misantrop –en aparença– no ha tingut mai tants amics. Misantrop perquè es recloïa, solitari, a casa seva, on tenia un jardí que observava i que cuidava amb tot l’amor perquè personificava, als ulls dels qui el coneixíem, l’amor mateix que sentia per la Rosa. Ara fa pocs dies havia presentat a una colla d’amics la “Capella blava”, un espai de contemplació i de meditació que havia pintat al jardí d’un antic convent de monges, a Sabadell mateix, per iniciativa del crític Patxi Òcio. I encara tenia entre mans tot de projectes. El destí el va anar a cercar un dia qualsevol, sense fer soroll. Però va deixar-li temps, sens dubte, de mirar una darrera vegada el jardí.

Joaquim Sala-Sanahuja
Joaquim Sala-Sanahuja: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close